JOAN BUIXEDA I “L’HIVERN DE LES PARAULES”

JOAN BUIXEDA I L’HIVERN DE LES PARAULES

Fa tres anys, quan estava escrivint els últims poemes del meu llibre Cap nom del món, que vaig publicar el 2015, a Edicions del Buc, vaig tenir la sort que un bon company de feina periodista, confiant en la suposada solvència poètica que em donaven les meves publicacions i els premis rebuts, em va demanar que li llegís uns quants poemes que estava escrivint, un cop represa l’escriptura després del temps de silenci que havia seguit a la publicació de tres llibres: Foc d’ombra (Columna, 1994), El pou de llum (Pagès, 2000) i Terra d’oliveres (Abadia editors, 2006). Aleshores, quan m’ho va demanar, jo el coneixia, com he dit, en la seva faceta de periodista, però n’ignorava totalment la dedicació poètica i no en coneixia doncs cap dels tres llibres que havia publicat. Era en Joan Buixeda.

He dit que “vaig tenir la sort”, sí, és cert, perquè en un dels poemes que em va passar per si me’ls volia llegir, hi vaig trobar dos versos que m’havien de servir de tancament del meu Cap nom del món, dos versos que deien el que jo havia mirat de dir per activa i per passiva sobre el llenguatge. Eren aquests:

Les paraules mai van dir
que tinguessin cap designi.

En dos versos, Joan Buixeda havia posat per escrit el problema modern de la desconfiança en la paraula i formulava, en conseqüència, una crítica debel·ladora contra l’apropiació del llenguatge per creences i ideologies. El poema, molt breu com tots els seus, diu:

Torno al poema,
al ventre de les hores. 

Les paraules mai van dir
que tinguessin cap designi.

Sí, en dos versos. O en quatre, si agafem el poema sencer.

Tota la poesia de Joan Buixeda és una escriptura aparentment tímida, talment dita en veu baixa, com si no volgués destorbar el lector amb inoportunes exhibicions retòriques ni amb doloroses exclamacions grandiloqüents. Una poesia humil en el tracte, dialògica com tota bona poesia, en la qual aflora aquí i allà una fonda intensitat emotiva. La poesia de Buixeda, per mi tensa com les cordes d’un violoncel, el so del qual tan s’assembla a la veu humana, aborda la vida amb una paciència sense límits; una poesia quasi-immòbil, com de bon matí la boira sobre els camps gebrats: la naturalesa hivernal que ell tan estima i que dóna títol a aquest nou llibre que jo he tingut el gust i les ganes d’anar coneixent mentre s’escrivia i es reescrivia: L’hivern de les paraules.

M’agraden
la boira i el gebre,
els dies que guarden silenci.
En el fred
qualsevol gest
sembra l’esperança.

Si ens hi endinsem veurem com a poc a poc la boira escampa i ens deixa veure el paisatge de la seva discreta intimitat. Imatges sembrades perquè creixin amb la lectura. Imatges larvades que s’obren davant dels ulls meravellats del lector. ¿L’esperança de la primavera tot i la “crueltat de l’abril”? Una poesia lírica d’un dolor calm, sense escarafalls, que el lector comparteix perquè s’assembla molt al propi dolor. Sense excessos dramàtics. Aquesta incredulitat sobre el que ens fa el món, que a sobre ens obliga a saber-ho i dir-ho amb les paraules. Poemes que semblen escrits com qui descriu en el paisatge el paisatge interior. ¿Pot un beatus ille ser adolorit?

Amb el permís de l’autor, en vull transcriure uns quants poemes d’un llibre exquisit que demana la immediata publicació.

En groc i verd, novembre
escriu un cos cansat.
Soroll, paraules buides,
els dies sense cara.
És l’hora de marxar,
has descobert qui ets.

* * *

La mort del sol
no és el poema,
ni descobrir
que callar o escriure
té un preu.
Els camps, hivern
on tornes a ser tu
demanen la paraula. 

Sortir de la foscor
des de totes les veus
possibles.

* * *

Mouen els llavis els versos,
però no els sentim la veu.
Dolor sota l’aigua tèrbola
del corc silenci que mata.
L’absència remou la vida
i un núvol fosc de no-pot-ser
ofega el temps d’enamorar-se.
Comença a haver-hi massa morts.

* * *

Cremar sarments
sota el rovell del sol.
Seguir el traç de fum,
història de tot.
Aprendre’n.
El final mai arriba,
se sap.

* * *

Abandonem la sort
i el cau de l’impossible.
Només som el ressò
de remors i silencis
gravats a les entranyes
de la creació.
Tu voldries temps;
les pedres, memòria.

* * *

Volo fent cercles
sobre les vinyes nues.
Vigilo un cau
de paraules d’hivern.
Quan surten, m’hi llanço!
Xiscles, el poema.

(Tot i que és el primer poema de L’hivern de les paraules, l’he transcrit l’últim, per fer-ne aquest petit comentari a part. El poema de Joan Buixeda m’ha recordat un poema aforístic d’un dels nostres millors poetes vius com és Antoni Clapés: El tord vola ran de la murada, gairebé fregant-la: les pupil·les de la guineu es dilaten. / El poema. Tots dos poemes són per mi poètiques d’una ferotgia sorprenent ens dos autors tan subtils; per això m’ha agradat ajuntar-los. Ocell l’un, guineu l’altre, tots dos atents a la presa del poema.)

1-III-2017

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s