“LLUNA CRUA”, D’OCTAVI MONSONÍS

LLUNA CRUA, D’OCTAVI MONSONÍS

Tot i que avui sóc aquí per presentar una novel·la de l’amic Octavi Monsonís, deixin-me que els faci una confessió: a mi no m’interessa gens el gènere novel·la, i encara menys els seus subgèneres. Però no se m’espantin, que no vull pas esguerrar la tarda a ningú.

No m’interessa el gènere novel·la com tampoc no em fan fred ni calor els gèneres poesia, assaig, teatre… Jo miro de llegir sempre allò que, prengui la forma que prengui, em concerneix. Així, doncs, els puc dir sense embuts, com a poeta i sobretot com a lector de poesia, que si no fos per un mínim tant per cent d’autors, com Jiménez, Riba, Rilke, Quasimodo…, la poesia ens la podríem ben bé estalviar: per molt que tants i tantes poetes actuals apel·lin al cos, i a tots els seus humors, el noranta per cent de la poesia que es fa continua sent cursi, un terme emprat amb gran encert per la poetessa Montserrat Rodés, precisament en la presentació no fa gaire de la seva nouvelle titulada Un mar imperceptible, que també recrea el món de la postguerra. ¡Tant se val si les llàgrimes d’amors desgraciats han estat substituïdes per orgasmes més o menys feliços! La concepció del poema continua sent pura cursileria. I parlo de la poesia, per no parlar dels llibres assagístics d’autoajuda o les peces de teatre que els nostres autors ens encolomen quan fan trenta, quaranta o cinquanta anys, amb la qual cosa tenim als teatres totes aquestes edats permanentment. Ja em diran.

Doncs amb la novel·la em passa el mateix: la majoria de les que em recomanen i que em llegeixo em cauen de les mans, i més ara que tothom s’hi atreveix i posa en evidència que hi ha molts escriptors “escolars” i molt pocs escriptors de raça: els que novel·len en el llenguatge i no pas en l’argument. Citem-ne alguns: Tolstoi, Dickens, Proust, Mann, Broch, Musil, Weis… O Joyce. Potser em diran que, si l’exemple són aquests, ja podem plegar, perquè els autors citats no s’hi posaven per menys de mil planes, i a sobre d’una ambició monumental. Si volen que els digui la veritat, ja aniria bé que la gent es desanimés (com a mínim ens hauríem estalviat tots els últims Sant Jordis i totes les novel·letes a partir dels papers trobats a la calaixera de l’àvia). Però no, també hi ha obres aparentment menors, però no pas de menys ambició intel·lectual: Bouvard i Pécuchet, de Flaubert; Els quaderns de Malte, de Rilke; els escrits de Kafka, destinats al foc; el tràgic Pavese; la bellesa inaudita de Gracq quan crea amb la paraula el bosc o els aiguamolls que passen a ser protagonistes de les seves novel·les.

Sí, creguin-me, el gènere el salven aquells que escriuen novel·les o nouvelles que tenen en el treball constructor del llenguatge la raó de ser; deia Valéry que la prosa porta la mort en l’argument. Contràriament a la poesia, que és sempre interpretable, calidoscòpica —encara que d’això massa sovint se n’aprofiten els poetes per endinyar-nos qualsevol barrabassada—, la novel·la moderna o decimonònica, tant se val, que t’explica una història on es van lligant tots els caps, un cop conclusa, queda aparcada, morta i enterrada, per sempre al prestatge. Difícilment hi tornarem mai a portar-hi unes flors.

Potser Valéry era massa taxatiu, perquè hi ha novel·les, com he dit, que sí que se salven i que es fan rellegir: ens en fan rellegir els passatges més memorables, aquells moments que, tot i les planes i planes, sabem trobar fàcilment, perquè la pàgina del passatge en qüestió ens ha quedat fixada a la memòria: ¿recorden l’escena d’Els germans Karamazov de la visita al monestir on guarden un monjo que és una autèntica relíquia viva, fins al punt que ja fa pudor de mort? Busquin-lo, busquin-lo, i veuran si val la pena rellegir. Fixin-s’hi bé: el lector de debò llegeix per trobar què ha de rellegir, i allò l’acompanya tota la vida. Un bon llibre, com una bona pel·lícula, no te l’espatlla cap spoiler, com en diu la gent sense sentit del ridícul per dir allò de “no me n’expliquis el final”. El que fa bona una novel·la, una narració, no és pas la història que explica, sinó com està explicada, com està construïda, i si un cop relatada es manté viva, vigent. Aquesta és la base inexcusable de la relectura. Llegir sense rellegir és mer consum.

Crec sincerament que Lluna crua, de l’Octavi Monsonís, aposta per inserir-se en aquest camp de la literatura no pas de l’argument resolt amb un llenguatge comunicatiu, convencionalment comunicatiu, sinó de la construcció literària. La construcció viva del llenguatge en el seu cas.

Fem-ne un tast, de les pàgines 22 i 23, que m’ha agradat especialment, encara que el llibre n’està ple:

“…El tren va fer una estrebada i va reiniciar la marxa. El cel encapotat impedia que el fum de la locomotora s’enlairara i penetrava per la finestreta que havia oblidat tancar. Em va costar Déu i ajuda abaixar-la i ajustar-la bé. Era evident que calia greixar les finestretes, i arranjar les portes dels depar­taments, i fer els seients tous, i donar unes quantes mans de pintura, i polir la fusta, i traure llustre al metall, i canviar els llums trencats, i netejar, rehòstia, i netejar, que els lavabos fotien una pudor que tombava de tos, que hi havia com una crosta a terra que les sabates s’hi enganxaven i senties crac, crac, crac, quan t’alçaves per fer-te un cigarret a1 corredor i no empudegar el compartiment.”

Els que hem tingut de nois el dubtós honor d’anar en aquells trens de fum i cruixits, que feien pensar que els vagons estaven a punt de desmanegar-se al pròxim revolt mentre t’empassaves carbonissa, no podem més que sentir-nos representats per moments d’aquesta mena. A més a més, deixin-me’n remarcar el seguit de frases unides amb la conjunció “i”, un recurs —polisíndeton, en diuen els que en saben— literàriament naïf dels que no dominen la subordinació, però que l’Octavi, que sí que coneix a fons les diverses estratègies sintàctiques, fa servir sovint amb gran mestria, precisament per donar aquest to construïdament col·loquial a la seva prosa.

Mirin, si afirmo tot plegat no és pas pel compromís de ser aquí i fer quedar bé l’autor, sinó perquè la seva novel·la no pretén relatar una història imposant-hi un sentit, és a dir, imposant-hi l’extinció en el desenvolupament, sinó allò que n’és previ: la vida, sense cap sentit general novel·lístic, sí, com efectivament és la vida. (Una no linealitat  reforçada per les diverses veus narratives.) En el cas de Lluna crua, la vida escamotejada per la història dels vencedors de la guerra civil: la vida, la subvida, dels perdedors, l’única que paradoxalment val de debò per saber de veritat la història, sempre terrible, dels vencedors.

Lluna crua se’ns presenta com un retaule —Retaule del Derrotat, es podria haver titulat perfectament el llibre— o, si s’ho estimen més, com un mural dedicat a les víctimes, la víctima col·lectiva, si ens remetem al capítol final de l’obra, que ve encapçalat per la terrible divisa que hi ha a la porta de l’infern dantesc: “Lasciate ogni speranza”. Sí, la sola víctima formada pels vençuts, pels humiliats, i els seus fills i els seus néts, que malden per estimar-se, per sobreviure, per poder ser com són, per poder simplement viure sense el pes brutal de la coerció, de la derrota. Hi ha una frase d’un dels personatges que m’ha colpit especialment:

“Quina terra, aquesta, que guanyar-se la vida es transforma en oposició al règim.”

(Observem de passada la versemblança col·loquial de la frase gràcies a no fer servir el relatiu fort “on” o “en la qual”.)

Un retaule, un grandiós mural, en què cada escena ens remet al “personatge principal” del llibre: un temps —ressons raimonians “d’un temps, d’un país”—, o encara millor, una atmosfera omnipresent, la de la postguerra civil que per molts es va allargar fins a la mort de Franco i que, en molts aspectes, encara dura amb la dreta reaccionària enquistada en el poder. Una atmosfera incivil la de Lluna crua per on pul·lulen un seguit de personatges que, per separat, potser són fragmentaris, parcials, momentanis, però tots en conjunt formen el personatge “vençut”, el complexíssim personatge de l’humiliat que formen entre tots, amb les dèries de cadascun, les frustracions, l’odi i la bondat, la pietat i la immisericòrdia: una unitat polièdrica, elaboradíssima, contradictòria i, doncs, dialèctica: homes, dones, nens, adolescents, tots abandonats al seu destí, sense com qui diu possibilitats de lluitar, de defensar-se, esborrats de la història, convertits en simple humus on créixer els vencedors, els feixistes.

Cito Pavesese, del seu Ofici de viure:

“No es tracta de descobrir una nova realitat psicològica, sinó de multiplicar els punts de vista que revelaran en la normal realitat una gran riquesa. És un problema de construcció.”

Una atmosfera irrespirable que ofega els vençuts. Cito l’Octavi:

“Ara que era a punt de rebre el carnet de Falange, sospitava que els pares molt del règim no devien ser perquè no anaven sovint a missa ni mai havien lloat Franco, almenys davant d’ell. Tam­poc havien tirat pestes en contra seu, d’acord, era un silenci sepulcral i tant de silenci durant tants anys era el que tornava sospitosos els pares de desafecció al regim.”

Una atmosfera irrespirable que ofega els vençuts, deia, fins al punt d’incomunicar-los amb els fills i que fa que aquests fills busquin les més peregrines sortides, sovint impossibles, sovint ben lluny d’allò que els puguin dir els pares sobre el futur, perquè pels pares no hi ha futur: la reacció els hi va matar a la guerra civil. Austràlia, París, fer-se a la mar, fugir, fugir, fugir… Sí, fins i tot lliurant-se en braços dels vencedors. O buscant l’experiència iniciàtica de l’amor prohibit, prohibit sobretot a les noies. Però també la voluntat de quedar-se i resistir, lluitar, fer front a la incivilitat dictatorial. Tots els desitjos i totes les esperances contradictòries, sovint incasables, que té i sent tot personatge col·lectiu. Un poble oprimit, un poble al qual se li nega fins i tot la llengua, perquè si t’arrenquen la llengua ja no tens identitat i ja no importes humanament. No ets, pots ser eliminat.

La novel·la, el retaule, el mural de l’Octavi ens atrapa amb una calculadíssima i acuradíssima escriptura que sembla a raig —els que escrivim sabem com n’és de difícil fer versemblant la naturalitat de l’escriptura—, una escriptura plena de paràgrafs d’una gran expertesa literària que posen en relleu allò que els deia de la gran novel·la, la que es pot rellegir, la que es construeix en el llenguatge i no en l’argument.

I com a mostra d’aquesta capacitat literària de l’Octavi Monsonís permetin-me que en destaqui dos passatges del llibre que em semblen d’una humanitat incommensurable, expressió de sentiments molt fondos explicats sense apel·lar a la sentimentalitat, sinó com a evocació des de la particularitat d’una solidaritat humana que és l’única cosa que pot fer-nos millors. Em refereixo al capítol “Allibera’t”, on un pare que, havent tastat la llibertat republicana, s’enfronta amb tot el poble, i fins i tot amb la guàrdia civil, cosa que li costarà un atac de cor i la mort, per defensar, encara que no ho entengui i potser no hi estigui d’acord, la llibertat de ser homosexual del seu fill, com si molt dintre seu sabés per instint que la lluita per la llibertat dels altres és l’única cosa que ens fa de debò lliures. L’altre passatge a què em vull referir és del capítol “Sumar i restar”, i la relació d’amistat solidària entre dos “xiquets” simbolitzada en el valor per ells d’una boleta de vidre, una “canica” que en deia la canalla, plena de colors. D’iridiscències. Una boleta que és com un miratge d’esperança enmig de la rústica grisor de les altres boletes. Unes pàgines que situen la literatura de l’Octavi molt amunt, sobretot moralment.

Vull acabar amb un lema que vaig tenir l’oportunitat de llegir en una pancarta dels “indignats” tret d’una vinyeta de l’humorista “El Roto”: “Els derrotats som invencibles”.

Res més. Felicitats Octavi per la teva Lluna crua i moltes gràcies per haver-me convidat a llegir el teu llibre i per donar-me l’oportunitat d’explicar-me. Disculpa’m per tot allò que segur que conté la teva novel·la i que jo no he sabut veure. També gràcies a Vilaweb per acollir-nos i a tots vostès per ser aquí. Resistint.

VI-2017

http://www.vilaweb.cat/noticies/lluna-crua-la-presentacio-del-llibre-doctavi-monsonis-a-lespai-vilaweb/

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s