EN VENDA

EN VENDA

Segurament tothom sap que els nord-americans, a la dècada dels trenta del segle passat, van comprar diverses obres romàniques i gòtiques europees, les van desmuntar pedra per pedra i se les van endur a Nova York per formar amb tot plegat un museu anomenat The Cloisters. Un dels cinc claustres comprats aleshores va ser el del monestir català de Cuixà. La cosa clama al cel a la vista de la incapacitat conservacionista de la Vella Europa enfront del nou-riquisme dels EUA, que amb els dòlars es compraven fins i tot un passat. Però deixem-nos de laments, perquè tot plegat ho porto a col·lació com una esperançada possibilitat d’acabar amb el turisme a Barcelona, el problema més greu, segons les enquestes, pels cada cop més pocs barcelonins que hi quedem.

Així, doncs, proposo a l’Ajuntament barceloní i a la Generalitat que mancomunin esforços i posin en venda per emportar-se’ls on sigui tots els monuments i edificis que han fet que la capital catalana s’hagi convertit en un parc temàtic. Tots, fins on calgui per fer que Barcelona no tingui cap mena d’atractiu. Se’n podria encarregar el conseller Santi Vila, amb la qual cosa l’èxit estaria garantit.

El primer que s’hauria de vendre, no cal ni dir-ho, és la Sagrada Família, i més quan encara està inacabada i els blocs de ciment numerats. Com que és la peça més grossa, al comprador se li podria fer un ofertón i donar-li de regal tots els elements arquitectònics i ornamentals del Park Güell. Drac inclòs. S’ho imaginen: ¡el mercant que se l’emportés mar enllà seria seguit per milers d’embarcacions plenes d’orientals!

Després vindrien el Palau de la Música, la Pedrera, la casa Batlló (ideal per instal·lar-hi el tren de la bruixa), la casa Ametller (perfecta per representar-hi el conte de Hansel i Gretel) i la Casa de les Punxes (adequada per fer-hi sessions infantils dels “Caçafantasmes”), edificis tots que segur que trobarien comprador per “implementar-los” en qualsevol parc temàtic dels que fan paios com aquell tal Adelson, ¿se’n recorden?, que va deixar tothom amb un pam de nas i els terrenys requalificats. A continuació es podrien anar venent totes les cases i casetes amb algun element animal o vegetal o algun vitrall que recordés el modernisme.

Ah, i el conjunt de l’Hospital de Sant Pau, que qui se l’emportés podria fer servir com si fos un centre comercial semblant al de la Roca: a cada pavelló, una franquícia.

L’assumpte es podria completar desmuntant tots els components romànics i gòtics falsos del barri vell, començant per la façana de la catedral, fins a deixar-la com estava abans del pegot neogòtic (vegi’s il·lustració). I per acabar-ho d’adobar s’hauria de “desconstruir”, com es diu en finolis, tota la “façana litoral”, també en finolis, i tornar-la a deixar plena de vies, trens abandonats, “tinglados” i barraques, això sí, sense necessitat que hi anés a viure ningú. És a dir, s’hauria de tornar a aconseguir que Barcelona visqués d’esquena al mar, com abans del maragallisme dels daixonsis!

Resultat d'imatges de catedral de barcelona abans de la façana

O, aprofitant les reclamacions del govern d’Aragó, es podria oferir de franc el lot sencer al govern espanyol perquè instal·li a Bujaraloz, en plens Monegros, un Casino-Ciudad Modernista, aquest autèntic, contràriament al que no s’hi va arribar a fer; això sí, a canvi se’ns hauria de deixar proclamar la independència. Per fer més atractiva l’oferta, s’hi inclouria l’editorial Planeta, amb la seva vocació aragonesa, segons paraules del malaguanyat senyor Lara. Els catalans nostàlgics, sempre hi podrien anar a passar un dies i jugar-se uns calerons a la Ruleta Gaudí o al Bacarà Domènech i Montaner.

Encara que la cosa pugui semblar molt bèstia i que l’orgull de més d’un català de cor quedaria malferit, només hi sé veure avantatges: a Barcelona, hi podrien viure els ciutadans de sempre i tornar-hi els que n’han hagut de marxar per les coses aquestes que té el mercat, que, segons es diu, és tan savi que gràcies a la competència s’autoregula: això sí, sempre a l’alça. ¡Quina felicitat tornar a ser una ciutat provinciana que no surt a cap mapa del món! Mai més cues de japonesos, mai més anglosaxons prepotents, mai més mediterranis que vénen a fer aquí el que no gosen fer a casa seva, mai més mafiosos de l’est comprant al passeig de Gràcia i comprant-lo, mai més xeics àrabs blanquejant els negres diners del petroli.

¿I els pobres hotelers i propietaris de finques que tant han fet per la ciutat fins al punt de fer-nos-en fora? Doncs se’ls podrien donar ajudes per reconvertir els seus negocis en fàbriques i tallers que donessin feina i en vivendes pels d’aquí i per tots aquells immigrants que vinguessin a fer de Barcelona una ciutat industriosa i productiva. Una ciutat viva. Pel que fa als solars que quedarien aquí i allà, un cop enduts els edificis monumentals, es podrien dedicar a horts urbans i a jardinets per jugar-hi la canalla.

O això o fer que els cada cop més escassos veïns de Barcelona es disfressin com si anessin tothora, faci fred o calor, a fer un cafè als Quatre Gats, expressió, aquesta de “quatre gats”, que comptabilitza perfectament els barcelonins que quedem a Barcelona.

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s