¿”QUO VADIS” ESQUERRA ESPANYOLA? (¿O ESPANYOLISTA?)

¿QUO VADIS ESQUERRA ESPANYOLA? (¿O ESPANYOLISTA?)

Sembla mentida que els anomenats progressistes espanyols no s’adonin que si la ultradreta actualment al govern aplica mesures d’excepció a Catalunya, com ja està fent més o menys subreptíciament, en realitat haurà fet una lectura constitucional autoritària, amb ajuda dels seus paniagudos del TC, que en endavant coartarà la llibertat a tot Espanya.

Si l’esquerra avala certes solucions extremes de la ultradreta fàctica que controla l’estat contra el dret d’audodeterminació dels pobles, ¿qui els garanteix que demà passat aquesta ultradreta no decidirà prohibir tota política d’esquerres, titllant-la d’inconstitucional, perquè la Constitució, per exemple, no recull el terme “socialisme” i encara menys el de “comunisme”? ¿Admetran que “socialisme” i “comunisme”, com “independentisme”, siguin només drets virtuals sense cap possibilitat real de portar-los a la pràctica? La Constitució no recull el terme “república”. ¿No es pot ser, doncs, republicà i lluitar per aconseguir una República perquè això és inconstitucional? ¿Acceptaran sense queixa els que es diuen d’esquerres que els drets siguin criminalitzats? ¿Ho acceptaran Sánchez i el seu sanedrí, Iceta i el seu “cinturonet roig”, Iglesias i la seva “indignació”, Colau i la seva “comuna”, per no parlar dels Domènech, Coscubiela, Franco Ravell, etc.? ¿On s’han ficat la tradició “revolucionària”?

¿Quan l’esquerra que proclama la seva centralitat a l’hora d’articular el camp progressista es posarà d’acord per desempallegar-se de dubtosíssims personatges com Felipe González i Alfonso Guerra —Felipe i Alfonso, bufa!— i obligarà el PP a suprimir lleis com la “llei mordassa” o la “llei de partits polítics”? ¿Està disposada a veure a la presó uns quants polítics catalans i fer com si res, com ja va fer amb Otegi, fins que un tribunal europeu dicti al cap dels anys la il·legalitat de les actuacions del TC i del TS, com en el cas d’Atutxa? La Constitució està segrestada per l’extrema dreta fàctica espanyola, de la qual Rajoy i la seva menina només són els titelles a qui fan donar la cara o el plasma. Entre govern, Corts, TC i TS, n’han fet una forma cada cop menys soterrada de dictadura.

L’esquerra, si ho és de debò, cosa que molts dubtem, no es pot oposar, davant d’aquest panorama de bloqueig dictatorial, a la lectura oberta de la Constitució en pro de l’autodeterminació dels pobles i dels drets socials. Si el PSOE i el PSC tenen por d’enfrontar-se a la facticitat político-econòmica de l’Estat, que abandonin la S, i els primers també la O, de les seves sigles en pro de la transparència de les seves polítiques dretanitzades o que pleguin i no facin més de tap de les forces més combatives, encara que Podem i Comuns també semblen viure escagarrinats a l’hora de “subvertir” res. (Tanta “indignació”, tanta desobediència de la PAH i tants escratxes, i ara tot s’ha d’ajustar a la legalitat imposada per Madrid. ¡Déu meu! ¡Quin ridícul que fa en Domènech cada cop que obre la boca! ¿I què me’n diuen de l’“escurçó negre” de l’Ajuntament?)

Que s’ho pensin bé: la sola oportunitat que tenen els espanyols de lliurar-se d’un poder ultraconservador que tenalla les llibertats nacionals i socials, sota el diktat del poder financer, és precisament la independència de Catalunya, que hauria de ser causa comuna de tots els progressistes d’Europa. La llibertat dels pobles enfront de la tirania dels estats (Orban, Trump, Putin, Erdogan, Rajoy…), que no són res més que màquines amb què sepultar la lluita de classes i tota mena de diferències –nacionals, de gènere, d’origen, etc.– en benefici d’un capital cada dia més i més concentrat en molt poques mans. ¿Com és, doncs, que cedeixen al xantatge ideològic de la caverna encastada i enquistada al poder?

Potser sí que de moment semblarien uns “desafectes” a la “pàtria”, però la seva única desafecció seria al “règim” que no va enterrar la Transició, aquesta crosta que només pot fer saltar allò que posi en qüestió el que la dreta al poder considera que és l’essència d’España, i malament si l’esquerra s’apunta a defensar “essencialismes”. No hi ha res més antidialèctic.

Deia que potser sí que semblarien “desafectes”, però en poc temps s’adonarien que tret el “cilici” de les essències pàtries, les ferides es curen de seguida, amb la qual cosa la població espanyola respiraria alleujada. ¿Per què es pensen que no han volgut concedir mai el reconeixement nacional català dintre d’España, un reconeixement que a sobre és, encara que tímidament, a la Constitució i que el TC no fa complir, sinó que col·labora a revertir? Perquè aquestes essències unitaristes i impositives són el fonament del seu discurs hegemònic: la vaselina de l’explotació, el greixatge del seu negoci.

“Soy un pobre trabajador que no llego a final de mes y tengo tres hijos en el paro; eso sí, ¡qué orgullo pensar que Florentino y yo somos igual de españoles!” o “El único sueldo que entra en casa es mi jubilación de 450 euros, però me enorgullece pensar que soy tan española com la Botín”. ¿Ja em diran que coi li pot importar a un mejillonero gallec o a un aparcero andalús que Catalunya sigui Espanya o no? Mer rentat de cervell secular; per això, la ultradreta al govern vol controlar l’educació. Entre gent crítica, els mites essencialistes duren poc.

Puc ben assegurar-los que, si no fos perquè em trepitgen i insulten la meva llengua i la meva cultura, de nacionalista, en tinc molt poc, fins al punt que l’endemà de la proclamació de la independència, un cop garantits els nostres drets culturals i lingüístics, a mi el “patrioterisme” català que persisteixi en èpiques essencialistes per encobrir el que sigui em tindrà enfront. Això sí, en la meva llengua, i no pas amb la farsa bilingüe amb què Ciudadanos ataca el suposat “nacionalisme” català en defensa del nacionalismo español.

Com abans els empresaris, que titllaven tot treballador que reclamés els seus drets de “comunista”, per demonitzar-lo –dit de passada, no he conegut gent més generosa, d’aquella que ja no en queda–, ara a qualsevol persona que reivindica els seus drets lingüístics se l’acusa de “nacionalista”, tot i que els puc ben assegurar que els catalans vam aprendre sota la dictadura dels pares del PP i dels avis del C’s a sentir basques de tot “patrioterisme”. Ens en van fer immunes. Simplement volem respecte i, com que no ens en tenen cap, volem no haver d’estar lluitant cada dia amb imposicions lingüístiques, culturals i econòmiques. Poder viure com a ciutadans lliures i no pas com a Ciudadanos sotmesos.

VII-2017

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s