“UN EXÈRCIT DE VEUS QUE ESCALEN”

UN EXÈRCIT DE VEUS QUE ESCALEN

S’acaba de presentar sense gaire bombo ni platerets, com correspon al poc interès que desperta la poesia entre els polítics, un volum publicat per la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, que porta per títol Sèniors poètics. (Si s’hagués titulat Sèniors econòmics, publicat per la Caixa, el M. H. Puigdemont i el no menys H. Junqueras haurien segut a primera fila, amb el paperet de la intervenció a la butxaca.)

D’entrada, permetin-me subratllar la poca fortuna del títol, que més aviat sembla riure’s dels poetes que el volum recull. Poetes vells. Poetes ancians. No pas grans poetes, no, sinó poetes grans. No fotem. Només hauria faltat un títol com Poetes de la tercera edat, per acabar de semblar una publicació nadalenca de geriàtric. ¿Té res a veure l’edat amb les virtuts poètiques? A més a més, posats a parlar de “sèniors”, no hauria sigut més encertat, més ajustat, titular el llibre amb un simple Poetes sèniors.

A sobre, aquest to matusserot del títol, que sembla donar per morta i enterrada la poesia dels poetes analitzats —allò de patada cap amunt—, ve reforçat per la portada, en què cada poeta apareix en una casella talment el seu nínxol corresponent, cosa que fa del llibre un autèntic cementiri. És com un Tot Sants poètic, per estalviar-se celebrar cada sant, en la confiança que l’endemà, el Dia de Difunts, cadascun ja rebrà la visita dels devots a la seva memòria.

De totes maneres, no es pensin que sóc un desagraït. Al contrari, quan m’he vist al nínxol corresponent, m’he dit: “Recoi, encara que em donin per mort, algú s’ha recordat de mi, cosa en el meu cas força desacostumada, la veritat. Bé, són coses que té la catalèpsia.”

Però, si ens deixem del títol i de l’aspecte del llibre, i de vanitats com qui diu post mortem, i anem al contingut de la publicació, enlloc se’ns explica quin criteri s’ha seguit per seleccionar els “cadàvers” que hi som i per deixar de banda els “cadàvers” que no hi són, a part de fer contents els que hi sortim. ¡Que n’estem molt!

En el pròleg se’ns diu que el tall s’ha fet en els nascuts com a màxim de tard l’any 1951 i tot fa pensar que la condició per sortir-hi és ser viu (en el sentit recte, no pas en el d’“espavilat”). Doncs bé, com a mínim n’hi ha un del 53 i un altre de mort; ep!, no hi tinc res en contra que hi siguin, només ho assenyalo.

Acceptem, doncs, com a petits errors o concessions els casos assenyalats i admetem sense malfiances el criteri temporal adoptat. ¿No s’hauria d’haver sigut més exhaustiu? Si no hi ha cap criteri de qualitat ni de tendència, i ningú es vol fer responsable d’una tria “canònica” ben raonada, aleshores només queda l’exhaustivitat.

Podria callar i dir-me: “Jo ja hi sóc; ja s’ho faran els que n’han quedat fora”, i així no m’indisposaria amb la institució. Però noblesa obliga. Per això demano que se’ns expliqui, i se’ls expliqui, doncs, perquè no hi ha autors com Ramon Xirau, com Xavier Amorós, com Josep M. Sala Valldaura, com Pere Rovira, com Isidre Molas, com Lluís Alpera, com Pius Morera, com Jordi Cots, com Gabriel Florit, com Jep Gouzy, com Jaume Creus, com Ricard Creus, com Josep M. Fulquet, com Josep Marí, com Montserrat Rodés, com Valentí Puig, com Valentí Gómez Oliver, com Jacint Sala, com Agustí Pons, com Josep Albertí, com Àlvar Valls, com Lluís Urpinell, com Anton Carrera, com Víctor Batallé, com Ramon Pinyol, com Celdoni Fonoll, com Antonio Coronzu, com Josep Anton Soldevila, com Francesc Prat, com Quim Español, com Teresa Costa-Gramunt, com Assumpció Forcada, com Àngels Cardona, com Guillem Frontera, com Manuel Pérez Bonfill, com Joan Guasp, com Ranada-Laura Portet, com Núria Albó, com Emili Rodrígez-Bernabéu, com Jaume Queralt (Met Barran), com Isabel-Clara Simó, com Pep Albanell, com Joan Pere Sunyer, etc. (Agrairé al lector que m’ajudi a completar la llista dels oblidats i els aniré afegint perquè en quedi testimoni almenys en aquest blog.) ¿A la vista dels escollits, qui pot sostenir que tots els que hi som som millors que tots aquests altres poetes que no hi surten?

Per acabar, un petit comentari sobre els textos: als anys 70, hi va haver tota una generació sobretot de crítiques d’art acabades de sortir de l’ou universitari que, amb empatx hermenèutic, parlaven d’art en diaris, revistes i catàlegs amb uns textos que tant servien per un artista com per un altre. ¡Autèntiques empanades mentals! El gran crític i poeta Rafael Santos Torroella, en deia les tesinagirls. Doncs això pel que fa a uns quants textos del volum Sèniors poètics. Treballs de final de curs.

I un últim apunt. ¿Oi que quatre o cinc poemes de cada poeta no hi haurien fet cap mal?

“Un exèrcit de veus que escalen”, es diu en el pròleg, citant un vers de Marc Granell, per dir-nos que som veus “moribundes” en alça. Allò de la patada cap amunt. Però així, aïllat, aquest vers fa molt mal efecte. La veritat és que jo personalment no he “escalat” mai, i així em va, i n’hi ha uns quants més dels nínxols que tampoc. Les veus que “escalen”, en tot cas, i sovint formant cordades senceres, són molts dels Júniors —i les júniores— poètics.

17-VII-2017

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a “UN EXÈRCIT DE VEUS QUE ESCALEN”

  1. Benvolgut Carles, i és cert, encara que no ens coneguem gaire ets benvolgut per mi, i t’admiro per la teva implicació constant en causes socials, humanes. Tens un esperit crític molt agusat, i penso que això justament és el que, en aquesta ocasió, t’ha traït. És la meva opinió, però sento com si haguessis respost a amenaces o intencions que no existeixen. A mi em falta molt poquet per pertànyer, per edat, als Sèniors d’aquest llibre del qual parles i que encara no he tingut oportunitat de llegir, i crec que si per edat (no només per edat, no crec que a ningú l’hagin inclòs només per edat i si fos així, molt mal fet) m’hi haguessin inclòs, hauria fet salts d’alegria. Bé, tu també dius que n’estàs, de content, però el fet que sigui una sola frase contra moltes d’indignació, fa que pugui dubtar-se si és un “content” real o irònic. En el títol no hi veig “una patada cap amunt” ni en les fotos hi veig nínxols. És clar que això deu ser com allò dels psiquiatres que, no sé si encara ho fan, t’ensenyen dibuixos i dius el que hi veus. Et dono (no sóc qui per a donar-la però te la reconec) la raó pel que fa a que alguns poemes de cada autor no hi haurien fet cap mal, i trobo molt bé que facis notar els lapsus d’un poeta més jove i d’un de mort, jo diria si això és així, són lapsus greus. Però valoro la iniciativa d’aquest llibre, amb tots els seus lapsus, i el llegiré segurament amb plaer. Que hi falten molts noms? Bé, en una antologia, o similar, sempre hi falten noms, per definició. Tu mateix, en citar molts noms, te n’hauràs deixat alguns, has fet la teva pròpia i espontània antologia, i el fet que demanis ajuda per completar la llista, no farà sentir millor els poetes que t’hagis deixat i que es veuran relegats a ser afegits per algú altre, o condemnats a no ser afegits per ningú (el súmmum de l’oblit). En definitiva, crec que havia de dir-te tot això personalment, perquè et respecto, et valoro moltíssim com a poeta i perquè, al capdavall, he après de tu que cal arriscar i dir el que es pensa.

    • T’agraeixo les teves paraules, Cèlia, però no puc estar d’acord a no criticar els nyaps que fa la institució. Que els faci un privat, pot passar, però la institució, i no parlo només de la ILC, ha de ser rigorosa. Ens ho deu als ciutadans, que per això paguem impostos. O la institució estableix un cànon i diu raonadament aquests són els meus criteris i per això escullo aquests i rebutjo aquests altres, i dic raonadament perquè qui vulgui ho pugui discutir sabent-les raons, el relat ideològic que en fa, o, si no, que confegeixi un recull exhaustiu. Que jo no sé tots els poetes, esclar que no sé tots els que hi falten. Però la institució ha de tenir les seves llistes posades al dia i no deixar-se’n cap. Entenc que qui no hi és no digui ni piu, per dignitat, i moltes vegades que a mi no se m’ha tingut en compte no n’he dit res de res. Però, com que aquest cop hi sóc, trenco una llança pels que no hi són, encara que això em costi que no em tornin a posar mai més en res institucional. La veritat és que a mi m’hauria agradat que quan m’han deixat de banda algú hagués protestat per mi. Em sembla de simple honradesa.

      Ho repeteixo, aquesta publicació és un nayp, perquè ja va arrencar com un nyap, i abans de reconvenir-me la meva queixa, mira’t bé els que no hi són i els que hi som i digue’m si no en canviaries uns quants. Potser a mi el primer. ¿Que no saben que en Xirau és viu i que l’Amorós també? No fotem, que ho firma la Institució de les Lletres -sí, de les Lletres- catalanes.

      Vosaltres feu un festival de poesia a Sitges. ¿Que m’hi heu convidat mai? I no em diràs que no hi han passat poetes bastant pitjors que jo. ¿Que me n’he queixat pas? A mi m’és ben igual que no comptin /compteu amb mi. Ara bé, quan sí que hi sóc, si em sembla que es comet una injustícia, amb algú altre, doncs ho dic i santes pasqües.

      ¿Oi que m’entens?

      • Gràcies per haver respost, benvolgut Carles. En qualsevol cas, crec que en aquesta discussió tots dos ens reconeixeríem part de raó però no arribaríem mai a un final, tenim punts de vista massa diferents. Pel que fa a la Festa de Sitges (és Festa, no Festival, això en condiciona els continguts) t’explicaré en privat els nostres criteris, que hi són, crec que t’ho mereixes. I en fi, jo diria que la profusió de paraules (i això no té res a veure amb discrepàncies amb criteris institucionals) com “tercera edat” vells, ancians, geriàtric, patada cap amunt, nínxol, cementiri, Tots Sants, dia de difunts, post mortem, cadàvers, veus moribundes… com a mínim admet que t’has passat tres pobles amb els seus corresponents cementiris! 😀

  2. Sincerament, dient-ne un nyap, potser n’hi hauria hagut prou i de sobres, però la ironia té les seves normes, com la poesia i qualsevol retòrica.

    I t’ho dic sincerament: no m’he passat gens tres pobles; crec sincerament que encara no he entrat ni en el primer. No m’he fixat si el cementiri és a l’entrada.

    Pel que fa a la Festa de Sitges, només era un exemple del meu capteniment respecte als actes i publicacions que no s’interessen per mi. I la veritat és, apreciada Cèlia, que ni se m’ha acudit voler-ne cap explicació. I per tant no te la demano pas!

    • Ja ho sé, Carles, i no serà pas una justificació. Però ja que ens has esmentat concretament a nosaltres i has parlat de “poetes pitjors que tu”, crec que estic en el meu dret de d’explicar-te ni que sigui per sobre com funcionem i pensem. Via mail. Una abraçada.

      • Com vulguis. No us ho deia pas com a retret. Defenso el dret a fer el que creguin dels particulars. I fins i tot de les institucions locals. Però la institució de tots les coses les ha de fer fonamentades. No pas llençar diners alegrement sense criteri. Un altre dia tornaré a parlar de diners, aquest cop dedicats a “fomentar” la creació.

        Es podria fer una publicació institucional on sortissin només els que no han demanat mai un duro d’ajuda a la creació. Sospito que no caldrien gaires pàgines..

  3. Interessant discussió -en trobo a faltar més, però sigui aquesta benvinguda- sobre aquesta publicació que ja vaig anunciar en alguna altra banda que portaria cua. Jo no hi surto, com no surto a altres antologies que, per altra banda, sempre defenso que han de ser autònomes. A veure. Qui diu que la meva poesia és tan dolenta que no mereix que surti a aquesta antologia, o a d’altres? Ningú té aquesta potestat. Jo no la dono a ningú més que a la meva propi criteri i honestedat a l’hora d’escriure. Així, doncs, continuo escrivint tant si ‘agrado’ com si no. El temps posarà les coses al seu lloc. I, si no, també. Al capdavall tots anirem al cel.

    • Tens tota la raó, Teresa, i t’he afegit a la llista dels deixats de banda. Un particular que faci el que vulgui i no cal que doni explicacions de res: si el seu gust són aquells poetes i no uns altres, doncs endavant les atxes. La Institució, la que sigui, no ho pot fer això. No pot ser arbitrària. Si fa una tria, se’n fa responsable algú i exposa criteris fonamentats de per què aquells i no uns altres, o, si no, es fa una selecció completa, perquè serveixi de document d’una època; en aquest cas no es poden deixar ningú que tingui prou obra publicada per ser considerat un autor a tenir en compte, al marge de gustos i tendències. ¿Saps què passa, Teresa, que això va començar com un nyap d’un que va tenir una idea de “bombero”, sense cap rigor, i ho va encolomar a la directora de la ILC, on no van saber arreglar el nyap que els oferien, sinó que van aprofundir en la “nyapesa”. I anar gastant diners innecessàriament en publicacions que no porten enlloc i anar gastant diners donant subvencions al primer que passa i sense demanar a ningú que reti comptes dels diners rebuts. ¿Ajuda a la creació o pessebrisme? La creació no necessita incentius dineraris. Malament rai qui necessiti diners per crear. És molt millor que no creï i foteses que ens estalviem. Els diners de tots s’han de gastar en infraestructura cultural i prou. No pas a fomentar que aquest o aquell facin versos o novel·les o el que sigui. Gràcies per les teves paraules.

  4. Això dels “mandats interns” fa molta angunieta, però aquest és un altre tema.

  5. Carles: el ‘mandat’ ets tu mateix! Seguiré el teu blog. Abraçades.

    • Si és així, d’acord. Si deia que feia angunieta és perquè avui dia això del “mandat” sona a espiritualitats en què no crec gens. Supersticions i superxeria. Jo en diria d’aquest “mandat”, necessitat, la base humana de tot.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s