MUSICAR MÚSICA

A començament d’any, l’amic Jaume Creus, excel·lent poeta, traductor i musicòleg, em va convidar a intervenir en un cicle de concerts de poetes d’aquí i d’allà musicats per compositors d’anomenada. En el meu cas, em corresponia introduir la sessió dedicada a Mallarmé musicat per Debussy i Ravel. Per raons que no vénen a tomb, la sessió musical no s’ha pogut fer o, si es vol, s’ha ajornat sine die. En vista d’això, em plau oferir-vos el text que havia preparat com a presentació de la vetllada musical.

 

MUSICAR MÚSICA

Parlar d’uns poemes musicats de Mallarmé és com parlar de “ploure sobre mullat”. Deixin-m’ho expressar així, d’una manera simpàtica. Com tots vostès saben, la poesia del poeta simbolista francès per excel·lència és un esforç de despullament de la paraula com a comunicació per arribar a la revelació de la paraula com a so, perquè encara que en el dia a dia no hi pensem i ens deixem dominar pel significat del codi lingüístic, les paraules són strictu sensu modulacions sonores. Vent que toca l’arpa de les cordes bucals. (Això és meu, però ho podria haver dit el mateix Mallarmé.) Material sonor, significant, doncs, a la combinació del qual a més a més hi hem atribuït significat. Convenció. Bé, no sé si tothom hi estarà d’acord, però discutir això ens portaria fins a l’origen del llenguatge. Misteri dels misteris de l’evolució humana. ¿Consciència onomatopeica? Deixem-ho.

En aquest procés d’oblit de la representació del llenguatge per quedar-se amb la seva pura materialitat, la fonació, la fonètica, Mallarmé va desvestint els poemes d’argument, d’història, de pensament, per elevar-se a través del so, com ho fa la música, i satisfer l’anhel d’infinit que l’omple d’ànsia de Veritat majúscula, allò tan absolut que no es troba mai en les paraules significatives si no és com a desfici: aquella ànsia que el corrou per dins des de la mort de la mare, quan era nen, i de la germana, de noi, i que després, quan semblava que les paraules transcendides en el so el portaven a aquesta presència balsàmica d’experiència d’infinit on es dilueix el dolor, vindrà a certificar la mort del fill, Anatole, conduint-lo a la impotència de la verbalització. Sí, en Mallarmé hi ha un desig imperiós de fer callar el sentit del llenguatge per sentir-ne només la música. Però sense arribar al mer fonetisme dels posteriors poetes fonètics, perquè ell vol crear aquesta música amb la sensació imprecisa que s’està referint a alguna cosa que ens apel·la. A un transfons eteri que d’alguna manera ens commou. Que ens atreu i ens abstreu. ¿Què és si no el Símbol, que ens aparta de la cosa en si i ens desmaterialitza? Per això el poeta busca temes i termes cada cop més vans i vagues, perquè la presència de cap representació forta de sentit, massa a prop del real material, destorbi el cant de les paraules. Exactament com fa la música de l’època amb els mateixos sons.

Per entendre, o més bé per comprendre, aquesta sensació d’infinit, o, si es vol, d’infinitud, val la pena citar les paraules de Rilke adreçades, en una carta, a la seva última protectora, la princesa Marie von Thurn und Taxis, senyora del castell de Duino, aquell indret que donaria nom a les famoses elegies del poeta alemany, després de viure-hi unes quantes temporades de gorra com a bufó de la cort principesca:

L’infinit, alliberat de tot significat, es transforma en una cosa singularment pura: una senzilla profunditat, inexaurible reserva d’un espai missatger i disponible per l’ànima.

És l’Obert de Rilke. Aquell Obert que necessitava per sobrevolar tants “vedats” de l’aristocràcia que el consentia. ¿No hi veuen l’adolorit Mallarmé? ¿Aquell que viu el món per “abocar-lo en un bell llibre”? Un llibre que l’atrapa. Sí, l’infinit atrapat per les paraules que no pretenen anomenar-lo, sinó fer-ne sentir el so d’infinitud. Si les paraules no acoten un significat concret, precís, són com la veu que sentim llunyana sense entendre què diu i que ens evoca els tons humans sense la presó de les circumstàncies. Són la cançó la lletra de la qual no necessitem saber. No em canso de repetir quan parlo d’aquest assumpte d’infinituds i anhels allò tan ben definit per la psicoanàlisi, que ho qualifica de “sentiment oceànic”, un oceà àvid, sempre insatisfet, al qual s’han d’anar tirant poemes inefables i música de les esferes, i altres esoterismes diversos, com les religions, quan no se sap nedar prou i es necessiten salvavides al més mínim temporal d’ànsia, de por, de pèrdua… Són els “paradisos artificials” baudelerians, amb èter o sense. L’art com a narcòtic. La poesia com a addicció.

En el fons, tot i que s’hi han emparat molts avantguardistes, Mallarmé no porta a la modernitat, a allò que considerem com a modernitat, si no és com a final de cicle d’allò que en la creació ha quedat com a pre-modern, com a nostàlgia de Segon Imperi (gerros, flors, vanos, salons, cornucòpies, representacions mitològiques en tasses i plats de Sèvres…), com sí que ho fan Lautremont, Rimbaud, Laforgue… Mallarmé és la liquidació de tota utilitat retòrica. Rimbaud porta a la ruptura, ruptura del sentit, dislocació de les idees, retòrica de combat contra els poders retòrics, contra les hegemonies del discurs, una ruptura tan cara a la modernitat, fins a fer-ne mer formalisme transgressor que ja no trastoca res i que ja només serveix de càtering cultural al poder de torn.

Mallarmé ens ofereix l’evanescència, el ressò, l’eco… No la llum, sinó la reverberació. El miratge de l’impossible. Una mica més enllà i comença l’alienació. Per això dic que posar-hi música és fer “ploure sobre mullat”, perquè Mallarmé ja ha renunciat al sentit i s’ha quedat amb la música d’aquest sentit. Hi ha uns versos d’una cançó de Raimon —un cantautor, sigui dit de passada, ben poc mallarmeà— que ens il·lustren sobre això que els deia:

De terra estant veig ploure sobre el mar,
esplèndida bellesa de l’inútil…

Sí, la “bellesa de l’inútil”. Aquesta és l’aspiració de tot gran artista: crear la “bellesa de l’inútil”, allò que ningú espera, allò que ningú demana, allò que no forma part del món utilitari i previsible. Sí, crear de franc, sense demanda. I Mallarmé ho va aconseguir en un grau altíssim, com pocs abans d’ell, com gairebé ningú després. Però, com he dit més amunt, un cop molt dur ho va posar tot en dubte, la paorosa mort del seu petit fill Anatole: en els esbossos de poema que li va dedicar i que no va aconseguir completar, hi diu això:

Quoi, ce que je dis
est vrai ― ce n’est
pas seulement
musique ――

Què, això que dic
és veritat ― no és
solament
música ――

Sí, ho han sentit bé. El poeta de la música inefable del llenguatge diu: “Això que dic / és veritat ― no és / solament música”. El llibre inconclús dedicat al fill és titula Pour un tombeau d’Anatole i l’han traduït al català Rosina Ballester i Josefa Contijoch. Potser d’aquest llibre inacabat, d’aquest frases inconnexes, atonals, va sorgir la idea de les seves paraules en llibertat a l’espai del paper, Un cop de daus… La impossibilitat harmònica. Ho deixo aquí.

Vegem ara els quatre poemes del poeta musicats per Debussy i Ravel que avui tindrem el gust immens, el plaer “infinit” si volen, de sentir. He dit “quatre” poemes, perquè, encara que se’ns interpretaran sis peces, dos dels poemes coincideixen en un i altre músic. Els poemes musicats per Debussy són “Soupir”, “Placet futile” i “Éventail” i per Ravel, també “Soupir” i “Placet futile”, més “Surgi de la croupe et du bond”.

“Placet futile” i “Soupir” pertanyen a la primera època del poeta, en què la comprensió del text encara és possible amb una certa claredat, tot i que l’afany de transcendir el llenguatge comunicatiu es manifesta sobretot en els temes, una escena galant semimitològica, que es confon amb la realitat, dibuixada en una tassa de Sèvres a “Placet futile”, o en els termes escollits a “Soupir”: “cel errant”, “ulls angèlics”, “cap al blau sospira”, “llangor infinita”, “on vaga l’angoixa”… Com els croupiers podríem dir allò de Rien ne va plus.

Pel que fa a “Éventail” i “Surgi de la croupe et du bond” pertanyen a l’època de plena maduresa del poeta, en què els temes, com els deia, remeten a interiors i a situacions aparentment intranscendents a partir d’objectes quotidians sovint de presència inadvertida —un vano, un gerro— que permeten que el desdibuix sonor que en fa el poeta evoqui ambients i atmosferes evanescents, incertes, indefinides…, però on apareixen com a transfons l’espurna del desig o l’ombra del dolor. La presència sense esperança de la vida.

Els llegirem en francès i traduïts abans de cada interpretació. Com que dels quatre, només n’hi ha dos de traduïts en català, concretament per Josep Navarro i Santaeulàlia, els altres dos els llegirem en la versió castellana de Ricardo Silva-Santisteban, si els sembla bé. M’ho he estimat més així que no pas fer-ne una traducció potinera amb el meu francès de batxiller poc aplicat d’uns poemes tan difícils d’intenció.

 

PLACET FUTILE
SONNET IRRÉGULIER
Princesse ! à jalouser le destin d’une Hébé
Qui poind sur cette tasse au baiser de vos lèvres,
J’use feux mais n’ai rang discret que d’abbé
Et ne figurerai même nu sur les Sèvres.
Comme je ne suis pas ton bichon embarbé,
Ni la pastille ni du rouge, ni jeux mièvres
Et que sur moi je sais ton regard clos tombé,
Blonde dont les coiffeurs divins sont de orfèvres !
Nommez-nous… toi de qui tant de ris framboisés
Se joignent en tropeau d’agneaux apprivoisés
Chez tous broutant les voeux et bêlant aux délires,
Nommez-nous… pour qu’Amour ailé d’un éventail
M’y peigne flûte aux doigts endormant ce bercail,
Princesse, nommez-nous berger de vos sourires.
SÚPLICA FUTIL
SONET IRREGULAR
Para envidiar ¡princesa! el sino de una Hebe
Que se asome en la taza al beso de tus labios,
Gasto mis llamas pero, al no ser sino abate,
Ni luciré siquiera desnudo sobre el Sèvres.
Luego, como no soy tu perrillo faldero,
Tu carmín o tus dulces, ni tus gráciles juegos,
Y sobre mí presiento tu mirada inclemente,
Rubia, ¡tus peluqueros son divinos orfebres!
Nómbranos… tú, en quien tantas risas frambuesas
Se juntan en rebaño de dóciles corderos
Balando a los delirios y paciendo promesas.
Nómbranos… y que alado Cupido en tu abanico
Con la flauta me pinte adurmiendo el rebaño,
Nómbranos pues, princesa, pastor de tus sonrisas.

 

SOUPIR
Mon âme vers ton front où rêve, ô calme soeur,
Un automne jonché de taches de rousseur
Et vers le ciel errant de ton oeil angélique
Monte, comme dans un jardin mélancolique,
Fidèle, un blanc jet d’eau soupire vers l’Azur !
― Vers l’Azur attendri d’Octobre pâle et pur
Qui mire aux grands bassins sa langueur infinie
Et laisse, sur l’eau morte où la fauve agonie
Des feuilles erre au vent et creuse un froid sillon,
Se traîner le soleil jaune d’un long rayon.
SUSPIRO
Toda mi alma, hermana serena, hasta tu frente
Donde suena un otoño salpicado de pecas
Y hacia el errante cielo de tus ojos angélicos
Con devoción asciende, como en jardín doliente
Un blanco chorro de agua hacia el azul suspira,
Al tierno azul de octubre que, exangüe y puro,
Copia en los grandes estanques su langor infinito
Y deja, en muertas aguas donde vaga la angustia
De las hojas al viento y cava un surco frío,
Del amarillo sol halar un largo rayo.

 

ÉVENTAIL
DE MME MALLARMÉ
Avec comme pour langage
Rien qu’un battement aux cieux
Le futur vers se dégage
Du logis très précieux
Aile tout bas la courrière
Cet éventail si c’est lui
Le même par qui derrière
Toi quelque miroir a lui
Limpide (où va redescendre
Pourchassée en chaque grain
Un peu d’invisible cendre
Seule à me rendre chagrin)
Toujours tel il apparaisse
Entre tes mains sans paresse.
VENTALL
DE LA SENYORA MALLARMÉ
Amb com per únic llenguatge
Tan sols un alt batement
Deixa el preciós estatge
El futur vers tot trement
Ala suau missatgera
Si és que és ell aquest ventall
El mateix per qui darrera
Teu lluïa algun mirall
Límpid (on caurà inaudible
Perseguida en cada gra
Un poc de cendra invisible
La sola a fer-me penar)
Sempre així en les teves mans
Aparegui sens descans.

 

II. SURGI DE LA CROUPE ET DU BOND
Surgi de la croupe et du bond
D’une verrerie éphémère
Sans fleurir la veillée amère
Le col ignoré s’interrompt.
Je crois bien que deux bouches n’ont
Bu, ni son amant ni ma mère,
Jamais à la même Chimère,
Moi, sylphe de ce froid plafond !
Le pur vase d’aucun breuvage
Que l’inexhaustible veuvage
Agonise mais no consent,
Naïf baiser des plus funèbres !
A rien expirer annonçant
Une rose dans les ténèbres.
II. SORGIT DE L’IMPULS I DEL LLOM
Sorgit de l’impuls i del llom
D’un gerro efímer que s’allarga
Sens florir la vetllada amarga
El coll ignorat s’interromp.
Crec que dos llavis en un sol
Vas, ni el seu amant ni ma mare,
No han begut la Quimera rara
Jo, sílfide del fred trespol!
El pur veire d’altre beuratge
Que l’inexhaustible viudatge,
Mor però no vol consentir,
Simple besada tenebrosa!
A res expirar per predir
Dins les tenebres una rosa.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles literaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s