¿DYLAN, PICASSO?

¿DYLAN, PICASSO?

A Catalunya hi ha magnífics pintors que tenen molt poques oportunitats d’exposar, abocades com estan les sales d’exposició a mostrar tots aquells bibelots que tenen més sortida comercial. Una situació que fa entristir en un país d’una tradicció pictòrica en molts aspectes excepcional. Doncs bé, enmig d’aquest trist i aculturador panorama, a sobre ens trobem ara que una institució com el Museu Picasso, que hauria d’acollir només obres d’alt valor artístic, a l’altura si pot ser del seu nom, ha ofert les seves parets perquè un tal Ron Wood, hi pengi uns quants quadres d’una baixa qualitat pictòrica que fa feredat. ¿Per què? Senzillament perquè el senyor Ron Wood és un dels components dels Rolling Stones, que aquests dies han actuat a Barcelona, on a sobre l’home té pis. Sí, que ho sàpiga tothom: Ron Wood té pis a Barcelona. I suposo que li agrada molt la ciutat per allò del “seu clima i la seva cuina”. ¡Quin honor!

En aquesta època en què la cultura com a reflexió es troba sota les potes dels cavalls de l’Àtila del Mercat, encara que un pinti o escrigui fatal, si té tirada mediàtica, i un “stone” en té molta”, ocupa les planes i els espais dels mitjans que s’haurien de dedicar al coneixement. És com allò que s’ha fet amb una mediocritat artística com David Bowie a Barcelona mateix. Un cantant necessitat de disfressa per camuflar la seva baixa personalitat musical.

Però és que, a més a més, en una comparativa periodística d’aquestes que no aporten cap valor cultural, un periodista ha preguntat al senyor Wood qui seria el Picasso musical. Fixin-s’hi bé: ¿quin músic? Un esperaria, encara que segurament és molt esperar, que de la boca del senyor Wood sortissin noms com Schönberg, Stravinsky, Webern, Xostakovitx, Berg… És a dir, els compositors que es corresponen amb l’època i l’esperit d’indagació picassiana. Però no. L’amic Ron ens diu Bob Dylan, el flamant Premi Nobel de Literatura que ha servit, per exemple, per deixar morir John Ashbery sense, per parlar d’un escriptor nord-americà amb bastants més mèrits que el cantautor.

Sí, Bob Dylan, ¡Picasso! Amb perdó: ho, ho, ho. Un cantautor que des que va començar a cantar fins ara ha cantat sempre la mateixa cançó amb variacions, amb uns esquemes compositius simplíssims i amb una veu sense cap més virtut que tenir una desafinació inconfusible. ¿I la literatura? Ah, sí, que n’és Nobel. Lletres adolescents fins al moment que carregat el cervell de vés a saber què s’ha llançat al poti-poti textual pseudomístic. Ben al contrari de Picasso, que va ser capaç d’obrir nous corrents de gran maduresa com qui diu cada any i que va ser un virtuós pictòric d’una claredat temàtica i artística com pocs n’hi ha hagut en la història de l’art. Mai va desafinar en el traç ni en el color. Ni tampoc en els seus textos, força més interessants que els de l’esforçat Bob. Val la pena llegir la seva obra teatral Le Désir attrapé par la queue. Comunista com era, no va ser gens donat a cap rauxa misticoide.

Ja és ben veritat que avui dia el Mercat posa tothom al seu lloc: només hi floten els suros. ¡I que la festa continuï!

28-IX-2017

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles culturals. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s