ESCOPINADA

ESCOPINADA

Llegint la famosa antologia dels expressionistes alemanys titulada El crepuscle de la humanitat, de Kurt Pinthus, publicada en català el 2002 per Edicions de 1984 —sigui dit de passada, una traducció que, de tant voler patinar artísticament, rellisca—, t’adones que, al marge dels majors o menors encerts poètics  —sovint menors i d’un to visionari insofrible— dels poetes antologats per Pinthus, les avantguardes —també dada i surrealisme— van aportar una mala bava lingüística pertorbadora. En els poemes de molts d’aquests poetes de l’experimentació i de la protesta tant social com ontològica, hi preval una força del llenguatge que es correspon amb la ira causada per un període de la història europea altament conflictiu, tant pel que fa a la teoria com a la realitat. Repassi’s. Gran Guerra, Revolució soviètica, ascens de nazisme i feixisme, guerra civil espanyola, franquisme, Segona Guerra Mundial, descolonització, Revolució maoista… D’aquí neixen, no pas com a bolets fora de temps, unes posicions hipercrítiques amb el poder i els seus interessos.

Doncs bé, actualment a Catalunya, on molts poetes es fan ressò postmodern —per dir-ho amb paraules no feridores— d’aquelles aventures literàries contestatàries, ens trobem, segurament per absència de conflicte real durant tots aquests anys passats i per presència d’unes ganes infinites de promocionar-se com a funcionaris “alternatius”, que els nostres autors més agosarats pateixen insuficiència lingüística, que en el cor del poema és com dir insuficiència cardíaca. Pobres, no tenen cap potència verbal —el cor del llenguatge radical no els bomba prou— i, tot i que les seves imatges es pretenguin agosarades, recorrent als diccionaris d’obstretrícia i ginecologia, els queden mel·líflues, toves, com els cromos dalinians dels rellotges de plastilina que, amb tot, com a Dalí, sempre els marquen l’hora de vendre(’s). Avida dollars, que en deia Breton.

Per això, enmig d’aquesta flaccidesa poètica de la ira i la protesta nostrades, que més que càrregues en profunditat semblen trets de salva per dir “ei, poder, sóc aquí”, em criden l’atenció els textos i els poemes d’un autor que en aquests últims temps ha guanyat tres dels premis importants del panorama poètic dels Països Catalans —sí, Sr. Camps, un d’ells al País Valencià—, com són el Màrius Torres de Lleida i el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, tots dos el 2016, i el 2017 el Miquel de Palol de Girona.

Parlo d’Albert Garcia Elena, que amb els tres títols premiats, Silur d’amagatotis (Pagès editors), Tòtem ordre (Bromera) i La saliva dels morts (Proa), s’ha situat en un lloc d’honor en el marc de l’experimentalisme més actual, i tot gràcies a una radicalitat textual com no té cap altre poeta de l’“experiment” a Catalunya. Al marge de la millor o pitjor bondat dels seus resultats i de la seva poètica —sobre la qual hi hauria molt a dir i no sempre laudatòriament—, el que a parer meu és innegable és que cada text seu és una autèntica “xurriacada”, com aquesta de La saliva dels morts:

Contra la poesia pura,
contra l’encenall estètic
que s’esgota en l’efecte òptic
de l’aiguabarreig, en el so fred
de la mà tova arrapada a la trinxera
de la terra eixorca dels covards.
Patètica lírica que rimes amb plàstic,
què podries fer tu davant la fúria
d’un simple significat?

Un “simple significat” que etzibat a l’esquena de qualsevol estéticienne de la poesia li deixaria un bon senyal per dies, una “mà tova arrapada a la trinxera / de la terra eixorca dels covards” que m’ha fet pensar tot d’una en el text més expressionista de Thomas Mann: l’últim capítol de La muntanya màgica. Bé, encertada o no l’associació, acabaré a la manera del poeta, amb una fuetada: tant de bo que als llépols els quedessin les glàndules salivals seques com les “dels morts”. ¡Quanta bava que ens estalviaríem! Ho escupo ben viu.

Prou. Els deixo amb un poema en prosa d’un llibre inèdit, Coure sobre el Hudson, escrit per Albert Garcia a la dècada del 2000, durant una estada seva a Nova York. És una mostra fefaent de les fondes arrels de la seva radicalitat, en aquest cas d’alè lorquià.

STATEN ISLAND

Veig, amb nitidesa, un túmul de veles inflamades. I una immensa màquina de calcular. Veig paraigües de porcellana i deserts en hora punta. Veig llúdries que dubten entre dos mons i moren escanyades per llambordes escopides en sèrie. Veig molsa de fonts clausurades. I una immensa màquina de calcular. I mascarons de proa mirant de costat ocells conglomerats. I la tendència de les làpides a trencar-se per la paraula clau. I una immensa màquina de calcular. Veig liti i manganès brollant en pous de filferro. I pedres numerades a les butxaques de ments que no aconsegueixen recordar que han vingut al món. Veig abocadors legals de sinònims de vida. I arbres que supuren oxigen, i veig la deportació, l’èxode de l’horitzó.
                                 I una immensa màquina de calcular.

9-III-2018

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s