“LLUM A L’ATZUCAC”, DE RAMON RAMON

LLUM A L’ATZUCAC, DE RAMON RAMON
(unes ratlles urgents d’aclaparada admiració)

Ho ha tornat a fer. Ramon Ramon ha tornat a escriure un segon volum dietarístic impecable, Llum a l’atzucac.

Sí, el poeta i assagista valencià Ramon, que ja ens va deixar bocabadats amb el seu primer dietari Dins el camp d’herba, un volum que excel·lia dintre del gènere en català, ara ens ofereix aquesta Llum a l’atzucac, distingida amb el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i publicada per Edicions Bromera.

Com Dins el camp d’herba, un llibre que continuo recomanant ferventment als que no l’hagin llegit encara, aquesta Llum a l’atzucac també és una sapientíssima barreja de reflexions culturals —que van de la literatura a la pintura, passant per l’arquitectura—, històriques, sociològiques i biogràfiques, sovint indestriables, gràcies a l’exemplar capacitat de Ramon de parlar dels fets des del més diversos punts de vista, és a dir, amb allò que en diem un discurs intel·lectualment complex.

És cert, Ramon Ramon delata en la seva manera d’escriure i d’interpretar la realitat allò cada cop més escàs que anomenem un “lletraferit”, i aquest cop no és pas un tòpic, perquè en Ramon l’escriptura sagna: el seu text és una ferida oberta, dolorosa, que busca en la saviesa literària la impossible cicatrització, i dic impossible, perquè la lucidesa sempre torna a obrir-la. La cultura només la fan els Sísifs i els Prometeus. L’autor hi torna amb la seva exigència dialèctica i s’arrisca a la condemna de la incurabilitat de les contradiccions. En la seva posició no hi ha ni un gram de posa ni d’impostura. Potser el que diré ara estigui fora d’osques, però l’actitud de Ramon davant del que hem convingut a denominar “alta cultura”, o Cultura a seques, però amb majúscula, em fa pensar en els joves obrers revolucionaris protagonistes de L’estètica de la resistència, de Peter Weis, potser la novel·la més impressionant de la segona meitat del segle XX fins ara, que enfront del discurs cultural amb què la burgesia s’ha apropiat de la història de l’art, no pensen pas a destruir-ne les obres, sinó a fer-se-les seves buscant-ne les arrels de la feina humil i el sofriment que ha costat qualsevol creació.

He dit “saviesa literària”, i és d’això exactament de què va el llibre. Des d’una humilitat gens fingida, gens falsa, una humilitat originària covada com a classe social explotada i com a identitat perseguida, una humilitat de pedra picada de la qual Ramon se sent profundament orgullós —orgull de classe, en dèiem—, Llum a l’atzucac, com l’anterior dietari, desgrana una bateria de coneixements que ens deixa sense alè, perquè són coneixements vívids i no pas llibrescos. Ramon fa de la lectura vida i de la vida escriptura. Allò que només els molt lúcids aconsegueixen. Sense treure-li cap mèrit personal, crec que hi té bastant a veure Marx.

Una bateria de coneixements, deia, de les més diverses matèries intel·lectuals que mai queden desmanegades, perquè aquesta saviesa poada en els clàssics del socialisme fa que tota aquesta visió holística de la cultura quedi perfectament relligada per l’assumpció radical de la procedència històrica de la cultura. L’espiga que relliga la garba del coneixement.

És difícil destacar alguna de les pàgines del dietari, però potser les més culturalment aclaparadores siguin les dels successius viatges a Itàlia de la mà de Vassari. Ramon hi destil·la maduració del gust i de la sensibilitat, sempre a punt de compartir aquesta fruïció artística com a diàleg amb l’altre, amb tots els magnífics “humils” com ell. Precisament la capacitat que ha perdut el consumidor cultural. O també les pàgines dedicades a la visita a Manchester, on a través dels comentaris de l’arquitectura de la ciutat, ens fa una fonda reflexió sobre l’explotació industrial. I encara les dedicades a Eliot i a la poesia, o a Guerra i pau de Tolstoi i a la premonitòria concepció històrica de l’autor, o les més estrictament quotidianes… O les que ens parlen del país i la identitat, amb dolor equànime, valgui el possible oxímoron, i sense voler-nos alliçonar. Pàgines de vegades negades pel dolor i la tristesa que amb tot ens poden proporcionar felicitat, com ens va explicar Proust. Allò que només aconsegueixen els escriptors de raça com Ramon.

Pàgines totes, com he apuntat, de desacostumades saviesa i veracitat, d’aixoplugadora bellesa, de sentida i subtil quotidianitat, sempre escrites amb imatges i descripcions perfectament aconseguides, amb metàfores inesperades, però ajustades amb precisió a la intenció de fer visible el que ens diu. No en va reclama el mestratge literari de Ruyra, de Pla. Aquelles metàfores que, extretes de la vida quotidiana i el seu humil quefer, ens remeten al famós vers ausiasmarquià que diu amb colpidora comparació allò de “bullirà el mar com la cassola en forn”.

Sí, i tot amb Llum, sobretot amb Llum, aquesta majúscula minúscula Llum que el salva tothora de l’entenebriment.

Humà, fondament humà.

VI-2018

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s