“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

En general, quan escrius, sovint et topes amb el típic comentari que vol ser agradós, però que no fa cap altra cosa que manllevar valor al que has escrit: “Jo també ho havia pensat”, com si es pensés, qui el fa, que es pensa amb la punta de la llengua (“Ho tenia a la punta de la llengua”.) Esclar, poses cara de circumstàncies i fas: “Sí, ja passa això”, i ho dius no pas insincer, perquè a tu també et passa com a lector. Tot plegat es deu al fet que amb la lectura no indaguem, sinó que ens volem referendar amb l’equiparació amb allò que diu el text que ens sembla intel·ligent. Però la impressió, si són obres mínimament complexes, no és certa: ho penses quan ho veus escrit i a partir d’aquí, en l’embull que som la majoria de cervells, tens la vaga sensació, com una ratlla de sol en una habitació fosca que mostra la pols en suspensió, d’haver-ho pensat. Però pensar no és pas divagar, no és tenir idees com pols en suspensió, sinó formalitzar. “Qui no té pensaments propis, ni conclusions originals, les demana en préstec. Els diaris i els comentaris d’aquells que admirem són fets per conciliar el nostre esperit confús”, escriu Vasco Patrolini a la seva Crònica dels pobres amants, que aquests dies em rellegia. I més endavant: “[…] la nostra gent, la majoria mig analfabeta, actua instintivament i li fan falta símbols per arribar a les idees.” Magnífica definició del servei que fan els símbols a l’extensió dels discursos ideològics, en la seva lluita per l’hegemonia.

(Obro parèntesi. ¡Novel·la magnífica! Carrer del Corno com a microcosmos. Florència. Passions, enveges, decepcions, venjances, traïcions… Tot en petit, en modest. L’humus que quan el remous és ple de vida. Anys de plom del feixisme a Itàlia. Obra aparentment superada temàticament —estilísticament, una humil meravella— pels progressos democràtics a Europa després de la Segona Guerra Mundial i per un creixement econòmic que semblava que havia de multiplicar les classes mitjanes com el miracle crístic dels pans i els peixos, però que, en vista de l’actual depauperació de les esperances europees tan polítiques com econòmiques —els cinc pans i els dos peixos se’ls ha endut l’amo—, sembla escrita fa dos dies. Una cita de la Crònica: “La xafarderia és la pitança de la misèria.” Quants programes de les televisions feixistitzants actuals no són, tot i les coloraines i els lluentons, sinó miserables carrers del Corno. Tanco parèntesi.)

Continuo. Si haig de ser sincer, a mi em complauen les obres que no se m’han acudit mai o amb les quals no sabria ni com posar-m’hi si les hagués de fer jo. Les que m’atueixen amb la seva densitat. Les que em deixen knock out i fan que necessiti metafòricament el ruixim d’aigua i l’aire de la tovallola per refer-me i recuperar l’alè. Les que dipositen la pols. Aleshores em plau pensar “a partir de”, encara que aquest “a partir de” sigui un “error” de comprensió —o si es vol, un seguit de malentesos— del que en rectitud pretén l’autor. Sovint l’error d’interpretació és l’única manera de fer avançar el pensament i la creació, que quedarien ofegats en una lectura que pretengués esgotar el sentit d’una obra, com mira de fer el discurs erudit, allà reclòs a les golfes universitàries, amb les seves insuportables anotacions a peu de pàgina, autènticament liquidadores del plaer de la lectura. De la seducció del text lliure de manilles hermenèutiques.

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles literaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s