GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

Llacunes culturals importants, fins i tot llacs, per no desembocar directament al mar, com no haver llegit fins ara Grans esperances, de Charles Dickens. En coneixia alguns altres llibres, Els papers pòstums del Club Pickwick, Oliver Twist, La botiga d’antiguitats, David Copperfield, Temps difícils, Història de dues ciutats, o contes com Una cançó de Nadal o La batalla de la vida, però no pas Grans esperances. Novel·lassa, d’aquelles històries com només ens han sabut explicar els novel·listes del XIX. Llàstima de no saber anglès, i és en aquestes ocasions, i només en aquestes grans ocasions que n’haurien merescut l’esforç d’aprendre’l, que ho noto a faltar. Com que Dickens és una lectura feta en els anys d’aprenentatge, segurament la majoria de títols llegits de l’autor van ser en traduccions castellanes que teníem a casa dels pares, jo diria que neutres i correctes, d’aquelles en què el traductor desapareix en benefici de l’autor; encara recordo les edicions d’Oliver Twist o David Copperfield, de l’editorial Juventud, que corrien per casa de nano. En conservo alguna, al costat de volums de les mateixes obres ni abreujades ni censurades. Bé, al que anava, deia això de l’anglès, perquè Grans esperances la llegeixo en català, en la traducció de Josep Carner, i em trobo que és tota ella un autèntic disbarat lingüístic que, pel que en sé, no es pot atribuir de cap de les maneres a Dickens: un poti-poti culte i col·loquial, sense cap rigor ni pel que fa a allò tan bàsic dels nivells de llenguatge. La veritat és que fan riure els despropòsits literaris que ens ofereix el “príncep de la poesia” (sic). Però, com que no es tracta pas de somriure’m amb les atzagaiades i estirabots del traductor, sinó de llegir una translació al més fidel possible de l’obra de Dickens, tens la mateixa sensació dels convidats a l’estudi pictòric del mestre Frenhofer —em refereixo a la nouvelle de Balzac Le Chef-d’œuvre inconnu— quan descobreixen que, en la pintura del mestre, l’acumulació de capes pictòriques ha tapat la figura original d’una dona, de la qual un d’ells descobreix un peu. Doncs bé, a sota del pastiche carnerià, hi ensumes que hi ha una grandíssima novel·la, la de Dickens, fins al punt de prometre’m buscar-ne una altra versió, en català o en castellà, més ajustada i sense protagonismes traductorescos, per disfrutar Dickens i, tot i la hilaritat que em causa, no patir Carner. Com deia, allà a sota hi ha una novel·lassa. Escrita des del punt de vista del protagonista principal, un pobre noi de cop i volta afortunat que, des de la seva inicial i feréstega innocència, va fent sobre la seva peripècia fondes reflexions plenes d’ambiciosa ingenuïtat, com si el món i el seu cap no acabessin d’encaixar, i tot servit amb un humor subtil i planer alhora, que Carner fa malbé amb els seus rebuscaments estilístics faceciosos. Tot el llibre és ple d’amargues situacions vistes amb l’humaníssim humor dickensià, que ens remet a l’antecedent de Sterne, encara que desvirtuat per les gracietes del traductor: la casa on viu, la forja de l’entranyable Joe, els pantans, la kafkiana casa de la senyora Havisham… O el graciosíssim personatge anomenat Wemmick, que viu dues vides paral·leles: és un a l’oficina i un altre al Castell, casa seva, fins al punt que els seus consells sobre una mateixa qüestió poden ser totalment contradictoris si te’ls dóna en l’àmbit professional o domèstic. (M’ha recordat, per l’humorisme i el seu Castell, el tiet de Tristram Shandy.) Però vull destacar una d’aquestes situacions que m’han semblat sensacionals: l’assistència d’en Pip, el protagonista, i el seu amic Herbert a la representació de Hamlet per un aficionat conegut d’en Pip. Però el lector no ho sap que es representa l’obra de Shakespeare, no es diu enlloc, i la descripció de la representació acaba sent graciosíssima, tant que m’ha fet pensar en el segon capítol de La cartoixa de Parma, de Stendhal, quan Fabrizio del Dongo, el protagonista, irromp en plena batalla de Waterloo, sense saber, esclar, que aquella batalla s’acabarà estudiant a les acadèmies militars. El que ell s’hi troba és un autèntic desgavell militar i una salvatge carnisseria, i fins i tot veu passar Napaleó sense tenir ni idea que aquell paio a cavall és l’emperador francès. Com la traducció de Carner, tot plegat, representació i batalla, no són sinó un seguit de pitafis. Acabo. Si ara algun traductor volgués fer l’operació inversa i traduir la traducció de Carner a l’anglès —això de revertir la traducció seria una bona manera de veure la fiabilitat i la fidelitat del traductor—, el pobre Dickens, si s’aixequés de la tomba, difícilment reconeixeria que allò, en primera instància, ho va escriure ell. Com a màxim, pensaria que algun espavilat li havia copiat l’argument. D’una samfaina no en surt la solidesa d’un plum cake.

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

  1. Teresa Costa-Gramunt ha dit:

    La traducció és un art… però de la fiabilitat i de la fidelitat. La teva proposta de revertir la traducció de Carner a l’original és molt bona, ja que, en efecte, es veurien encara més els despropòsits.

  2. El protagonisme traductoril porta sempredirecte al despropòsit! I Carner n’era el rei.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s