“A CADA PAS DIENT ADÉU”, de Josep M. Fulquet

Josep M. Fulquet, un dels millors poetes vius que per sort encara tenim a Catalunya, després d’haver guanyat el Premi Miquel de Palol el 2016, amb Morir com un riu, i el Premi Carles Riba el 2017, amb Ample vol de la nit (En solitud i fosca), dos poemaris monumentals, i fonamentals si no és que la poesia catalana està definitivament catatònica, té escrit un nou poemari, A cada pas dient adéu, un títol que no és sinó l’últim vers de la vuitena Elegia de Duino, una de les picades d’ull culturalistes a què ja ens té tan acostumats el poeta. Com que he tingut el plaer de llegir-ne l’original i no sé pas quin editor obrarà el miracle, ni quan, de publicar el llibre d’un gran poeta fent-li lloc entre els llibres omissibles de tants joves versificadors que proliferen com cargols després de la pluja (ho dic sobretot per la bava que deixen per entitats i institucions per on s’arrosseguen: “Écheme unes monedas”), m’he decidit a parlar-ne quan encara és un inèdit, perquè la lectura d’A cada pas dient adéu m’ha permès fer unes consideracions estètiques sobre la poètica de Josep M. Fulquet que vull compartir amb tots vosaltres. (Cliqueu A cada pas…, J. M. Fulquet)

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s