SOBRE POEMA I POESIA

(Text escrit a partir d’algunes de les idees sobre poema i poesia que vaig exposar durant la presentació del 17 de maig, a la Biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma de Farners, de la meva poesia reunida en el volum La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), publicat per l’editorial Llibres del Segle.)

 

El camp propi de la poesia és el de les qüestions irresolubles. Ningú “canta” quan les coses tenen solució. Per això es “canta” la pèrdua definitiva, el desamor, la malaltia i la mort, la inexistència… Allò que es pot resoldre abandona el camp de la poètica per endinsar-se en el camp del relat. Perquè la poesia posa veu a la nostra essència tràgica. (No oblidem mai que la nostra essència és precisament la contingència, la consciència de contingència.) Però el poema no té res a veure amb l’oració: l’oració és ideològica i busca solucions, sobretot individuals; és com una instància a l’autoritat. Les religions no són poètiques, perquè s’emmiratgen en una sortida salvífica que dóna al més enllà. A pesar de tota la seva parafernàlia litúrgico-estètica, són utilitàries. Anímicament utilitàries. Fa uns mesos vaig anotar això: “Canta Píndar que els déus van demanar a Zeus que creés un ser que pogués proclamar la bellesa de la seva creació. Fins aquí el mite. Si ho llegim bé, la gènesi del llenguatge com a lloança del poderós. Però el llenguatge mateix contenia en potència la queixa i la protesta, perquè implicava la condemna a la consciència. Això ja no ho van preveure els déus.” Fins aquí l’anotació. ¿Que potser no era prou el cant instintiu de plaer i dolor dels ocells que Zeus havia de crear un cantor específic que quedaria expulsat de la bellesa creada per la consciència d’allò que cantava? Exactament el mateix que el mite del Paradís. Tastar el fruit del coneixement de l’Arbre de la Ciència del Bé i del Mal condemnava a l’Expulsió. Déu tampoc no en tenia prou amb el cant dels ocells. Zeus i Déu volien càntic. No, la poesia no serveix per res concret. O simplement per res. D’aquí el seu gran servei. És capaç de fer-te descobrir com ets quan no ets utilitzat. Quan no ets utilitari. Quan et vesses humanament, sense comerç. En un món funcional, el poema com a disfunció. Poetificar és estrènyer el cercle del llenguatge al voltant de l’última resistència: la inexistent, i per això irreductible. D’aquí la increïble, l’absurda, la patètica, la gratuïta, la magnífica persistència de la poesia. Com diu Hegel, és necessari saber-se mantenir en l’esquinçament. Per això tants en desisteixen i abracen l’utilitarisme “poètic” del sentimentalisme. L’autocompassió com a moneda de canvi amb el lector. La instrumentalització del lament. Ho repeteixo: el camp propi de la poesia és el de les qüestions irresolubles.

Aquesta entrada s'ha publicat en Textos actuals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a SOBRE POEMA I POESIA

  1. Antoni Robert Gadea ha dit:

    Molt ben explicat i sens dubte ho comparteixo. Potser jo ho matisaria emprant un mot diferent, que crec és més comprensiu. Enlloc de “irresoluble” jo diria “inabastable”. Allò que és inabastable pot predisposar al poema, i no tot allò inabastable es refereix necessàriament a un problema irresoluble. La contemplació de un cel nocturn amb la Via Làctia en tot el seu esplendor pot generar sensacions o sentiments inabastables, sense que hi hagi cap problema irresoluble pel mig. I naturalment tot problema irresoluble ho és degut a que la solució és inabastable. No és un comentari fruit de filar prim al voltant de un parell de paraules, sinó de voler incloure en la gènesis de la poesia no tan sols “problemes”, sinó també aquesta sensació que hom experimenta quan la capacitat de admiració és desbordada per alguna observació.

    • Primer de tot, gràcies pel comentari, i deixa’m dir-te que entenc perfectament la teva idea d’inabastable, però per mi el terme “irresoluble”, i ho exemplifico, té el component de “sense sentit” que no té inabastable. Inabastable pot confondre el lector i fer-li creure en mistificadors misticismes. El poeta per mi no és un “voyeur” d’infinituds, sinó un actor actiu de finituds.

  2. Joanra Lladós ha dit:

    Crec que definicions de poesia, en la seva acepció de art i no pas de poema; pot tenit infinitud de definicions. El que demostra que no hem trobat encara una definició universal. Altra cosa és el poema: això sí que és molt concret i fàcilment definible.En realitat, els primers poemes no van ser altra cosa que estratègies mnemotècniques per transmetre generacionalment el coneixement necessari per la supervivència. Encara són necessaris per la supervivència? Per mi, sí!

    • És cert. Tu mateix defineixes la poesia com una de les qüestions irresolubles. De totes maneres, l’afirmació que fas sobre l’origen del poema diguem-ne que és imaginària o si vols imaginativa. Sigui quin en sigui l’origen, l’evolució del poema a través dels segles ens ha portat on som. Com deia Montale, el 90% de les coses escrites en vers ja no les reconeixem com a poema. Ben cert, tot i els intents de ressuscitar l’èpica en vers, molt més ben servida per la prosa -allò que comento del relat-, la poesia s’ha circumscrit al que qualifico de qüestions irresolubles. Aquelles qüestions que, com dic en el text, apel·len a la nostra essència contingent, accepta’m la paradoxa.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s