L'”AFER DREYFUS” ESPANYOL

Transcric dos fragments de les intervencions d’Émile Zola en referència a l’ignominiós “Afer Dreyfus”, que va tacar i posar en qüestió la democràcia francesa, hereva de les Llums. El primer fragment és tret de “Carta a la joventut”, publicada el 14 de desembre de 1897; el segon, de “Carta al Senat”, publicada el 29 de maig de 1900. Totes dues “cartes” formen part del conjunt d’escrits que Zola va publicar en aquells anys de finals del segle XIX i que són ara coneguts sota el títol de ¡Jo acuso…!, amb què es coneguda la carta que l’autor va dirigir a l’aleshores president de la República francesa, Félix Faure, publicada el 13 de gener de 1898. Fent-hi els canvis pertinents —per exemple, on posa antisemitisme posar-hi anticatalanisme—, tindran uns textos talment escrits ara mateix i referits a l’actual, i també ignominiós, afer judicial que està posant en qüestió la democràcia espanyola, encara que, en aquest cas, hereva de les Ombres.

(Paral·lelament a la persecució dels presos polítics, els socialistes, Sánchez a Espanya, i Iceta i Collboni a Catalunya, van dient que als independentistes ni aigua, que més val pactar amb Ciudadanos, Valls mediante. Els Comuns s’ho pensen, com si hi hagués res a pensar, mentre Podemos queda com un zero a l’esquerra, mai més ben dit. Uns i altres estan escrivint una nova pàgina de la ignomínia.)

Els que no coneguin el textos de Zola sobre aquell “Afer Dreyfus”, llegeixin-se els dos fragments que, com deia, en transcric. Si la infàmia es repeteix, la denúncia s’ha de repetir, i realment és alarmant i colpidor que, segle i mig més tard, valguin les mateixes paraules.

Fragment primer: “[…] Ha tornat el despotisme més espantós, la mordassa més dura torna a silenciar els llavis. No és la bota d’un Cèsar la que esclafa la consciència pública, és tota una Cambra que condemna aquells a qui els mou la passió per allò just. ¡Prohibit par­lar! Els punys colpegen els llavis d’aquells que han de defensar la veritat, s’amotina les masses perquè redueixin els aïllats al silenci. No s’havia organitzat mai una opressió tan monstruosa i adreçada contra la lliure discussió. I regna el més vergonyós dels terrors, els més valents esdevenen covards, nin­gú gosa dir el que pensa per por que el denunciïn acusant-lo de venut i traïdor. Els pocs diaris que conserven certa honestedat s’humilien davant dels seus lectors, que han acabat embogint amb tantes histories absurdes. I cap poble, crec, ha passat per un moment més confús, més absurd, més angoi­xant per a la seva raó i la seva dignitat.”

Fragment segon: “Però això no ho és tot; el més greu i dolorós és que hem deixat que el país s’intoxiqués amb una premsa immunda, que l’ha atipat amb una dosi d’impudícia, mentides, calúmnies, porqueria i ul­tratges fins a fer-lo parar boig. L’antisemitisme no ha estat res més que l’explotació grollera d’odis an­cestrals per despertar les passions […]. El nacionalisme no ha sigut res més que l’explotació grollera del noble amor per la pàtria, tàctica abo­minable d’una política que portarà el país de dret a la guerra civil si un dia aconsegueix convèncer una meitat dels francesos que l’altra meitat els traeix i els ven a l’estranger només pel fet de pensar d’una altra manera. Així s’han pogut formar certes majories que han professat que el cert era fals, i el just, injust […].

Malauradament, nihil novum sub sole.

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s