“MIRACLE VERBAL”

“MIRACLE VERBAL”

Al desembre del 2017 vaig escriure un breu comentari d’un poema d’Antoni Clapés, un poema ple de la bellesa a què ens ha aviciat l’obra de l’autor fins a fer-se’ns necessària, del qual destacava aquesta imatge: “silenci líquid”, referida a la boira, i la qualificava de “miracle verbal”, una idea, aquesta de “miracle verbal”, apuntada al meu llibre d’aforismes i reflexions Memòria de la inquietud (ed. Afers, 2017).

Uns mesos més tard, en un text dedicat a uns versos del  poemari Vertical, de l’autora gandiana Teresa Pascual, un poemari imprescindible per la bona salut de la poesia catalana (Països Catalans, for ever), en remarcava aquesta altra imatge, aquest altre “miracle verbal”: “al centre en punt”, referida a la situació del rellotge del moll de pescadors de Gandia, “un miracle verbal”, com hi apuntava, que fusiona espai i temps d’una manera inesperada. Precisament, la imprevisió conceptual és en l’essència “miraculosa” de les imatges que ens “commouen” en el més ampli sentit del terme. Les que alteren la nostra percepció i ens sobresalten la intel·ligència emocional.

Però, ¿com definir la idea de “miracle verbal”? ¿Una paradoxa? Sóc del parer que els “miracles verbals” no tenen definició possible. Això sí, el que segur que no són és res de to sentimental, perquè les grans troballes poètiques no juguen amb les cartes marcades. Només en sé dir que són aquelles frases, aquelles trobades de paraules capaces d’enlluernar-nos per la seva brillant aparició sobtada enmig d’un text poètic que brilla fent-les brillar per mitjà d’una orfebreria poètica treballada fins a la desaparició del treball. Tant se val si barroca, clàssica, minimalista… Com diu Yeats,un vers pot ser que ens costi hores, / però si al capdavall no sembla / pensat en un instant, / aleshores el nostre cosir i descosir / no haurà servit de res”.

Fa molts anys, tants que gairebé m’espanta pensar-hi, Joan Triadú, havent-se llegit uns meus versos primicers, segurament excessius, em va recomanar no abusar de les imatges suposadament brillants en un mateix text; em venia a dir, amb tot el tacte del món per no ofendre el meu ego juvenil, que l’acumulació les feia aparèixer com a simple bijuteria, com a quincalla, és a dir, com un brilla brilla d’imitació. Tenia tota la raó: l’excés d’enlluernament encega. Els textos s’han d’escriure en espera pacient de la imatge inesperada, que, si surt, sorgirà com el contacte que il·lumina el text després d’haver treballat a consciència la “instal·lació”, sense deixar-ne cap cable solt. Si no és així, com a mínim haurem escrit un text honest.

Però tot aquest treball de preparació textual també es pot fer en silenci, escrivint per dintre, fins a oferir al lector només el “miracle”, amb el sol context de la pàgina en blanc, com ho han fet tants poetes orientals, com ho fa al llibre Com l’últim joc de mai Montserrat Garcia Ribas, autora d’una preciosa i precisa obra d’ascesi poètica:

intempestiva
solitud
que sorgeix
d’esborranys successius
de la nit

Repeteixin amb mi: “intempestiva / solitud / que sorgeix / d’esborranys successius / de la nit”.

“…d’esborranys successius / de la nit”.

10/11-VI-2019

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s