¡COLAU, DIMISSIÓ!

(Continuació de la NOTA D’URGÈNCIA: ¿UNA ALCALDESSA INDIGNA?)

Enfront de la repressió de l’Estat espanyol*, portada a la pràctica per governs incapaços de plantar cara als poders econòmics que vampiritzen l’aparell estatal, i corejada a ple pulmó pel fanatisme dels partits titella -PSOE, PP, Cs, Vox-, ¿vostès s’imaginen quina lliçó de dignitat i de democràcia hauria representat l’elecció de Maragall com a alcalde, amb els vots d’ERC i Comuns -20 vots- i amb el vot 21è, necessari per fer la majoria absoluta, de Joaquim Forn. ¡Això s’hauria d’haver pactat, i haver-ho fet públic! ¡Quina lliçó de grandesa política ens haurien donat!

Hauria sigut una autèntica bufetada democràtica i pacífica a l’Estat i als partits del 155, una bufetada d’una força simbòlica històrica inqüestionable. ¡El vot d’un PRES POLÍTIC, d’un represaliat del tardofranquisme, sent determinant en una alcaldia com la de Barcelona!

L’alcaldessa Colau, àvida de poder, ho ha impedit. S’ha estimat més l’indigne i feixistitzant vot de Valls, que el feia alcaldessa, que no pas el vot de la dignitat de Forn, que hauria sortit de seguida de l’Ajuntament barceloní cap a Soto del Real almenys amb l’alegria ¡d’un triomf de la netedat democràtica!

I a fora, la gent dels Comuns cridant encara allò del 3%. ¿De debò que aquest és el seu gran argument ideològic per no voler els vots de JxCat com a excusa per no pactar amb Maragall, però sí els de Ciutadans -Rivera, Arrimadas, Girauta, encara que ara ho dissimulin fent escarafalls- per pactar amb en Collboni, membre del mateix partit que Page, Lambán o Borrell? Però si fins i tot el president de SCC va dir que la seva candidata era Ada Colau. (No ens estranyi que Valls, Corbacho i el tercer, que no sé qui és, després d’uns mesos de dissimular, acabin sent admesos al PSC, amb Iceta fent saltets d’alegria.)

Si l’alcaldessa tingués un mínim d’ètica política, com es demana a aquells que es proclamen d’esquerres, si en són amb autenticitat, encara podria reparar el tort fet a la moral social simplement dimitint i deixant pas a ERC, els guanyadors.

 

*És a dir, monarquia, exèrcit, judicatura, alt funcionariat i forces de l’ordre. Ho explicito, perquè l’altre dia, a la televisió, un ruc “unionista” es preguntava que ¿què era això tan abstracte de l’Estat? Doncs, l’hi diré ben clar, el poder no electe. Sí, el que, en benefici dels poders econòmics, imposa les regles de joc a les institucions electes. 
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s