UNA MÍNIMA ANALÍTICA SENTIMENTAL

UNA MÍNIMA ANALÍTICA SENTIMENTAL

Fan per televisió The Man in the Moon (1991), del director Robert Mulligan, amb guió de Jenny Wingfield, un magnífic melodrama d’aquells que només sabien fer una generació, encara activa a finals del segle passat, de cineastes i guionistes aplegats a Hollywood.

La pel·lícula —de cap a cap d’una seductora bellesa que t’atrapa amb les imatges d’una naturalesa ubèrrima d’un estiu xafogós de Lousiana— descriu la relació entre dues germanes, de 17 i 14 anys, que viuen amb els pares en una finca dels afores d’una població indeterminada i que acabaran enamorades del mateix noi, també de 17 anys, fill gran de la família que ha tornat a la finca veïna, ara sense el pare, després d’uns anys d’haver-ne marxat. Amb gran delicadesa en el tractament de les emocions, ens mostra la tendra convivència de les germanes —la petita admira la gran i la gran estima maternalment la petita—, trencada de cop per la inevitable gelosia que desencadena el xicot: la de 14 anys es troba per sorpresa el noi quan s’està banyant al riu i se n’enamora, però ell, tot i que se sent atret per l’incipient desig inexpert d’ella, la veu enraonadament com una noieta massa petita; per això, més tard, quan es topa amb la gran, de qui es recorda de quan eren canalla, ja no té ulls per la menor. L’element tràgic que desencadena el final és la mort del xicot en accident mentre llaura el seus camps amb el tractor —mare, viuda, i fill gran estan posant en marxa la finca, després d’uns anys d’abandó—, una mort que passa just després d’haver jagut amb la noia de la seva edat. El rebuig de la petita cap a la gran quan s’adona de tot i la posterior reconciliació de les dues germanes fa que, sense poder-ho evitar, se t’inundin els ulls. Sí, un autèntic i aconseguit melodrama.

Però no pretenia pas parlar de la pel·lícula. Si ho he fet és perquè veient-la m’he trobat preguntant-me: ¿per què som capaços de comprendre i compartir les emocions dels personatges de ficció i, en canvi, som tan matussers amb les emocions de les persones que ens envolten en la vida, fins al punt de mostrar-hi de vegades una duresa impròpia i poc humana? L’única explicació que penso que ens excusa és que, de la ficció, en tenim la història sencera —amb els inevitables esquematismes i simplificacions: les elisions— i que, de la vida, ens en falten massa dades inelidibles i ineludibles per adonar-nos dels sentiments dels altres en tota la seva veritable i complexa dimensió. La germana gran, un cop ha mort el noi i elles dues s’han reconciliat, diu en l’escena final, en resposta a una pregunta de l’altra sobre el sentit de tot allò que els ha passat: “Potser la vida no n’ha de tenir, de sentit.”

És precisament aquesta falta d’argument del que vivim el que ens dificulta la comprensió completa de l’altre. D’aquí el nostre sentiment de culpa quan ens adonem de tant en tant de la nostra barroeria sentimental, de la nostra falta de delicadesa comprensiva, fins i tot de la nostra falta d’escrúpols, en tal ocasió o en tal altre. El nostre egoisme militant, fill d’un exacerbat i sovint induït narcisisme, ens aboca a veure els altres com a problema, com a perill o com a intrusió, una defensa preventiva que, en canvi, no necessitem davant de la ficció, en la qual només estem implicats com a voyeurs dels sentiments. Alguns fins i tot miren de mirar-se el món així, i s’hi esforcen, però al capdavall només obtenen el premi d’una estèril indiferència cap a res que no sigui ells mateixos. Més val, doncs, omplir les llacunes del nostre desconeixement dels sentiments de l’altre amb el supòsit indiscutible que conté tantes i tan intenses emocions com nosaltres mateixos, amb el benentès que, si hi ha veritable “maldat” —sovint només una convenció com el bé—, aquesta “maldat” sempre té una raó de ser econòmica i/o social i/o psicològico-psiquiàtrica —cosa que sí que entenem en la ficció, quan excusem, o fins i tot admirem, el més malvat dels malvats, això sí, amb la tranquil·litat que no ens pot perjudicar—. Amb aquesta breu referència a la maldat dono per descomptat que la teranyina de l’explotació del món del treball amb què la verinosa aranya del capital ens atrapa i ens xucla la sang del nostre ser psicològico-social, hi té molt a veure. Qui no es rebel·la contra el poder és humanament mort. No hi ha cap altre guió.

Mitjans de juliol del 2019

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles culturals. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s