DUES NOTES ESTIUENQUES SOBRE POESIA

DUES NOTES ESTIUENQUES SOBRE POESIA

1

Una senyora que es dedica a la poesia i la pedagogia, segons ens explica ella mateixa en una entrevista que llegeixo al diari, ens il·lustra sobre el seu pensament poètic asseverant que “la bona poesia és la que no deixa indiferent el lector”. ¿Ja s’ho ha mirat bé, això? De vaguetats d’aquesta mena, la cultura actual en va plena; d’aquí l’aculturació cap a la tribu que estem patint. Perquè, ¿què vol dir “deixar indiferent”? Conec gent indiferent davant de grans poemes, potser per les dificultats intel·lectuals que plantegen, i, en canvi, aquesta mateixa gent, l’he vist emocionar-se pel simplisme poètic més evident, i és que n’hi ha que s’impressionen per no res. ¿Com ho arreglem, doncs, això de la bona poesia, sense caure en la postura relativista tan arranadora culturalment com és allò de “depèn dels gustos”. (¡Per descomptat que hi organismes copròfags!) Aquí s’hauria de veure la preparació del lector per copsar moltes de les qualitats que ha de tenir un text per realment ser poesia, unes qualitats que en principi estant renyides amb tot allò que la majoria de gent troba poètic. Qualitats que van des de les referències culturals ben assimilades i desenvolupades que conté un poema fins a totes les estratègies lingüístiques que desplega l’autor per conformar-lo, i tot això servit necessàriament amb una madura intel·ligència emocional i ètica. Segurament, la mateixa autora de la frase no té aquesta preparació per no quedar “indiferent” davant de la bona poesia de debò. Potser ella va deixar anar l’estupidesa a la babalà —¡ep!, una altra pel Sottisier de Gustave Flaubert—, però el gasetiller de torn a l’hora del tancament de l’edició la va destacar amb lletres grosses. Posats a dir la veritat, més del noranta per cent de la poesia que s’ha escrit i que s’escriu em deixa indiferent. ¿Vol dir això que tota plegada és una merda? Potser sí, però no ho sé. El que sí que puc assegurar és que l’altre petit tant per cent que queda és un autèntic festí de la intel·ligència.

 

2

El discurs poètic que ambiciona l’honestedat de l’excel·lència intel·lectual i humana ha deixat d’interessar perquè en les societats (post)modernes s’hi ha instal·lat la sordidesa en tots els aspectes i en tots els àmbits de la vida. Alguns poetes, suposo que en un intent de salvar la poesia, s’hi adapten, però només aconsegueixen afermar la sordidesa. I ho fan en nom de la transgressió de no sé pas quin codis, diuen, per posar en qüestió el discurs hegemònic, sense ni comprendre que el discurs hegemònic que impulsa el poder en aquesta fase capitalista és precisament el de tot allò que té a veure amb la sordidesa, que devalua tots els àmbits ètics i ens atrapa en una espiral que implica fins i tot la devaluació del valor de la vida.

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a DUES NOTES ESTIUENQUES SOBRE POESIA

  1. Teresa Costa-Gramunt ha dit:

    Ho podria signar lletra per lletra. Gràcies per les teves reflexions.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s