AL VOLTANT D’UNA MANERA DE FER POEMES

AL VOLTANT D’UNA MANERA DE FER POEMES

Em costa molt fer cap valoració de segons quins llibres de poemes. En poesia tothom parla amb seguretat d’allò que no s’entén, i jo no hi vull caure, ni teoritzar sobre l’objectualització de la subjectivitat amb què es justifica el poema incomprensible.

Fa uns anys, l’automatisme líric, la irracionalitat discursiva o la psicoanàlisi recreativa, com en dic jo, encara em feien algun efecte, encara m’inquietaven, però a mesura que he anat envellint —i qui sap si envilint— n’he anat descobrint les trampes, i cada cop més i de manera accelerada m’ha anat avorrint el que goso qualificar de galimaties líric, pitafi poètic o simplement joc dels disbarats, un joc que fins i tot és més distret que la majoria dels poemes que miro de descriure.

No vull pas enganyar ningú: em cansen els poemes sense una sintaxi clara i unes idees precises —la formalització del poema en principi lluita per aconseguir-ho—; sí, sí, una sintaxi i unes idees tan complexes com sigui possible, però precises.

A aquestes altures de la pel·lícula, quan ja es veu pròxim el desenllaç, no crec pas gens en la inspiració ni encara menys en l’escriptura que va de reveladora, la majoria de les vegades, mera diarrea mental, vàlida per fer-ne l’analítica, però no pas per conservar-la —s’ha de posar sempre en quarantena aquell primer vers donat pels déus o pel diable, tant és, que sovint no és més que simple rebombori de budells—. I no, tampoc m’empasso aquella posició, per no dir-ne senzillament posa, en què el poeta se sent mèdium que escriu al dictat de cap necessitat superior o empès per una força desconeguda. Els poetes que van d’aquest pal, que es diu ara, no són més que uns farsants. No són gaire recomanables els arravataments lírics. Fan riure o, segons com estigui de guillat l’arravatat, pena. Un xarlatanisme que practiquen els que menys tenen a dir i amb què miren que els soni la flauta per casualitat. La hipertròfia lacaniana que ha assolat la cultura francesa. O, més ben dit, que l’ha ofegat de retòrica i ha fet brillar la cultura anglosaxona amb la seva voluntat de raciocini i consciència.

Sense embuts: com a lector no estic gaire disposat a fer d’hermeneuta dels versos del primer que passa i que vol exhibir el múscul del seu hipersubjectivisme genialoide. Tots tenim els prestatges plens de llibres amb missatges obscurs per la malaptesa de l’autor, revelacions ad hoc o introspeccions de pa sucat amb oli. Dir sense la intromissió de la raó només dóna resultats de col·legial que acaba de descobrir el surrealisme, i en el millor dels casos s’ha de ser molt brillant perquè els resultats siguin seductors. No tots els subconscients són genials.

La literatura moderna ha volgut fer passar la raresa per complexitat, però la raresa no n’és més que un succedani que mostra de manera ben clara la impotència intel·lectual de tants i tants escriptors.

Penso que un discurs poètic que dóna pas lliure a l’inconscient està obligat a produir massa sovint “miracles verbals”, per sostenir-se com a poema, i l’excés els neutralitza. Estem parlant de creació estètica i no pas d’escrits dirigits al psicoanalista. Conclusió, la majoria dels poemes críptics que es produeixen no són res més que acadèmia surrealista, amb els seus llocs comuns corresponents, com qualsevol altre academicisme. Mer manierisme avantguardista, sense els motius que movien l’avantguarda històrica.

Subconscient d’imitació. Innocu formalisme.

IX-2019

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles literaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a AL VOLTANT D’UNA MANERA DE FER POEMES

  1. Teresa Costa-Gramunt ha dit:

    Molt benvolgut, estic d’acord amb tu gairebé per complet (ja saps que jo sí que tinc consciència d’aquell primers vers i que, ben interpretat, ens dóna consciència que som ben limitats fins i tot quan estem inspirats). Dit això, jo també estic més que tipa de llegir aquest tipus de poesia que no diu res de res, pur artifici verbal, i encara. Doncs mira. Resulta que fins i tot les antologies que han de servir per donar la cara en vistes del futur, en van plenes. M’agrada llegir les teves reflexions, gràcies per escriure-les.

  2. Sí, sé que tens consciència clara del que escrius. Però de vegades, més que faltar consciència, el que sobra és inconsciència. I sobre això que dius de les antologies, i hi podríem afegir els diaris i fins i tot les editorials, els culpables tenen noms i cognoms. Són els que s’entesten a guardar mostres fecals.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s