¿QUÈ VOL DIR “HONORABLE”?

¿QUÈ VOL DIR “HONORABLE”?

Busco Vinyoli a la llista de Premis d’Honor de les lletres Catalanes. ¿On és? No l’hi sé veure. ¿Quin va ser el problema? ¿Que bevia massa? Ho provarem amb un altre boníssim poeta, a més catedràtic de la UB. A veure… Carles Miralles… ¿Tampoc? Encara un altre poeta. Aviam… Agustí Bartra… No, no hi és. ¿Que potser era més mal poeta que la majoria de poetes que consten a la llista? Però no defallim. Segur que Màrius Sampere hi és… ¿No? ¿El van deixar morir sense premi potser perquè la “burgesia cultural” el menystenia? ¿I Leveroni? ¿I Xirau? ¿I Gouzy? ¿I Ferrater? No, que aquest no era dels nostres, ¿oi? I si marxo dels poetes, ¿que me’n diuen de Josep Fontana, el més reconegut historiador que ha donat mai Catalunya? ¿Ah no, que era comunista? I no continuo, perquè no ho conec prou, amb gent de ciència, humanitats, pedagogia, etc. Fins i tot ens podríem preguntar com és que a un magnífic assagista del món de l’art, com era Antoni Tàpies, tampoc se’l tingués mai en compte. Per no parlar dels carnerians, que són com admiradors francesos de Francis James en detriment dels simbolistes, aquells carnerians que no van dir-ne res quan el poeta va morir sense el premi, després de dues oportunitats de concedir-li: 1969 i 1970. O de la gran absència per motius ideològics dels senyors d’Òmnium, com és Josep Pla, que per quantitat de pàgines en català, n’és ben bé mitja literatura. Però es veu que escriure en la nostra llengua i fornir-la d’una obra tan vasta no va ser al seu moment prou honorable, i em sembla que no han canviat gaire les coses. I encara hi podríem afegir Sales, Castellet, Brossa… ¿Desafectes?

Mirant la llista de dalt a baix, sembla ben bé que Òmnium, lliurat a les dures batalles ideològiques d’aquests últims anys, hagi anat aprimant l’entitat dels premiats en benefici de les fidelitats, però és que fins i tot amb les fidelitats estan sent desafortunats. Un altre dia podem repassar tots els premis “omniuminosos” de la llista, si realment el que es pretenia i es pretén premiar és l’excel·lència en tots els àmbits de la cultura escrita. No oblidem que pel fa a l’alta cultura, abans que el color polític, primer s’ha de reconèixer el talent.

Com que no em quedaria tranquil si només faig la crítica dels premis concedits en els últims anys sense fer cap proposta que em sembli millor, aquí deixo una llista de possibles premis per edat, qualitat i sovint també quantitat:

Lluís Sola, sens dubte el màxim poeta viu que tenen les lletres catalanes —i no catalanes— ara mateix. A més a més, amb tots els mèrits intel·lectuals per ser un candidat potser únic al premi. Sam Abrams, poeta i assagista, un autèntic bé de Déu crític per la poesia catalana, capaç d’oferir-nos una lectura viva dels nostres millors poetes, enfront de la “moribúndia” acadèmica de senyors que es dediquen bàsicament a posar obstacles a la fruïció de la lectura en forma de nota a peu de pàgina i a remeses de nota en nota, “y tiro porquè me toca”, que fan que busquis amb delit caure al pou per tornar a la sortida i deixar-ho estar. Per entendre’ns, tipus “murga d’es Marges”, dit en illenc. Francesc Parcerisas, amb una quantitat d’obra poètica considerable, a més de treballs editorials i diverses presidències. O Narcís Comadira, que, com Parcerisas, s’ho té ben merescut, si no és que hi ha terboleses ideològiques pel mig. O Gimferrer, que tot i els seus textos pompiers dels últims anys, tant en català com en castellà, només per un llibre com Aparicions és mereix tot l'”honor”. O Antoni Clapés, poeta, editor, activista cultural, sempre independent, que és un dels autors que reuneix més mèrits per ser-ne el premiat. Rosa Font i Montserrat Rodés, totes dues d’una alta qualitat poètica que es mereixen tots els reconeixements que sovint s’emporten altres que fan bandera de l’exhibicionisme literari a costa de la qualitat. I encara que no siguin sants de la meva devoció, noblesa obliga, tres que en tenen unes ganes que se’n moren: Pàmies, Miquel de Palol, si més no, per la quantitat de lletra que ha sigut capaç d’escriure, i Joan Margarit… ¡Xsst! ¡Ja m’enteneu! O posats a triar entre els que es consideren a si mateixos moderns, renovadors, més valia Lluís Calvo, molt més sòlid que el premiat. O Arnau Pons, lector privilegiat de Celan.

O periodistes, ¿per què no? Penso, per exemple, en l’Imma Merino, que, en el seu articulisme, abraça un gran espectre temàtic i sempre amb una altíssima qualitat textual i intel·lectual, que en fa autèntica literatura! Encara que donant aquesta idea de premiar periodistes sé que corro el risc que acabin premiant, Déu no ho vulgui, en Bassas, la Terribas o en Basté. O encara pitjor: en Puyal.

Sense oblidar Pere Rovira, Josep M. Sala-Valldaura, Jaume Pont… O Josep M. Fulquet, poeta, assagista, traductor, un altre dels àmbits, el de la traducció, que podria haver donat premis excel·lents. O la novel·lista Maria Barbal, que fa anys que pica “pedra de tartera”. O Vicenç Villatoro. O historiadors com Borja de Riquer.

I si anem a Ses Illes, ¿què els semblen Hilari de Cara o Ponç Pons, per exemple?

Pel que fa al País Valencià, ¿Òmnium deixarà sense premi Pérez-Montaner o un editor i historiador com Vicent Olmos, un autèntic Atles de l’edició, que és capaç de carregar sobre les espatlles tot un món com és Afers? I encara al País Valencià, la poetessa Teresa Pascual, o els poetes, dietaristes i traductors com Josep Piera, Vicent AlonsoJoan Navarro. O el novel·lista Octavi Monsonís, per citar-ne un entre els que hi ha de molt bona qualitat.

¿O és que el jurat d’Òmnium no és capaç de tenir la nostra literatura al cap i sempre escull entre els fidels que els fan la gara-gara i els exhibicionistes sempre presents amb els seus numerets?

I paro. Deixo al lector la feina de proposar-ne més i que no siguin necessàriament del món de la poesia, però sí que atenyin l’excel·lència intel·lectual tant pel que fa a la forma de les obres com al contingut, cosa que no s’ha atès en aquests últims anys. Un  últim apunt en aquest sentit: encara que n’hi hagi amb mèrits estimables, com la novel·lista Núria Cadenas o el poeta i dietarista Ramon Ramon, o qui sap si Sebastià Alzamora, els autors que no freguin com a mínim la seixantena, els deixaria de banda, perquè tampoc es tracta de posar-los la corona de morts abans d’hora: abans de la seva hora.

Però sé que predico al desert: els jurats d’Òmnium. L’any que ve, en Perejaume o la Vicens. ¿Algú ens pot dir què vol dir en literatura i humanitats “honorable”, si no és l’autèntic talent?

primers de març del 2020

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a ¿QUÈ VOL DIR “HONORABLE”?

  1. Teresa Costa-Gramunt ha dit:

    Tens el coratge de mullar-te. Valent.

  2. No és pas valentia. És absoluta indiferència pel que fa a les revenges i al que puguin exclamar els que es vulguin exclamar.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s