“CARÁCTER ES DESTINO”

Reprodueixo aquí, al meu blog, els dos paràgrafs finals del text titulat “Historial de un libro” que Luis Cernuda va escriure com a acompanyament de la seva obra poètica completa, recollida sota el títol La Realidad y el Deseo. Si ho faig ara, això de reproduir-los, és perquè em semblen exemplars com a crítica a la voluntat humana de participar del que sigui si en pot treure promoció i benefici. Una voluntat de ser(-hi) que en aquests dies de confinament s’accentua exponencialment a través de les xarxes al no poder-se escampar aquí i allà. Tots aquells que pul·lulen per escenaris, llibreries i teatres, però també per estadis, pistes esportives i gimnasos, a la vista de com els perilla el negoci (sobretot el “pelón” de subvencions i ajudes a la creació –sic– i a la cultura –sic– de l’esport), s’han ajuntat a les pantalles dels telèfons i televisions, com una autèntica “turbamulta” de pallassos, acròbates i contorsionistes que saltironen a veure si donen la talla, per recordar-nos, enmig de la “refriega”, que hi són, que no ens n’oblidem (ara que tan fàcil seria fer-ho, com ho estem comprovant). D’aquí plora la criatura, s’han deixat mercantilitzar i ara no volen perdre protagonisme ni els beneficis que aquest els comporta —entre ells, i no el menor, la popularitat, que tan consol dóna a les vanitats hipertròfiques—, encara que ho dissimulin fent vots de voler-nos alegrar l’“arrest domiciliari” (el “somni humit” d’alguns que tots sabem). Així, doncs, l’esperança que podíem abrigar el comú dels mortals, que, un cop aixecada la “presó provisional”, els numerets d’aquesta colla —majoritàriament pèssims, si som sincers; no he vist encara cap cantant que sense el txim-txim de fons afini un mínim— es quedarien tancats a casa i no els traurien mai al carrer, s’esvaeix com “un núvol lleuger”, si fem cas de l’amenaça que tots preparen llibre, disc o funció. O prova atlètica de beneficència. Això pel que fa als professionals de les bambolines i altres llocs de mala nota, però un dia d’aquests parlarem dels “amateurs” i els famosos cinc minutets de glòria que han fet caure a tants en les més ridícules indignitats. Que n’hi ha per donar i per vendre.

Aquests són els paràgrafs cernudians:

Alguna vez me contaron en la casa familiar, en Sevilla, cómo durante la fiesta que siguió a mi bautizo, al arrojar mi padre desde un balcón al patio lo que allí llamaban “pelón”, mis primos y primas, que eran numerosos se arrojaron sobre el montón de monedas, mientras mi hermana Ana, segunda hermana mía, se quedaba en un rincón, mirando el espectáculo y sin participar en él. Al preguntarle alguno por qué no entraba en la refriega, respondió: “Estoy esperando a que acaben”. En su respuesta veo no tanto la tontería inocente como la muestra de cierta cualidad insobornable, rasgo característico del temperamento familiar, que también existe en mí.

Así, frente a la turbamulta que se precipita a recoger los dones del mundo, ventajas, fortuna, posición, me quedé siempre a un lado, no para esperar, como decía mi hermana, a que acabaran, porque sé que nunca acaban o, si acaban, que nada dejan, sino por respeto a la dignidad del hombre y por necesidad de mantenerla; y no es que crea no haber cometido nunca actos indignos, sino que estos no los cometí por lucro o por medro. Verdad que la actitud puede parecer a algunos tontería, y no ha dejado de parecérmelo también a mí bastantes veces. Pero ya lo dijo hace muchos siglos alguien infinitamente sabio: “Carácter es destino”.

Acabo amb uns versos del mateix Cernuda:

Fatiga de estar vivo, de estar muerto,
Con frío en vez de sangre,
Con frío que sonríe insinuando
Por las aceras apagadas.

10-IV-2010

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles culturals. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “CARÁCTER ES DESTINO”

  1. Teresa Costa-Gramunt ha dit:

    Una reflexió no de 10, sinó de 14, com dic a vegades d’una cosa que trobo encertada o superior.

    • Gràcies un cop més, Teresa. És que la cosa cansa. Per exemple, a les televisions, en comptes d’aprofitar el confinament per fer-nos cicles de clàssics del cine, doncs no; a part de “martiritzar-nos” amb el coronavirus (em sembla molt bé la informació, però prou), només fan que emetre programets en què tothom mostra les seves habilitats més ridícules i inútils o els habituals de ser a tots lloc ens alliçonen de com en són de sensibles. De tot plegat, de la pallassada i de la sensibleria, en diuen solidaritat. Fàstic.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s