ESFEREÏDOR

No l’havia llegit mai a la vida i puc ben dir que més valia no haver-ho fet mai de la vida. Un llibre abjecte d’un personatge abjecte. Parlo d’Els grans cementiris sota la lluna, del feixista Georges Bernanos. Un autèntic “femer sota la lluna”, i també de cara al sol. Com Gilles, de Drieu la Rochelle. He sentit autèntica “nàusea” —i aprofito “els mots” per contraposar-hi Sartre—, tant pel que fa a la seva posició humana com política. Un autèntic mamarratxo moral, i a més a més antisemita. Tot i que alguns, com Camus o Arendt, segons es diu a la solapa del llibre, van qualificar l’obra de crítica al feixisme, l’evolució ideològica de l’autor descrita a les pàgines dels seus “cimetières” no va sinó de l’extrema dreta feixista a la dreta extrema catòlico-patriòtica. És com si algú hagués fet l’evolució del pare Le Pen a la filla Le Pen. El llibre no és res més que la història de tants catòlics europeus que van aplaudir amb mans i peus, i amb les orelles i tot, el feixisme (en el cas de Bernanos relacionant-se durant la guerra civil espanyola amb el “facherío” més important de Mallorca i amb un fill col·laborant amb la Falange de l’illa a matar desafectes al “pronunciamento”) i que després, sigui per les circumstàncies adverses o sigui per les salvatges evidències amb les quals no volien que els relacionessin, se’n van penedir, la majoria amb la boca petita, i van acabar reivindicant com a alternativa les arrels cristianes d’Europa via democràcies cristianes. (A França, amb la variant gaullista, després d’haver begut Vichy a galet.) Tot per salvar els negocis. Així de senzill. El que passa és que Bernanos tot ho diu amb un estil inflat i delirant, de totes totes infumable, que, en el súmmum de la inflamació de meninges final, acaba parlant d’una Cristiandat renaixent, al capdavant de la qual hauria de marxar una nova Joana d’Arc, ¡caram, la mateixa santa heroïna nacional que encara reclama la família Le Pen!—. Comptat i debatut, tot el llibre és un pur i no tan pur disbarat, obra d’un autèntic carcamal.

Però el propòsit d’aquestes ratlles no és parlar dels “cimitières”. Si els porto a col·lació, com dirien els petimetres —petits maîtres— estilístics, només és per extreure’n un breu passatge —el llibre es va escriure a finals dels anys 30 del segle passat— que llegit en la situació de confinament que vivim avui dia fa feredat. És aquest:

“[…] Com que es tracta senzillament de despoblar un continent que compta amb massa braços, massa mans per a la perfecció de la seva maquinària, ja res no obliga a usar uns mitjans tan costosos com l’artilleria. ¿Quan un petit nombre d’espies, abastits pels laboratoris i menant de ciutat en ciutat una confortable existència de turistes, seran suficients per a reduir en un cinquanta per cent la població, tot desenvolupant la pesta bubònica, generalitzant el càncer i emmetzinant les fonts, anomenareu també això la guerra, hipòcrites? ¿Condecorareu amb la Creu de Sant Lluís o la Legió d’Honor els vostres agents del borm i del còlera? […]

Esfereïdor.

(Amb lletra petita, aprofito l’avinentesa per comentar que la traducció d’Antoni-Lluc Ferrer és fruit encara d’aquella època en què, valent-se del complex d’inferioritat pel que fa al propi català de molts lectors, els traductors ens encolomaven els seus deliris lingüístics, trets de no se sap quina tradició fatalment estroncada que anava de la medievalitat a la més absoluta ignorància de com fer versemblant un text traduït. Aquell poti-poti indigest —la prova del cotó fluix del llibre: “han acomplert llur tasca”, que es podria retraduir per “han fet la seva feina”, o encara millor: “han fet la feina”— que a partir de Carner i les seves “infidelitats” literàries es va anar encomanant als nostres traductors, amb pitafis cèlebres com força dels volums de la Bernat Metge —magnífica col·lecció d’altra banda, que per això mateix s’hauria de posar al dia retirant-ne moltes de les traduccions com a relíquies d’una època per sort superada i encarregant-les de cap i de nou, com es fa a totes les cultures— o la MOLU, per assenyalar dues fites força inigualables, a més de tants esguerros perpetrats aquí allà per Pedrolos, Arbonesos, Gimferrers, Moixos i els escriptors “transdialectals” —és a dir, ignorants de nivells i registres— de la generació dels 70. ¡Déu meu! I a sobre ens venien Catalunya com a terra de grans traductors.)
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles culturals. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s