EN LEGÍTIMA DEFENSA

Tots aquests dies de confinament, les energies físiques de bona part de la població —tan explotades en pro de la productivitat màxima del sistema— s’han vist empresonades a casa per culpa del “ditxós” coronavirus.

En aquesta situació, totes les energies reprimides per les exigües dimensions, en general, dels domicilis han mirat de trobar la seva vàlvula d’escapament. Així, doncs, i en el millor dels casos, alguns s’han conformat a fer algun numeret tranquil, més o menys graciós o entranyable, i a penjar-lo a les xarxes. Ja dic que en el millor dels casos, perquè no tothom es fa prou càrrec de les limitacions de l’“arrest domiciliari” dictat pels poders públics en virtut de la pandèmia, i així ens trobem que una majoria es dedica a activitats que, sent amables, podríem titllar de potser un pèl mogudes, per no qualificar-les directament d’intrusives.

Uns busquen l’admiració de la ciutadania penjant cançons compostes i gravades a cop d’instrument i posant a prova la resistència del veïnat. Uns altres es munten improvisats gimnasos al menjador o precàries pistes atlètiques al passadís, sense cap consideració pel veí de sota o del cantó. I encara uns altres imposen autèntics “sónars” casolans, sales de ball domèstiques o espectacles deplorables als balcons i terrats que obliguen els que hi viuen a la vora a tancar finestres, abaixar persianes i córrer cortines, per poder-se’n aïllar. Per no parlar dels que ho fan tot alhora: gimcana infantil dels fills per tot el pis, esprints al corredor del pare o de la mare, i exercicis musicals amb bateria o trompeta del cònjuge que no corre. Als veïns de casos d’aquesta “complexitat”, per dir-ho d’alguna manera, els planyo o, com es deia amb aquell català de tota la vida, no els “arriendu la ganància”.

En fi, si hi ha sort i els contagis baixen i s’atura la sagnia de les morts, tant de bo pugui la població sortir als carrers a cremar energies i que això faci que torni la calma als veïnats i es pugui menjar un bon arròs sense que et botin a l’altra banda de l’envà. I no es pensin que parlo per parlar. Aquest text està escrit “en legítima defensa”, perquè a casa som víctimes d’una parella afectada de vigorèxia que no para de fer salts i altres acrobàcies ben bé sobre els nostres caps.

Tot i que fer esport ho recomanin metges i fisioterapeutes, l’anomenada “cultura” esportiva no deixa de ser part del discurs hegemònic que incita a la competitivitat, als desafiaments, a la consecució d’objectius i, en última instància, a l’analfabetisme funcional, tot plegat imprescindible al bon funcionament del sistema d’explotació.

Una altra gran oportunitat perduda per aprendre a respectar els altres i replantejar-se quin model social es vol. Si s’hi posessin, i em penso que encara hi són a temps, alguns potser descobririen que saben llegir.

29-IV-2020

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s