RENDA UNIVERSAL GARANTIDA (o com se’n vulgui dir)

Un tros d’història

D’una època en què vaig cursar estudis d’història moderna i que, en conseqüència, en feia les lectures pertinents, em va quedar ben gravada pel seu gran interès l’anomenada transició del món feudal al capitalisme inicial. Aquest procés va començar durant l’etapa anomenada mercantilista: els mercaders, amb la seva mobilitat, volien depassar els límits dels mercats locals i arribar a mercats cada cop més allunyats. Per això els feia falta una producció de teixits, d’estris del camp, d’atuells domèstics, etc., la base del comerç de l’època, que els artesans no els garantien; la solució que hi van trobar va ser encarregar-ne la producció a una xarxa organitzada arreu dels pobles i masos de la rodalia d’on fos, una xarxa a la qual es donaven els estris i els models necessaris per fer aquella mena de nova producció; així, doncs, les famílies camperoles es podien assegurar uns guanys que els permetien no haver de sobreviure únicament de la terra, sobretot en les anyades de males collites. Observi’s que, tot i treballar per encàrrec dintre d’una xarxa, encara no hi havia divisió del treball i cadascun dels productors feia sencer el procés de producció del que fos, gairebé com els artesans. Però els mercaders es van adonar aviat que, si per mantenir o incrementar el benefici —el mercantilisme s’estenia per Europa i creixia la competència— abaixaven massa els preus que pagaven per l’elaboració d’aquells productes, la gent del camp que ocupaven, per poc bona que fos la collita i el rendiment d’horts i bestiar, podia negar-s’hi i tornar a viure com abans tan sols de la terra; és a dir, els mercaders no en podien trencar cap resistència. A poc a poc, doncs, amb la lentitud de tots els processos històrics, si no hi ha sacsejada revolucionària que els acceleri, aquells mercaders desdoblats en manufacturers van posar els ulls en la població excedentària del camp que, a cada mala collita o a cada nova epidèmia, s’incrementava als burgs i hi malvivia sense ofici ni benefici coneguts, un cop expulsada per la necessitat del medi rural. Aviat, la nova classe manufacturera va començar a organitzar aquella massa desheretada, que no tenia més remei que adaptar-se a les condicions que els imposessin, ja que tot el seu “capital” era la força de treball. La va anar tancant —de vegades literalment— en tallers i fàbriques dedicats a una sola producció determinada, on cadascú només feia una part del procés de fabricació. Començava la divisió del treball i, per tant, la seva mecanització (in)humana. Cap treballador es podia sentir autor de res del que fabricava. Era el treball en cadena, i mai més ben dit: encadenat. Els nous industrials aconseguien d’aquesta manera treballadors absolutament dependents d’ells i del salari que els pagaven, que podien rebaixar a conveniència, sense que ningú hi pogués oposar resistència al no haver-hi alternatives, ni lleis, ni mecanismes de defensa, que encara havien d’anar sorgint en la forma de sindicat. El capitalisme incipient necessitava desarrelament. Fins aquí una imatge molt succinta de la transició feudalisme / mercantilisme / capitalisme.

 

Un tros de memòria

Ara, una mica d’història encara viva al meu record. Durant bastants anys vaig treballar en una gran editorial barcelonina que estenia els seus tentacles a tot l’àmbit de parla espanyola, Amèrica inclosa. Aquesta editorial, amb la central a Barcelona, tenia el seu centre d’impressió i emmagatzematge fora de Catalunya, en una població d’àmbit rural, tot i un desenvolupament poligonal incipient. Sòl industrial més econòmic, mà d’obra més barata i avantatges fiscals, n’eren de ben segur les raons de la deslocalització. En conseqüència, però, la majoria de les famílies dels treballadors tenien el seu hort, el seu aviram, el seu bestiar. Va ser durant una forta vaga organitzada per Comissions Obreres en el període inicial de l’anomenada Transició —ara sabem que de feixisme del segle XX a feixisme del segle XXI, amb el col·laboracionisme encara ara de socialistes i excomunistes— que els que treballàvem a la central barcelonina vam poder viure com els treballadors del centre d’impressió i emmagatzematge aguantaven molts més dies en vaga que no pas nosaltres: amb els seus recursos hortícoles i de bestiar podien resistir tant com s’ho proposessin, sense cobrar el sou, fins al punt que al cap de no gaire temps l’empresa editorial va anar desballestant aquelles instal·lacions i en va traslladar l’activitat a una zona urbana de polígons industrials, d’aquells on si cap herbota aixeca el cap, la macadamitzen, i això per no parlar de tomàquets i enciams.

 

Glossa

¿Per què ho explico tot això? Una mica per fer pedagogia del perquè els empresaris i els seus representants polítics —gairebé tots, encara que els votem perquè ens representin als que no tenim possibles— s’oposen a la creació de la Renda Universal Garantida (o com se’n vulgui dir). Si s’establís i fos una quantitat de diners digna —no pas un PIRMI, que més aviat és una burla, una escopinada humiliant, que no pas una ajuda—, aquesta renda seria un topall a la negociació a la baixa dels salaris. Si el sou que s’oferís a un treballador no superés amb cert escreix allò que ja cobraria com a dret universal, difícilment s’avindria a cap excés explotador. ¿Qui es posaria a treballar més de deu hores per 500 euros, com passa a restaurants, hotels, distribuïdores on-line, empreses de repartiment, botigues, etc.? Una renda que seria, doncs, com l’hort i el bestiar de qualsevol treballador. ¡Adéu-siau, doncs, ETT, precaris, autònoms o els anomenats “empresaris per compte propi” de motxilla i bicicleta! La Renda posaria fi a l’esclavatge encobert, mai desaparegut, i que cada dia prolifera més a les nostres modernes societats a la vista de tothom. ¡Per això, per això empresaris i polítics no en volen ni sentir a parlar, de la Renda Universal! Necessiten l’esclavitud per prosperar sense límits. De l’explotació, de la humiliació, de l’abús, de l’insult en forma de misèria salarial, en diuen creació de llocs de treball. Jo en dic delicte contra els drets humans més elementals.

V-2020

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s