I EN QUI, L’OFEC?, de Roger Costa-Pau

I EN QUI, L’OFEC?, de Roger Costa-Pau

¿Com n’hem de parlar, dels poemes, dels llibres que voregen el silenci? ¿Són tots iguals i més val callar per acompanyar-los en la seva recerca? ¿Fins i tot no llegir-los i accelerar-ne l’experiència? I ja em perdonareu la ironia.

D’aquests llibres que freguen el límit del silenci —o, si es vol, el límit de la veu—, n’hi ha, però, de dues menes: els que hi van i els que en surten.

Sobre els primers, sobre els que hi van, sobre els que persegueixen el silenci, hi ha un comentari d’Ungaretti que els defineix molt bé i que diu de manera sintètica: “Parlo per advertir que callo”. Per més que el poeta italià digui, en un famós poema seu, “m’illumino / d’immenso”, són poemes que treballen per implosió, per reducció de l’immens a cul-de-sac del no-res. Com que venim d’un silenci absolut a què hem de tornar, m’hi anticipo. ¿I entremig què?, els podríem preguntar. Són els renunciaments místics, l’abandó de la vida, l’expressió emmudida de la derrota humana no assumida més que com a fal·laç “triomf” de ser —això sí, sense identitat pròpia— en el Ser o en el No Ser, vagin a saber. És com si es diguessin: “Que Déu (el silenci) hi faci més que nosaltres”.

Però deixem-los per una altra ocasió en el seu isolament i amb la seva renúncia al diàleg humà, a la controvèrsia, a la dialèctica, en benefici del mut soliloqui diví: el del Verb sense modes ni temps verbals. Sí, deixem-los en la seva “absolitud” (amortitzo així una mica el neologisme que vaig crear com a última paraula de l’últim poema del meu llibre Un moviment quiet) i anem als segons: als que en surten.

A aquests hi adscric el llibre I en qui, l’ofec?, de Roger Costa-Pau. Dic que són poemes —en concret, haikus— que en surten, que en vénen, o si voleu que hi apareixen (silenci/pàgina en blanc), i que sembla que maldin per esclatar, per expandir-se. Per esdevenir la veritable essència de tot: l’aparença. La materialitat de l’aparença. Potser no ho faran mai, però en (con)tenen la força. Hi endevines les coses i, si se’m permet la humorada, fins i tot l’Empordà d’en Roger. Són paraules prèvies a les coses, pre i performatives. Prèvies a la història encara que de vegades hi vegem flaixos que ens n’ensenyen l’acabament, perquè —tots ho sabem prou bé— en tot inici hi ha també el seu final. Eclesiastès. Són nuclis d’energia que esperen el seu big-bang. En aquesta mena de poemes, talment sorgits del res (o in media res), encara que potser costi discernir-ho, ja hi ha de manera latent l’univers sencer: terra, aigua, foc, aire. O si es vol: espai i temps. També mort, doncs, però encara ben amagada per l’impuls de vida. Entre les associacions críptiques de la seva retòrica mínima, hi descobreixes tot un món de moment contingut. ¿A l’espera de?

frements en el temps
just en la sina del temps
dreçats en el temps

Són poemes, haikus, “elementals”, primordials, que contenen en potència la totalitat de les possibilitats —la latència del Tot—, dels quals encara no sabem, tampoc l’autor, si abandonaran mai el seu estat inicial, iniciàtic, i començaran el periple que els pot portar fins a la implosió dels poemes que persegueixen el silenci: el forat negre, la “noche oscura”, de la divinitat, de l’aspiració de la divinitat. Però, ara com ara, ens en plantegen la fugida a través de crear aquests nuclis d’energia que ens han d’allunyar cap a l’immens de nosaltres. Sabem que tots contenim un final clos, únic, igual per tots, i els poemes d’en Roger no ens ho amaguen. Però també ens diuen que quan naixem, en cadascun de nosaltres, se “singularitza” el món.

Però no ho vull deixar aquí sense recollir el que l’autor em diu sobre la formalització dels haikus que componen I en qui, l’ofec?: “Al llibre hi ha la voluntat expressa de proposar canvis formals en el que és l’estructura tradicional del haiku. De vegades l’estenc en horitzontal dins la pàgina, de vegades en mantinc la disposició, però deixant un ample espai en blanc entre el segon vers i el darrer, i de vegades concentro en una sola pàgina dos haikus: un d’estès a dalt i l’altre tancat a baix. Són canvis que tenen a veure amb una proposta de lectura més oberta, ja ho veus…”

Aquests haikus —aquests nuclis d’energia— d’en Roger s’acompanyen de tota una colla de “dibuixos” de Gemma Romero Goday. Ignoro com s’ha plantejat la col·laboració entre poeta i pintora. M’imagino que les “il·lustracions” són posteriors als poemes i m’hi sembla veure una ferma voluntat de dialogar des de la imatge amb els poemes. Crec notar-hi fins i tot en alguns casos, com el del haiku “estès”

a la platja fonda —en la brànquia que m’ets— sageta de llum,

que hi ha el desig de reflectir el text en la forma; en aquest cas, com una ascla de pedra de les que es feien servir per fer “sagetes” a la prehistòria. Amb tot no és més que una apreciació subjectiva que haurien de corroborar els autors del llibre.

Un volum que val la pena tenir pels textos, per les “il·lustracions”, i també per la bellesa en si de la col·lecció Culip de Llibres del Segle, amb el disseny i les portades mai prou ponderades de l’artista gironina Roser Bover.

21 i 22-VI-2020

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris, General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a I EN QUI, L’OFEC?, de Roger Costa-Pau

  1. Teresa Costa-Gramunt ha dit:

    Dir el silenci, això sol ja és un oxímoron, però també ho és la vida, i l’haiku n’és una expressió

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s