LITERATURA IKEA

LITERATURA IKEA

En els últims anys, els crítics classifiquen sovint les novel·les —i també les obres de teatre i de cinema— per la temàtica de què tracten, cosa que m’imagino que els estalvia haver-ne de fer cap crítica filològica seriosa, cosa sempre força pedregosa. Així, per exemple, et diuen que l’interès d’una novel·la rau en el fet que és un al·legat en pro de la dona, o una visió sobre el conflicte de gènere, o una reflexió sobre les relacions familiars, o sobre el rebuig de la immigració, o sobre la condició sexual, o sobre les diferents etapes de la vida, o sobre l’àmbit rural, etc. És a dir, la literatura és tractada com si fos una branca —espúria— de la sociologia, i això que dic té molt a veure amb allò del “ressentiment” de Harold Bloom. Una branca sense l’aparell “científic” necessari per dir-ne res intel·ligent. El que més amoïna és que el fenomen es va estenent i ja molts dels mateixos escriptors s’agafen a personatges unidimensionals i els fan arquetips de la problemàtica que sigui, amb l’esquematisme que això suposa en la construcció tant de l’heroi com de la víctima; és a dir, l’obra acaba sent una al·legoria mancada de vida real. Així, el vell és només vell, l’immigrant només immigrant, el negre només negre, la dona empoderada només dona empoderada, l’homosexual només homosexual, etc., com si tota la seva vida no ultrapassés, no desbordés mai la seva condició concreta. És a dir, personatges condemnats al seu únic atribut, tan lluny d’aquell “home sense atributs” de Musil; personatges, doncs, de disseny previ no desenvolupats per la mateixa dialèctica de l’acció d’escriure, perquè han de ser ben connotats d’entrada donada la intencionalitat ideològica del llibre que protagonitzen. Són com estaquirots sense ànima al servei d’un determinat parti pris. I crec que hi tenen molt a veure les escoles d’escriptura que ensenyen a muntar un text seguint unes instruccions, encara que al capdavall l’encaix, com passa amb els mobles d’Ikea, quedi sempre forçat.

Al llarg del segle XX ja es va donar un fenomen semblant, potser no tan accentuat, amb la novel·la que en deien psicològica o amb la que en deien històrica, que majoritàriament —comptades excepcions a part— eren “psicologia” i “història” d’allò més pedestre i sense cap credibilitat ni psicològica ni històrica, un últim camp, l’històric, que va servir per fer els best sellers falsificadors dels fets d’altres èpoques i que només van servir per propalar les fal·làcies més escandaloses i més d’extrema dreta sobre el passat projectat al present. Una visió dels episodis de la història contra el materialisme històric del marxisme. Un revisionisme fantasiós i fastigós al servei de la mentida, o de la negació de la veritat, en la lluita per l’hegemonia ideològica del poder del capital. Pel que fa al camp “psicològic” només cal donar una ullada a tantes pàgines que es van arribar a publicar sobre les més peregrines afeccions del jo i del no jo, amb una gran incidència en la recreació psicopàtica. Un cas extrem d’això que dic és la novel·la policíaca, que ha fet i fa un utilíssim servei als aparells coercitius de l’estat, ni que sigui a través del funcionari incorruptible que dignifica la seva professió, com un Crist redemptor del cos repressiu corrupte. Tampoc hem d’oblidar la pseudociència que es publica a costa de la ignorància del públic àvid de coneixement i que s’ho empassa tot, menys la veritat, que no entén. També convé a l’status quo, perquè la raó científica qüestiona l’immobilisme ideològic dels aparells dels estats, que s’estimen més les fabulacions de diversió: la superxeria que menystingui el mètode científic de validació. Tot plegat va arribar al súmmum de la misèria ètica quan molts psicòlegs, historiadors i científics de segona —com ara passa amb els sociòlegs d’estar per casa— van aprofitar l’avinentesa per fer uns calerons a costa de trair les seves professions. (No fa gaires dies va sortir per televisió una senyora que es dedicava a fer teràpia recomanant novel·les com qui recepta medicaments, així ho explicava: aquest llibre o aquest altre contra la depressió, aquest per superar la fatiga, aquest parell de títols per superar l’estrès, etc. ¡Curanderisme literari, el que ens faltava! I ho van donar a l’apartat de “cultura”.)

Mirin. L’escriptor veritable, el que estima la literatura no pas com a mitjà ideològic per transmetre unes idees determinades del lobby que sigui, no parla de res en concret i per això parla de tot: no es proposa il·lustrar sobre res ni consolar ni infondre ànims al lector, i per això és creïble quan parla de les relacions humanes, de les relacions de parella, de l’home i de la dona, dels conflictes familiars, dels conflictes interracials, dels terrors psicològics, del rumb dels fets, del progrés, de la sexualitat, de l’abús de poder, del masclisme i de la humiliació, de la violència i l’abús, de… I ho fa sense concessions ni contemplacions. Amb totes les seves virtuts i els seus defectes, que ho són o no segons l’òptica amb què el llegeixis. No pretén donar esperança, ni curar, ni arribar a cap final feliç; per això escriu sense carregar els personatges de connotacions que els condemnin a ser emblema de res. El seu motiu no és l’ajuda, sinó la veracitat. I de fet escriu tan complexament que tots els problemes plantejats en les obres unívoques que denuncio apareixen aquí i allà d’una mateixa obra seva sense cap més propòsit que el de ser un transsumpte de l’escenari d’un món que no és a la seva mà transformar. En la seva escriptura no hi ha voluntarisme. Ni redemptorisme. L’escriptor de debò no escriu utilitàriament ni al servei de res ni de ningú. Només de les seves obsessions i de la seva mirada del món confrontada amb altres mirades complexes del món. Una obra de literatura que mereixi aquest nom no es reductible a tal tema o tal altre. A cap intenció. Al contrari, és irreductible a la univocitat. Una obra literària de pes sempre és inquietant precisament perquè no pretén portar-te de la mà a enlloc.

¿S’imaginen Faulkner o Joyce o Proust o Musil posant-se a escriure per alliçonar-nos sobre aquest conflicte o aquest altre? Els seus frisos literaris contenen la vida i prou, amb maldat i bondat, amb passió i indiferència, amb moralitats i immoralitats, amb llibertat i dominació, amb veritat i mentida… Amb humanitat, sense negativitzar-la ni positivar-la. La sola lliçó que ens donen és que quan escrivien no eren ni ben intencionats ni malèvols. Eren escriptors integrals a qui només importava l’escriptura, amb la qual tenien una relació dialèctica d’acord i desacord constant, i no pas sermonejar-nos sobre el món; només el volien representar o presentar-se’l a si mateixos sense moralismes ni pretensions sociològiques. Volien sortir dels límits sentimentals i ideològics de si mateixos. Per això hi ha grans escriptors que en la seva vida eren uns autèntics energúmens, amb totes les connotacions negatives que vulguem encabir en aquest terme, i que amb tot feien gran literatura. (¡Que Déu ens salvi de l’escriptor bonhomiós!)

Segurament no hi ha aturador, i es continuaran publicant centenars de pàgines oportunistes que apel·len a la indigència mental del lector mitjà, l’home unidimensional, amb l’engany que llegint s’aprèn, cosa que ha deixat de ser certa quan el que domina és la mala literatura —la pseudosociologia, la peseudohistòria, la pseudopsicologia, la pseudociència…—, l’única que dóna beneficis, justament per la seva baixa estofa literària, als promotors de la barbàrie cultural del mercat, on els guanys s’obtenen de la simplicitat mental de les ofertes que es fan córrer sota l’etiqueta “cultura”, i que no són sinó les demandes del moment, perquè la compri la gent a qui importa una merda la cultura, tret d’entretenir-se una mica, com qui fa el rotet havent dinat, i de poder parlar amb els coneguts de les últimes novetats. (Ho exemplifiquen perfectament els apartats culturals dels mitjans, que, abandonada tota pretensió crítica, només fan que “publicitar” llibres sense pedigrí acabats de sortir de la impremta.) La dificultat intel·lectual, la Cultura, no dóna dividends. Al contrari: el fracàs de vendes d’una obra intel·lectualment ambiciosa serveix d’excusa a editors de nul·la ambició intel·lectual, que fan llibres com podrien fer macarrons, per afermar-se en la vulgarització de continents i continguts en pro de l’èxit comercial. ¿No s’adonen els polítics que s’ocupen del ram que només es promociona la quantitat per donar una falsa imatge de difusió cultural? La “divulgarització”, neologisme amb què ho vaig batejar en un altre article de fa uns anyets. Amb les magnífiques xifres de novetats a la mà, és a dir, de raimes i raimes de paper malaguanyades, no fan més que carregar-se-la. La quantitat és la mordassa amb què es fa callar la qualitat.

Per això un veu amb horror que aquesta literatura escrita segons les instruccions ideològiques de tal lobby o de tal altre, aquesta literatura Ikea, també ha envaït l’últim reducte de veritat literària que ens quedava als lectors, com és la poesia. Cap lector d’aquesta mena d’obres que denuncio, si se’m permet la broma fàcil, podrà dir mai que té el cap ben moblat. Com els mobles suecs, que et compres per sortir del pas i dient-te que més endavant el canviaràs per un de més bo, cosa que no acabes de fer mai, aquesta mena de lectures no et porten pas a lectures millors. És quedar-se en les farinetes, sense aprendre mai a mastegar.

finals d’agost del 2020

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a LITERATURA IKEA

  1. josep maria ripoll ha dit:

    Molt bon article, lúcid i aclaridor. La bona literatura no ha de contestar preguntes sinó fer-ne de noves o refermar el lector en les que ja es feia.

  2. deldesitx ha dit:

    Mestre Camps Mundó, gràcies per aquest article. No ens hem vist mai més, eh.

    • Benvolguda Meritxell, això de “mestre” deixem-ho en un “alumne avantatjat”. A les meves velleses encara en vaig aprenent. I sí, ben cert, des dels temps de TV3, i en guardo un bon record.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s