CULTURA D’AFICIONATS

CULTURA D’AFICIONATS

Aquests dies de finals d’estiu m’he llegit Permagel, d’Eva Baltasar, i a continuació, sense cap ordre causal, sinó simplement casual, The wings of the dove, d’Henry James. Ha sigut com si un camió de gran tonatge passés per sobre d’un precari biscuter. I amb tot, segons em diuen, el llibre de Baltasar s’ha venut força. Com que no sóc gens agosarat, m’estalvio dir-ne què en penso, més enllà d’això del camió i el biscuter, perquè la temàtica que toca l’autora, en els temps que corren de lobbies ideològico-artístics, la blinda contra tota valoració negativa, si no és que et vols veure sepultat per una allau de desqualificacions —el goril·lisme verbal que es practica a cop de tuit— i no seré pas jo qui m’hi exposi, que prou feina tinc amb mi mateix i les meves circumstàncies, com deia que som aquell fatxot de l’Ortega. Sóc prou conscient que certs interessos ideològics no permeten la crítica literària sense traves. Només cito Permagel, doncs, com un símptoma prou clar que confirma un cop més que la literatura catalana dels últims anys és plena d’aficionats, inclosos els lectors, els crítics i els editors. L’avi no ho hauria fet mai.

Aviam si repetint-ho ho acabem entenent: literàriament, sense la densitat conceptual i lingüística necessàries, cap argument val res, per més transgressor o reivindicatiu que pretengui ser, més enllà de fer feliços els confrares de la causa escollida, els quals a poc a poc van perdent, en nom de la ideologia, l’amplitud de la mirada, finalment inhibida per una sola visió del món.

Però deixem l’assumpte concret de la novel·la d’Eva Baltasar i parlem una mica d’això de què tant s’omple la boca tothom com és la necessitat de la cultura, fins a declarar-la el govern de la Generalitat, després del confinament i els seus suposats i esbombats estralls “culturals”, “bé essencial” de cara al pressupost. (També hi podrien declarar les tavernes, on tots hem après més coses que a la majoria dels cines i els teatres.)

Sí, parlem-ne, perquè quan es diu que tothom té dret a la cultura, i que la cultura és necessària, no s’hauria pas d’estar parlant dels recursos econòmics del primer que agafa una guitarra o de la colla que es constitueix com a companyia teatral per endinyar-nos, de dalt de l’estrada estant, els seus problemes generacionals o de gènere. O del que sigui. I a sobre amb un text molt precari o senzillament fent malbé i tergiversant l’obra d’algun autor que, mort, no se’n pot defensar cantant-los les quaranta. Del que s’hauria de parlar és de la necessitat d’una educació cultural de nivell que ens ensenyi a descodificar críticament una obra de la mena que sigui. L’única manera coneguda de posar panxa enlaire tots els espavilats que ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Sí, el “bé essencial”, allò inalienable, és l’educació a partir de la visió crítica de la tradició construïda a cada lloc concret i en connexió amb àmbits culturals cada cop més amplis. I en això sí que crec que anem prou coixos.

Vista així, com a transmissió “essencial”, un pot deduir fàcilment que la cultura és una qüestió qualitativa que no té res a veure amb la quantitat mercantil, sense oblidar que, quan es reclamen ajudes a la cultura, els que ho fan pensen més en teatres i festivals musicals que no pas en escoles, universitats i centres d’investigació científica. La ciència sempre es mira com si fos cosa a part del coneixement humanístic, però precisament és allò que s’acosta més a la “veritat” tan buscada i debatuda per les humanitats, i l’única que pot oferir fiabilitat en els resultats. Però, com deia, els que reclamen calerons per la cultura pertanyen normalment a l’apartat de la “producció” artística en els seus diversos estrats, des de l’exhibició —i l’exhibicionisme— fins a la “creació” (sic). (¿Quan es farà una auditoria per revisar els comptes de la ILC, del Ramon Llull, del CoNCA…?)

Mirem d’aclarir-nos una mica en això dels drets. Sí, és ben cert que tothom té dret a rebre una educació científica i tecnològica suficient per comprendre el món que l’envolta i poder-hi prendre posició, però això sol no habilita ningú per dedicar-se a la ciència i la tecnologia d’una manera “professional” si no persisteix a aprofundir-ne en el coneixement. A tot estirar, li permet entretenir-se a col·leccionar minerals, papallones o a comprar-se un equip de naturalista amateur, amb prismàtics i tot per mirar els ocells. (¡Aus, que en diuen els tontos del cul —perdó— d’ara!)

En canvi, amb les humanitats tothom s’hi atreveix, i pel que fa a l’art concretament (música, literatura, plàstica), com que no hi pot haver mai un coneixement prou reglat sense caure en l’acadèmia, tot és un campi qui pugui que només es pot resituar precisament per la superació dels obstacles que l’exigència de la pràctica continuada al llarg dels anys et proposa i que no hauries d’esquivar mai. Per això, a qualsevol que s’hi dediqui, li és necessària la constant revisió crítica de la tradició i la pràctica de la creació comparativa. Crear res és una aventura individual que ningú no et demana i que no necessita pas que siguin multitud els que l’emprenguin ni que se li faci cas des de bon començament. Més aviat al contrari. La major part de la creació és solitària i per això mateix sublimadora. (L’èxit mercantil és simplement envanidor i la vanitat és com una droga que cada cop demana incrementar la dosi: d’aquí tant “ionqui” que fa qualsevol cosa, encara que sigui de baixa estofa, per la seva dosi de mitjans. D’una col·locada a l’altra no hi ha temps de fer res de bo. Només cal veure les misèries oportunistes que publiquen tertulians i tertulianes per mantenir la quota de pantalla. Raholes, Basses, Moliners, Serres, Olids, Llachs, Gironells, Solers, Nadals, Portes, Boschs, i me’n deixo uns quants que ara no em vénen al cap.)

Però, ¿no tenen la sensació que durant aquests mesos de confinament pandèmic el qualificatiu “cultural” està servint per validar qualsevol acció literària, musical, teatral, etc., d’autèntics aficionats que ara reclamen visibilitat “cultural” a costa de l’erari públic més enllà de balcons i instagrams, tot i que la seva qualitat no passa d’allò que abans es feia als centres parroquials, als ateneus populars o als envelats de festa major, i que no en sortia ni ho pretenia? No em vull fer pas antipàtic, però tampoc cal riure-li les gràcies a qualsevol espontani més o menys graciós. I aquí podríem encetar una llarga i bizantina discussió sobre Cultura i cultura, amb el benentès que jo em posiciono per la primera.

La cultura humanística i l’art són un assumpte molt seriós que demana una dedicació duríssima que sovint no dóna resultats prou satisfactoris ni al llarg de tota una vida. Ningú acceptaria que la ciència fos cosa d’aficionats. Tot acabaria en superxeria i en perillosos malsons. Les humanitats en mans del primer que arriba també acaben sent una devaluació de l’“esperit”. Com la ciència, les humanitats creatives també necessiten validació. No pas un tractament descriptiu —qualsevol cosa és descriptible—, com fan molts estudiosos, sinó un tractament “dificultatiu”: només els obstacles fan bo el pensament humà. L’exigència superlativa. Però, esclar, ser un crític d’aquesta mena costa molt. La relació de lector i creador ha de ser una dialèctica en creixement de tots dos.

Ha de ser més James i menys Baltasars. No val la pena escriure si no és per acostar-te als millors i, com he dit altres vegades, si fracasses, sempre tindran més interès les restes de la teva ambició que els èxits de la mediocritat.

finals de setembre del 2020

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s