“LA POESIA CATALANA ÉS ENCARA MASSA PURITANA”

“LA POESIA CATALANA ÉS ENCARA MASSA PURITANA”

Després d’haver llegit de passada aquest titular generalista extret d’una entrevista a un poeta provecte que es veu que fa amb la poesia com tants fan amb l’spinning: voler-se treure (en va) anys de sobre.            

El problema més greu de la poesia del cos és la suor. ¿Com poetificar els efluvis corporals, si no la volem asèptica, tontorrona? Perquè la pega de la poesia del cos és que fa de desodorant i li treu verisme. En canvi, ànima i esperit, com que només tenen existència lingüística, no plantegen problemes de representació odorífica. Parlar de l’amor carnal és com voler parlar de la mort explicant autòpsies. Per exemple, “Crims” o tantes sèries sobre assassinats i matances: la morbositat, la por, l’adrenalina, però no pas el dolor per l’Altre. No pas l’amor per l’Altre.

Però, ¿per què la necessitat de fer-se el transgressor amb una poesia sudorífera en una època en què els cossos ens arriben en totes les actituds i en totes les posicions a través de tots els mèdia i són objecte de greus delictes, fins i tot publicitats? S’entén, això de la poesia del cos, en períodes de greu agitació hormonal, un terrabastall interior que ens fa pensar únics, que ens fa pensar que el que ens passa hormona endintre només ens passa a nosaltres, perfectes narcisos que massa sovint es cronifiquen. Però de vells, ¿no ens podem estalviar la suada poètica, si no és que expliquem envejables prodigis, és a dir, sopars de duro difícils de creure? Perquè tampoc cal fer posar vermella la parella a la perruqueria o al colmado de la cantonada en una època que més que passió despertem compassió.

Avui, potser la transgressió veritable és el “puritanisme” de la crítica ètica, aquella que denuncia com, amb l’exhibició, es prostitueixen els cossos. (Només s’ha de donar una ullada a la prensa rosa, blava o arc iris.) La transgressió veritable és rescatar-los, tornar-los a la intimitat dels afectes. Allunyar-los del “consum” de l’exhibicionisme. Fer de la poesia un reducte contra el “consumir-nos” com a sexe o com a cadàver. El lloc on parlar amb precisió de les coses més imprecises que ens assetgen l’“ànima”, si se’n vol dir així del llenguatge, com la dualitat amor i mort, sense necessitat de tripes ni budells. (Per cert, si Baudelaire —a qui sempre es treu com el Sant Cristo Gros quan es parla d’aquests temes— hagués arribat a la setantena, com l’autor de la frase d’encapçalament o jo mateix, no sé pas si hauria continuat escrivint el que escrivia, coses que, si no fos per la formalització precisa i l’època prefreudina, ens farien riure comparades amb qualsevol programa televisiu d’aquells que esquarteren la víctima de viu en viu).

No sé pas si jo ho sé fer, ho confesso, però la millor manera d’envellir és amb indiferència. Sense lluitar-hi en contra. Ja fa massa temps que no ens sona The Young Ones, si no és que vols cantar-lo com encara fa en Cliff, amb perruquí i a l’ombra de The Shadows, valgui la redundància. Unes Ombres, que també estan per l’arrastre.

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “LA POESIA CATALANA ÉS ENCARA MASSA PURITANA”

  1. Teresa Costa-Gramunt ha dit:

    Res més patètic que un vell, o una vella, fent-se el jove. Però, bon amic, en el nostre gremi n’hi ha una pila que també als meus ulls fan el ridícul. Abraçades

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s