UN BUIT SENSE FONS

UN BUIT SENSE FONS

D’ençà de l’anomenada modernitat artística i literària ja no s’estila començar les coses pel començament, com si se’ns volgués remarcar que tot plegat és un continu sense cap ni peus. Però jo no em vull fer pas el modern i començaré estrictament pel començament. Perquè, abans d’endinsar-me en l’últim llibre de Josep Gerona, guanyador del Premi Pollença de Poesia 2020 (El Gall Editor), no me’n vull estar de subratllar amb doble i si cal triple ratlla el seu títol immillorable —tots els que escrivim sabem com costa batejar un llibre—, un títol que recull tota la buidor sense fons que destil·la el poemari i que vers a vers de bellesa adolorida el poeta mira d’aconseguir l’impossible d’omplir-la, tot i saber que el no-res és un buit insaciable. ¿No és aquesta l’autèntica funció de la poesia? L’onada que un cop i un altre cop no se’n surt de sortir-se’n, i amb tot hi persisteix. No pas les Muses, ni Pan, ni Orfeu. L’autèntic poeta és Sísif.

EL NO-RES PERDURA SEMPRE

Perquè —i el llibre de Josep Gerona ens ho explica amb la seva tràgica experiència de la mort de la filla adolescent— un final també és un començament, en aquest cas un brutal començament indesitjat. Un títol, doncs, que també podria ser el vers conclusiu del poemari. El final inacabable. El final inicial. El final sempre al principi de tot. Fixem-nos-hi. “El no-res”, inexistent, “perdura sempre”, existent. Sisplau, llegiu-ho poèticament, humanament, i no en feu teologia. Aquí ni déus ni semidéus, com veureu, hi pinten res. Aquí només hi ha un buit immens, el deixat per una criatura que ni milions d’altres criatures podrien tornar omplir. Sí, “perdura sempre”.

Però deixo aquest títol concloent i m’endinso sense més ordre en l’abrupte terreny del llibre d’en Josep, on tan fàcil és ferir-se amb les arestes del dolor i de la pena. Escrit al llarg de deu anys, el poemari és una història elegíaca de supervivència enmig de la desolació humana, de l’arranament de tota perspectiva de felicitat que el pare i el poeta podien tenir oberta: vital, professional, creativa, paterna. Dolor i més dolor i més dolor, i després, encara més dolor. Un dolor que no marxa amb res. Un dolor que la paraula “dolor” no encerta a expressar amb tota la seva rotunditat. ¿Com afrontar-lo? ¿Com domar-ne la ferotgia?

Potser sí que en una visió macroexistencial la destrucció serveix de regeneració cap a una nova creixença que al seu torn morirà i es reprendrà el cicle. L’etern retorn, la reencarnació, el retorn a la terra. ¡Que bonic per fer-ne poemes visionaris, filosòfics! Però la realitat és que la nostra microexistència individual no té temps de veure en la pròpia extinció i en la dels seus cap nou ressorgiment. L’aparició de la consciència va fer néixer un ser turmentat per la mort, capaç d’advertir en va que l’essència de l’Univers és tan sols metamorfosi, amb ell mateix també mudable. Un ser massa breu per assistir a la seva resurrecció en altres formes.

Una escriptura, la d’aquest llibre —fins i tot premonitòria en els primers poemes “feliços”—, tràgica, esborronadora, terrible i, amb tot, d’una bellesa inqüestionable, una autèntica lliçó de resistència en la trinxera excavada en la tendresa de cop exempta, de cop sense objecte, enfront d’una de les més greus —si no la màxima— de les adversitats conegudes.

Hauria de creure primer que no faig un soliloqui, / que és possible l’epopeia del diàleg amb els morts.

El poeta ens ho diu en un dels últims poemes d’El no-res perdura sempre.

La nostra cultura clàssica va imaginar uns èpics semidéus que va anomenar “herois”, els quals tenien unes capacitats determinades que els inclinaven a fer “heroïcitats”, unes “heroiques” gestes que han arribat fins als nostres dies i que s’han encarnat en la multitud d’“herois” del cinema i del còmic. Són en general personatges protofeixistes que, en nom de defensar la gent, no fan res més que afermar l’stato quo —el deep state, que en diuen ara— de l’època corresponent. No us en cregueu res d’aquestes lluites solitàries, ben  contràries a les solidàries, fins i tot quan ens les venen enfrontades amb el poder. Com Robin Hood, només ho fan per restituir el poder anterior i mirar de recuperar les prebendes i els vassallatges perduts. I el poble, com un idiota, aclamant-lo. Ho veiem sovint als cines de crispetes o a la subcultura dels tebeos. I a tots aquests col·laboradors del sistema de poder que sigui, a sobre cal afegir-hi els “herois” militars. Sovint res més que energúmens condecorats, mai prou intel·ligents per ser covards. Ho dic des de les arcades del fàstic.

Des de molt noi que sento horror pels honors que componen una lectura de la història imposada pel poder. Una història de “personatges”. De figures i figurants. Una lectura que es vol exemplar, hegemònica. L’alfals ideològic que es dóna al ramat, com si el ramat no existís com a subjecte històric. Però per mi només n’hi ha uns, d’“herois”: els desafavorits, els marginats, els perdedors. Prometeu, Tàntal, Sísif. I entre aquests “perdedors”, l’“heroi” per mi potser màxim és aquell que ha de fer front a la invalidesa d’un fill, i quina més gran invalidesa que la de la mort. Sí, “l’epopeia del diàleg amb els morts”. Per sort, encara que sigui una sort tan cruel, podem atribuir el mal a l’atzar, a la mecànica de la metamorfosi del món. Un déu culpable d’homicidi seria espantós.

La mort d’aquell ser sempre únic, irrepetible, que, sense gaire consciència del que li podria passar vivint —desamor, malaltia, accident, fracàs, alienació—, has aportat a la vida com una irracional continuació i que, de cop, te’l trobes precedint-te en la mort. Antecedent i descendent del teu fill. ¿Quina més gran “heroïcitat” que resistir-ho, que conviure’n amb l’absència? ¿Quina més gran “heroïcitat” en tota la història dels “herois” que aixecar-te cada matí i, després de l’oblit del son, tornar a saber que el teu fill ha mort? Sí, Sísif. Diuen que quan t’amputen un membre, el continues notant en absència molt i molt temps.

D’això tracta aquest “no res” que “perdura sempre”, aquest anorreament del gust per la vida, aquest “heroic” sofriment de fer-te altar del sacrifici, on ets oficiant i víctima alhora, per oferir-te a qui ja no (hi) és. Sí, que ja no hi és, però que sobretot no és. Aquest intent herculi de fer-nos sentir tot el dolor no pas que sents tu, sinó tot el dolor que sentiria en aquest cas la filla morta per la seva pròpia mort si li fos dat sentir-lo.

Tants cops com s’ha escrit sobre la mort —el tema dels temes que jo en dic “irresolubles” de què tracta la verdadera poesia— i sempre sentim que es “canta” a l’absència, a la buidor, com una rendició. Però Josep Gerona, amb un coratge de debò “heroic”, aconsegueix amb els seus versos de tota mena —quotidians, metafísics, filosòfics, sentimentals, rabiosos d’injustícia— fer-nos sentir la seva filla com a presència. Per tu, Maria. 

Però torno a la “buidor sense fons” del començament. A l’escola nazi-catòlica franquista (hábleme en cristiano) se’ns explicaven vides de sants (aquells altres “herois”, ara de l’ànima, com a models adoctrinadors i doctrinaris), entre les quals recordo la d’un frare de nom Agustí —l’Església l’acabaria fent sant— que, tot cavil·lant per la platja, es topa amb un noiet que agafa aigua del mar amb la valva d’una petxina i la buida en un sot fet a la sorra. El tal Agustí, després de mirar-se’l una estona, li pregunta que què fa, i el nen li diu que passar al sot tota l’aigua del mar. L’Agustí exclama que allò és impossible, i el nen se li gira i li respon: “Més difícil és entendre, com tu pretens, el misteri de Déu.” El pre-sant s’havia topat amb un poeta incipient. Un altre cop Sísif.

25-IV-2021

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles literaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s