GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

 

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

Com que sovint em criden l’atenció usos lingüístics inesperats, per qualificar-ho amablement, tant als mitjans de comunicació com a la vida corrent, obro aquesta pàgina per fer partícip a qui s’ho vulgui llegir del meu estupor, nascut de la simple aplicació del sentit comú i la memòria lingüística.

***

ATURAR / PARAR – ATURADA / PARADA

Terme introduït als programes d’esports de Catalunya Ràdio, segurament per influència de l’inventor Puyal, i irradiat als altres mitjans de la CCRTV, on els porters sistemàticament, quan no els fan gol, ¡esclar!, aturen la pilota i fan aturades. No s’havia dit mai. Abans del regne “irradiofònic” d’en Puyal a la terra, els porters simplement paraven la pilota i feien parades (grans parades en el cas de Ramallets, valgui com a homenatge). Un cop arribats en aquest punt, no me’n puc estar d’explicar una anècdota que retrata de manera diàfana la ignorància lingüística galopant per culpa de tants filòlegs de tauleta “camilla” i braseret: una vegada, corregint un text quan treballava com a corrector a Informatius de TV3, vaig canviar una d’aquestes aturades per parada. ¡Déu meu, quina que n’havia fet! El corregit va venir tot enfadat per demanar-me responsabilitats per haver-li introduït un ¡¡¡castellanisme!!! al text (per educació, no en diré res del text). Com que l’home anava ja amb americana i cartera, li vaig preguntar amb tota la flegma possible que si se n’anava cap a casa amb cotxe o amb autobús, i em va respondre, una mica parat/aturat per la meva sortida, que amb autobús. Aprofitant l’avinentesa, li vaig dir que s’afanyés a anar a la parada (“o n’haig de dir aturada”, vaig fer sarcàstic) que, si no, el perdria. No és gens estrany, doncs, que per culpa d’un segon de dubte entre parar-la o aturar-la, als porters els facin gol per entre les cames.

            ADDENDA: Llegint o escoltant amb atenció els nostres màxims responsables dels usos lingüístics, com són mestres, periodistes, escriptors i lingüistes, sembla que tots plegats —talment una “conxorxa dels enzes”, que va traduir aquell— ens vulguin fer creure que el verb parar i el substantiu parada són incorrectes o no prou genuïns, si hem de fer cas del que fan tots ells, que escriuen i diuen sistemàticament aturar i aturada, sense tenir en compte els matisos que hi ha entre uns termes i els altres. És ben clar que una barrabassada lingüística d’aquesta mena no pot deixar de tenir conseqüències irreversibles en la salut de la nostra llengua, cada cop més desfigurada. Dos exemples. Primer. Un analista futbolístic televisiu diu d’entrada i  amb tota naturalitat “a pilota parada”, com ho té escrit a més a més a la pantalla, sospito que per algú que encara hi deu haver a la televisió que no s’ha begut l’enteniment lingüístic d’un sol glop, però de seguida s’autocorregeix i diu, a partir d’aquell moment fins al final de la seva intervenció, “a pilota aturada”. (No sé si se n’hauria de dir “amb (la) pilota parada”.)  Segon, i aquest és dels que en podríem dir negativament creatius. Llegeixo al diari la crònica de la celebració del 2 de Mayo a Madrid. El periodista hi diu que hi ha hagut una “aturada militar”. ¿Com? ¿Què vol dir? ¿Que a Madrid els militars han fet un acte de protesta? ¿Que han aturat les seves activitats? No pas. El tal periodista pretenia dir que uns quants soldats han intervingut en formació de gala en l’acte de celebració de l’efemèride. És a dir, han fet una “parada militar”. Aviat les paradetes de qualsevol fira seran aturadetes i al mercat hi haurà l’aturada del peix, de la carn, dels llegums, etc. No anem bé, no. No trigarà gaire el dia que alguns acabarem dient: “Sisplau, deixeu-me les meves incorreccions (sic), que són més genuïnes que les vostres correccions.” Perquè, si no parem (¿o és aturem?), algú del món de la restauració ens dirà que ja podem passar a dinar, que ja ens tenen la taula aturada. ¡Ai, aquest aturament de la llar!

***

DILUIR, DISSOLDRE

A l’època del Sindicat d’Estudiants, a finals dels 60 del segle XX, recordo que en una manifestació estudiantil a la Rambla vaig assistir, això sí, amb la por al cos, a una mostra de com n’eren, de rucs, de toixos, els “números”, que en deien, de les forces d’ordre públic, conegudes com a “grisos” per la vestimenta, encara que el qualificatiu també els hauria escaigut perfectament per les seves poques llums. Després de dispersar-nos a cops de porra, el comandament de l’operatiu va donar l’ordre als agents de dissoldre els grupets que quedaven aquí i allà. Amenaçadors, amb la porra en alt o amb la mà a la pistola, anaven comminant els últims manifestants encara agrupats a marxar del lloc amb crits de “disuélvanse”. Doncs bé, un dels “números”, amb cara de molt males puces, es va acostar a un manifestant —de resultes de les corredisses, s’havia quedat sol i dissimulava mirant un aparador— i amb veu estentòria li va etzibar un “¡disuélvase!” que va ressonar ben fort. L’espant del pobre al·ludit, que no devia saber com fer-s’ho —això de dissoldre’s—, els puc ben assegurar que va ser descomunal. I no m’ho invento; hi vaig assistir personalment, perquè jo també dissimulava per allà a la vora. ¿Per què ho explico tot plegat? Doncs perquè un d’aquests dies de febrer del 2021 de manifestacions per Pablo Hasél i la llibertat d’expressió, un reporter televisiu va concloure el seu directe de la protesta dient que els manifestants ja s’havien diluït. Com es veu, a sobre de no millorar, anem enrere. La ruqueria ha passat de la policia franquista al periodisme. Si abans un manifestant es podia dissoldre, ara també es pot diluir. ¡Manifestants solubles! Per això el “neoandalús” Enric Millo ha dit fa poc que ni porres ni foam, ¡tanqueta del canó d’aigua! “Una ducha siempre viene bien”, ha piulat a twitter, sobretot si ens dissol. Un visionari. Però no sé jo si se n’adona, que volent “dutxar” els manifestants no fa més que incubar semànticament l’“ou de la serp”.

***

ENFADAR per RENYIR

Aquesta barbaritat que ara exemplificaré encara no l’havia sentit mai, i faig vots perquè no s’escampi! Un autèntic petimetre de les tertúlies esportives, d’aquells que gasta posat de saber de què parla, ens etziba amb la seva prosòdia de perdonavides periodístic: “Que el Barça estigui en una temporada de transició no està enfadat amb el fet que hagi de guanyar contra equips menors.” Pobre, potser sí que sap de què parla, però no sap pas què es diu.

***

HERBA / GESPA

És proverbial la confusió general que hi ha entre aquests dos termes, fins al punt que ja se’ls fa sinònims i s’utilitzen sense cap rigor. Però només ens hem de parar a pensar una mica i veure’m que el terme herba inclou gespa, però no al revés. Per tant, podem ponderar el bon o mal estat de l’herba d’un camp de futbol o també alabar o denigrar les condicions de la gespa, que és una manera d’estar tallada l’herba. El que en canvi queda absolutament idiota és que algú vegi un camp sembrat que verdeja i en digui que ja comença a sortir la gespa. A la naturalesa, no n’hi ha. Per exemplificar-ho podria agafar molts exemples dels programes esportius dels mitjans de comunicació que fan usos irrisoris dels dos termes. Però em limitaré a un sol exemple perquè crec que és el top ten dels que ara recordo. Encara no fa gaire, un cromanyó dels que corren per les tertúlies esportives i no esportives dels diversos mitjans es va referir al llegat de la junta de Bartomeu amb una gracieta amb pretensions històrico-culturals deplorable. Va dir que havien deixat el club com Àtila deixava la gespa: arrasada fins al punt de no tornar a créixer. ¡Déu meu! D’una sola tacada, feia anar a peu el cabdill dels huns —tot i que me’n moro de ganes, no faré la gracieta dels haltres—, i no a cavall, que és el que assolava el terreny, i a més l’obligava a anar de l’Europa central a Roma suposo que fent malbé la gespa de les urbanitzacions, si és que al segle V n’hi havia enlloc, perquè a camp obert només hi devia trobar herba.

***

HAVER DE

Qualsevol que vegi aquesta entrada pensarà d’entrada (he, he) que s’hi tractarà de l’ús tan estès del calc castellà tenir que en comptes de la forma genuïna catalana d’haver de i, per extensió, de si també és admissible en bon català tenir de. Però de res de tot plegat vull parlar aquí, perquè ho considero prou comentat i debatut per gent més sàvia que no pas jo. Si ara surto amb l’haver de és per l’ús subreptíciament ideològic que se’n fa als mitjans de comunicació, un ús segurament fins i tot inadvertit per molts dels mateixos redactors de la notícia. Aquest ús ideològic de l’haver de s’està tornant a fer patent aquests dies de protesta (d’aldarulls, en diuen, amb intencions criminalitzadores), un cop més contra les sentències injustes dels tribunals espanyols. Doncs bé, quan els mitjans ens informen de l’actuació repressiva policial (¡esclar que això els periodistes no ho qualifiquen d’aquesta manera!), sempre fan anar aquest haver de (d’obligació, de necessitat, com si ens diguessin que no s’hi podia fer res més); així ens fan saber: “La policia ha hagut d’actuar…”, “la policia ha hagut d’intervenir…”, “la policia ha hagut de carregar…”, “la policia ha hagut de disparar…” (entengui’s per “policia” qualsevol cos d’ordre públic dels que coneixem, i que en són uns quants). ¿Per què l’informador no es limita a l’estricta neutralitat descriptiva dels fets? “La policia ha actuat, ha intervingut, ha carregat, ha disparat…” O dit a la inversa. ¿Per què no se’ns diu mai que “les persones concentrades s’han hagut de manifestar contra l’atac a les llibertats que suposa la sentència”, “els manifestants han hagut de llançar pedres en vista de la violenta càrrega de la policia”, etc. L’objectivitat o és total o és ideologia a favor d’uns i en contra dels altres. Aquest voler fer passar la policia com a defensora de l’ordre només ens diu que la policia és utilitzada pels poders per afermar el seu statu quo. El llenguatge, i tampoc aquest haver de, mai és innocent i per poc que hi gratem amb ull crític sempre ens ensenya… les hegemonies.

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

  1. Mercè Ubach ha dit:

    Sensacional, Carles! Ara voldria una entrada sobre els doblets “amagat”/”ocult”, “ensenyar”/”mostrar”, en què la forma més neutra i natural es veu desplaçada per l’equivalent presumptament més culte, quan de fet és l’equivalent de la forma castellana. Fas entrades a demanda?

  2. Sí, sí, feu-me propostes i hi sereu citats i citades. Al final tindré un petit diccionari de bestieses que es van fent amb la llengua. I si hi veus cap relliscada, m’ho dius, Mercè.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s