EL “VIVALES” DEL MARESME

EL “VIVALES” DEL MARESME

“Ho haveu vist”, que diuen a l’APM. Una cotilla de suro al voltant d’una palmera com a síntesi dels “indianos” del Maresme i la població “alzinada” del Montnegre (també podria haver creuat una cotorra i un pardal i encara hauria sigut més atrevit i original), un sistema de reg per aspersió flotant vora la platja sense cap altre mèrit que malbaratar l’aigua municipal (una imatge, aquesta de l’aigua sobre l’aigua, que no supera gens ni mica aquells dos bonics versets de Raimon que diuen: “De terra estant, veig ploure sobre el mar, / esplèndida bellesa de l’inútil!”), o l’artista mateix assegut, amb cadira i tot, al rompent de les onades fent la comèdia d’encendre el mar amb una capsa de mistos, que va gastant d’un en un (encara sort que no hi havia a la vora cap vessament de gasoil de cap zòdiac de les que descarrega “farina” d’estranquis al nostre litoral, que aleshores sí que hauria estat un espectacle: “Barbacoa d’artista a la platja amb pa de farina de coca”, n’hauria dit la Ruscalleda). Sí, com diu Raimon, “esplèndida bellesa de l’inútil!”, però en aquest cas un “inútil” no pas neutre, sinó masculí.

A la vista de tan tronat dejà vu d’aquest camàndules santpolenc, només puc dir que el land art —les obres aquí citades no en són més que tristíssimes escorrialles epigonalíssimes— ja és més antic que el mateix cagar ajupit de l’homo antecessor de la Serralada Litoral. ¡Ai, el nostre artista és com un rellotge de sol endarrerit! (Sant Pol, ¿quina hora és?).

Amb aquestes brevíssimes ratlles faig vots fervents perquè la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament de Sant Pol i/o la Fundació Palau i Fabre de Caldetes, de la qual el “vivales” del Maresme s’ha mig apoderat, passin una pensioneta d’“invalidesa” al tan celebrat demiürg maresmenc, però, això sí, amb la condició que ens deixi de vendre la moto (en aquest cas d’aigua). Fins ara, un parell de llenques de suro montnegrenc i una mica de la “farina” que porten les zodíacs —el tan nostrat mar i muntanya— bastaven per flotar la mar de bé sense necessitat de motor fora borda.

La brillantor de la “merda seca” que ens ofereix aquest dies no és pas obra de cap rei Mides, sinó tan sols una trista capa de purpurina. ¡Quina encertada metàfora, ara sí, de tota la seva obra, aquest femer lluent!

Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a EL “VIVALES” DEL MARESME

  1. Teresa Costa-Gramunt ha dit:

    No sé per què, però sempre he vist aquest home com un aprofitat que va de mil homes…

  2. Sí, la cultura catalana és plena de personatgets que al seu moment els va tocar la rifeta de ser acollits pels poderets de torn (polítics i mediàtics) i ara ja és un simple “sostenella y no enmendalla”. Per això se’ls van rient les gràcies, no fos cas que s’hagués de reconèixer que no valien res. La imatge del “femer daurat” és una gran imatge de la cultura catalana; el problema és que cada cop s’hi ha de tirar més quilos de purpurina! Ho, ho, ho!

  3. Anna Maluquer ha dit:

    Sincerament, crec que la teva crítica és molt superficial. Sembles d’aquells que menystenen Miró perquè dibuixa com una criatura. Darrera l’obra de Perejaume hi ha un treball continuat i dens. Visions que ens poden agradar més o menys, però tractar-lo de vivales… dir que s’ha apoderat de la Fundació… buf. Més que crítica fonamentada, sembla maledicència d’envejós

    • La comparació de Perajaume amb Miró ofèn la intel·ligencia del més pintat, cosa que veig que no t’amoïna pas gaire. El Perajaume és un espavilat, un “vivales”, que fa coses sense cap originalitat i epigonals d’una avantguarda, de la qual sí que va ser protagonista Miró, que tenia sentit per la seva força descodificadora al seu moment polític i social. (Aquí t’aniria bé fer un repàs d’història per saber contextualitzar les coses.) Un “vivales” que va vivint del “cuento” i del calerons que afluixen els polítics per por que el vostre sometent postmodern els acusi de pre-moderns, com ara intentes fer ridículament amb mi. Els que us dediqueu a això de l’art hauríeu de fer un “reset” i recuperar l’exigència crítica, cosa que en el teu cas és urgent. Pel que fa al meu escrit, reclamo el dret a ridiculitzar la tonteria quan vulgui i com vulgui, i això sense cap interès de fer-ne cap crítica seriosa si no s’ho val, com és el cas que ens ocupa. Sí, el dret de fer sorna d’una rucada artística com ho és en general l’obra perajaumesca, i en particular les últimes bestieses que en descric, per més que la vulgueu pintar de purpurina. I pots estar ben tranquil·la i no patir gens per mi, l’enveja la guardo per coses bastant millors que el teu protegit. ¿Què en cobres res per escriure aquestes tristes quatre ratlles?

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s