“TOTS SOM ARTISTES”

Sense res millor a fer, precaritzats, desvagats per la pandèmia, massa jovent s’abraça a l’artisticitat, sobretot la més “farandulera”, per mirar de treure el cap —”ei, que em veieu, sóc aquí”—, i també el ventre de penes —via subvenció—. Resultat: més oferta que demanda real. Però pressionada pel xantatge demagògic que la cultura és un “bé essencial” —sense més precisió, i mireu que en farien falta, de precisions, sobre què es cultura, perquè no crec pas que sigui aquest tumult d’arribistes de la musiqueta, l’escenari i la performance—, la política ha de gesticular fent veure que se’n preocupa de debò i alhora ha d’afluixar uns calerons, amb els quals es neteja la consciència, si en té, i de passada també mira de dirigir les ganes expressives de la canalla i dels canalles cap on més li convé.

I tot això ho refermen iniciatives com la de l’Arts Santa Mònica i el seu nou director, que volen posar l’espai expositiu al servei del primer que passi (¿o només seran els seus amics i els de la consellera del ram i els que els facin la gara-gara?) sota el lema Tots som artistes, com si ser artista fos cosa de no res. A més a més, és un lema molt suat. Els surrealistes ja deien que “la poesia ha de ser feta per tothom”, per exemple. Però al que anàvem. ¿Què en dirien si algú afirmés que “tots som bioquímics, o enginyers, o…”? En el nostre context actual dir que “tots som artistes” és el mateix que dir “tots volem subvencions”. ¿O no? De debò, ¿quan es començarà a fer la necessària escabetxada de vocacions poc provades? ¿Quan s’assumirà que l’artisticitat és un llarg treball personal sense ajudes ni gratificacions? ¿Quan s’entendrà que tot treball de creació es fa sense demanda ni subvenció? ¿Quan acceptarem que no hi ha creativitat a l’ombra dels calers i del vist-i-plau del poder? ¿Quan entendrem que no hi ha art en la submissió? ¿Quan ens adonarem que els nostres creadors aparentment més agosarats no són sinó gosadia subvencionada, fabricants de fum o, a tot estirar, de bibelots complaents i divertits? ¡Ah, la coartada de l’humor per dissimular la falta de sentit crític!

¡S’imaginen un país on “tots fóssim artistes” (subvencionats)! ¡Quin endarreriment! Doncs no, senyor Puig Punyet i senyora Garriga, no “tots som artistes”, ni falta que fa. Dir que “tots som artistes” és reduir l’art a la insignificança. És carregar-se una cultura que, tot i les traves i els pals a les rodes per part d’Espanya, ha atès un gran nivell d’exigència, i sovint en les èpoques més negres de persecució social, política i cultural.

Mercat i subvencions estoven els cervells.

24-VI-2021

Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s