CARTA OBERTA A L’AMIC RAMON RAMON AMB MOTIU DEL SEU NOU DIETARI, “NO SÉ QUÈ MOR”

Benvolgut Ramon:

Has tornat a lliurar-nos un dietari excepcional. Després dels dos anteriors, Dins del camp d’herba i Llum a l’atzucac, que feien pensar que potser ja no podries anar més amunt en la teva reflexió holística sobre la condició humana, una reflexió que, com dic, abasta els més diversos camps del coneixement, des del més íntim al més universal, sempre tractats tots amb una envejable maduresa intel·lectual, ara vas —o véns— i ens ofereixes aquesta tercera entrega, No sé què mor, premiada amb els Octubre del 2020. No sé si puc dir que és millor que les anteriors, ja prou bones per si mateixes, però sí que et puc garantir que serveix, almenys per mi, per desvetllar d’una manera diàfana el propòsit motor de la teva bellíssima escriptura: la teva pròpia construcció personal. ¿Què millor per oferir a l’altre?

Normalment, s’escriuen dietaris de simple voyeur que fan el lector còmplice del safareig, aforismes plens de simpàtiques ocurrències i poca cosa més, autobiografies narcisistes amb què s’aconsegueix el reconeixement dels incauts, assajos de quatre idees fixes efectistes, fins i tot novel·les i poemes —fins ara potser l’escriptura més resistent a la demanda— amb voluntat més d’atrapar al màxim de lectors de novetats que no pas créixer en diàleg amb els feliços pocs que viuen la literatura amb una lectura tan creativa com la mateixa escriptura. Són els lectors de fons. O dit amb humor, dels fons que queden en distribuïdors i llibreries per la seva falta d’èxit comercial, cosa que passa a ser tota una garantia de la seva qualitat textual i moral. És a dir, normalment aboquem a la pàgina els petits edificis acabats de la nostra escriptura, sovint amb el propòsit de canviar de registre o fins i tot d’estil en el pròxim projecte per veure si fem més sort mercantil, com si la feina del literat fos satisfer expectatives d’editors i de lectors consumidors. Ben bé com la majoria dels arquitectes, que van fent apartaments d’encàrrec, o casetes adossades, sense ni somiar mai en cap gran obra. Precisament per això, els casos en què se’ns mostren els plànols i els fonaments de l’edificació humana són en general excepcionals, sobretot ara en què tothom vol quota de mercat i el lector consumidor no està per orgues de seguir cap procés constructiu, perquè vol resultats concrets immediats per anar de seguida a l’apartament literari a “pasar-hi les vacances”, que per això li serveixen els llibres. Sí, et parlo de casos excepcionals de construcció humana a través de l’escriptura com en la història de la literatura han sigut Montaigne o Proust, per posar-ne dos exemples realment exemplars. I crec que no m’equivoco gens si dic que tu, Ramon, ets d’aquest tremp literari i humà.

Llegint aquesta última entrega dietarística teva, No sé què mor, m’he adonat —digue’m ruc, si no ho havia fet abans— que estava assistint al procés d’edificació integral d’una persona humana —aquest adjectiu que se’ns suposa, però que no tothom es guanya—, fondament i altament humana, en tota la seva complexitat moral, com ens exigeix el viure social, si no volem ser l’infern dels altres, aquest infern que ens ofereixen el feixisme i, per defecte, l’exacerbació fonamentalista de qualsevol ideologia. La saviesa de què ens forneix la cultura, l’aprenentatge dialèctic de la cultura —aquest qualificatiu “dialèctic” que tants i tants escriptors obliden o neguen—, únicament té sentit, i penso que es correspon clarament amb el teu cas, si és per treballar-nos com si fóssim el fang de l’escultor que som nosaltres mateixos, i no pas per fer-ho de qualsevol manera, sinó per donar sentit al “contracte” amb l’altre: aquest “cont(r)acte” que firmem pel sol fet de néixer, encara que en certes fases de la vida això ens rebel·li, immersos com estem en l’hegemonia dels aparells ideològics del capitalisme, que ens ho volen fer oblidar per trencar l’espina dorsal de la solidaritat d’espècie i deixar-nos paraplègics davant del poder en les seves diverses i sovint críptiques manifestacions.

Una construcció, una edificació, Ramon, que ens fa descobrir totes les febleses, tots els dubtes, sobre els quals hem d’afermar-nos si no ens volem ensorrar com un edifici aixecat en un terreny inestable: un (re)coneixement imprescindible a qualsevol individu que es proposi viure en una respectuosa relació dialèctica amb els altres, que és l’única manera de debò de ser(-hi). Potser peques de vegades d’un excés d’humilitat, que sé, perquè et conec prou, que és sincera, tot i que, a la vista del ventall de coneixements i incitacions intel·lectuals que ens proposes en els teus llibres, algú podria pensar que és falsa modèstia. Sí, tota aquesta construcció de tu mateix —ara, com fa l’escultor, en preciso l’expressió de la cara (el jo), ara en corregeixo la posició del braç i la mà (l’altre), ara acabo de modelar els peus (el meu lloc al món)— passa per la demostració d’un coneixement d’anatomia cultural impressionant, que no és pas de manual universitari com el que exhibeixen alguns joves i no tan joves que escriuen com si redactessin permanentment la tesina, sinó d’una lenta digestió de rumiant; sí, permet-me la imatge en honor a l’ofici del teu pare i tenint present que en català “rumiar” vol dir “pensar”, però un “rumiar” no pas estabulat, no pas alienat, sinó un “rumiar” en llibertat a les pastures comunes dels pros i els contres del possible, amb la certesa que l’anhel d’impossible és tan sols alè escindit de la respiració humana, un alè que indefectiblement acaba en ofec; encara que ja no siguem aquells “infants polimòrfics” de què parla Freud, saps prou bé, com ho demostres a cada pàgina, que a l’hora de pensar, de “rumiar”, hem de retrobar la mirada “polimòrfica” que reconeix que ja no ho pots desitjar tot, que fer-ho és inútil i depredador, però sí que ho pots tenir tot en consideració. Aquesta mirada omnicomprensiva que desplegues a cada pàgina, tant a l’hora d’aprehendre el sentit de les obres de la més alta cultura com a l’hora d’aprendre el sentit del teu dia a dia amb els teus, amb els quals ens deixes les pàgines potser més emotives del llibre: l’encertat contrast que demanen la vida que se’ns fa cu(ltu)ra i la cultura que se’ns fa vida en la transmissió del coneixement: el nostre aprenentatge i el nostre mestratge civilitzadors, en definitiva. La transcendència dels que vindran.

I encara un apunt sobre el teu llenguatge literari. La teva prosa flueix amb elegància, bellíssima —sí, no està gairebé mai en desacord amb el curs, cosa que l’encallaria com una inútil i patètica resclosa—; flueix com la de tots aquells que fan elaboració de si mateixos com a ofrena als altres, una elaboració en què és condició sine qua non que un mateix es reconegui la veu com a plenament pròpia. Aquesta llengua tan de veritat que te n’oblides, com si desaparegués com a treball, com a voluntat, ben bé com si existís abans d’escriure-la i només la transcrivissis. Una fluència d’una austera plenitud només interrompuda en el teu cas, i em dol dir-t’ho, per alguna utilització lexical innecessària, com un reiterat “hom”, totalment omissible, i algunes altres solucions d’aquesta mena, sortosament molt poques. Són aquells usos no nostres, acadèmicament apresos, que, encara que a alguns els sembli mentida, treuen veritat a l’escriptura que volem nostra. (Dit de passada: encara hi ha espanyolistes que ens pregunten que per què escrivim en català. Doncs això. Simplement, per no mentir.)

Amb tot plegat només et pretenc dir, benvolgut Ramon, que actualment no hi ha gaires escriptors que tinguin com tu tan vívida consciència de fluència —són massa els que volen, i passa’m la broma, ni que sigui el refugi d’un petit port com el de Catarroja—; sí, molt pocs que tinguin tan radical consciència de fugacitat, de metamorfosi, d’obra sempre inacabada i inacabable. Però també és cert que també molt pocs poden dir com tu: “Sóc obra meva.”

Afectuosament,

Carles Camps Mundó

IX-2021

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles literaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s