SENYALS DE VIDA

SENYALS DE VIDA

No sé si tothom hi estarà d’acord, amb el que diré ara, però em penso que la mort, per activa o per passiva, és el gran assumpte humà i, per tant, el gran tema de la poesia. Sí, també les afirmacions de vida parlen per omissió de la mort. Parlen contra la fugacitat. Se’m podrà dir que també l’amor és un gran tema humà. Ben cert, també l’amor en les seves múltiples facetes. Però, ¿què és l’amor, si no el nostre recer contra la pèrdua? ¿Què, si no la nostra il·lusió de vèncer el temps ni que sigui per una estona? Arribats en aquest punt, ens podríem esplaiar en allò tan dit i repetit d’Eros i Tànatos, en allò que es resumeix en la fórmula Amor/Mort, que tant joc ha donat i dóna a molts creadors i a tants hermeneutes. De totes maneres, jo ara em vull centrar sobretot en la mort, perquè, de l’experiència de la mort, és del que tracta el llibre que aquí es presenta, encara que també s’hi expressin la vida i l’estimació truncades per la pèrdua, perquè, com diu Pasternak, per boca del seu doctor Jivago: “Meditant sobre la mort, [l’art] crea la vida.”

Però, ¿de quina mort ens parla El no-res perdura sempre? Perquè es pot parlar de la mort en abstracte, de la mort per la violència quotidiana, de la mort per culpa dels conflictes, de la pròpia mort o de la mort de l’altre, sobretot quan aquest altre ens incrimina afectivament. ¿I quina mort ens pot incriminar més que la d’un fill?

Escoltem la veu d’Arderiu: Somrigué l’infant / a l’adéu del pare / i entre roba càndida / restava tranquil. / I ella va venir… / La cambra vibrava; / ja tota em prenia / el trast matinal. / I ella va venir, / callada, insensible. / I jo no la veia / colpir el meu infant. / Entre tanta llum, / qui l’endevinava? / Fou la galta pàl·lida / que em digué la mort.

Escoltem també la de Teixidor: Deixa’m una vegada només, com Jacob, / vèncer l’Àngel, l’inconegut, el rar, l’impossible. / Que el que d’imatge teva al fons de mi somniï, / s’aixequi bravament i creï. / Que els plors arribin fins al cel. / Faci’s, Senyor, la teva voluntat, / però que sigui la meva, una vegada només. / Escolta: / no he demanat ni l’or ni la glòria, / he demanat la vida del meu fill. (…)

O la veu de Mallarmé: Oh! deixa’ns / cementiri / pare / ―i conversem d’això que nosaltres dos / sabem / misteri

O la d’Ungaretti: I t’estimo, t’estimo, i és un continu esquinçament!…

Efectivament, d’això tracta el llibre de Josep Gerona: de la mort sobtada de la seva filla Maria en plena adolescència, 14 anys. Si he citat quatre exemples ben significatius d’aquesta temàtica és perquè els “tombeau”, com en diuen els francesos de la poesia fúnebre, ja són tot un gènere, el més trist de tots els gèneres que en la poesia són, amb totes, doncs, les seves exigències literàries, i en Josep hi excel·leix amb el seu El no-res perdura sempre. Vegint-ho:

“Sí, podria agafar gust / a la negror i sentir-me / un fil de la seva llum, / una dòcil fibra de l’univers; / però sense ella no puc / atènyer altre estat / més que un buit ple de dolor: / fosca carn clavada a la llum.”

(Abans de continuar obro un parèntesi per comentar el títol del recull d’en Josep: ¡quin gran títol! El no-res perdura sempre. Fa casar l’impossible amb una contradicció en els termes: no-res i sempre. Una impossibilitat que el que no és sigui perdurable. Aquesta és la grandesa del nostre llenguatge, i alhora el seu gran turment: poder parlar del que no és i fer-ho des d’una mirada temporal. Tanco parèntesi i continuo allà on era.)

Normalment, quan se’ns mor algú que estimem —per la majoria de nosaltres, uns avis, els pares, a tot estirar la parella, un germà o un bon amic—, la nostra reacció és buscar el consol de l’exorcisme, buscar els records i les paraules balsàmiques que ens en calmin el dolor. En el cas del poeta, el poema fa de conjur, de paraula màgica, i serveix sobretot per parlar de la pròpia pena, com si la víctima fos ell i no pas la persona desapareguda. És la reacció visceral. Un gest de defensa enfront d’un cop massa dur. Sovint, els poemes funeraris no passen d’aquí i la vida es reordena amb l’absència. És allò que ens diem després de la mort dels nostres ascendents: “És llei de vida” o “la vida continua”. Sí, ben veritat, però ¿com?, si els afectes són els que sentim per la descendència.

Perquè, ¿com conformar-nos amb un “és llei de vida”, que ens retorna a poc a poc la calma emotiva i sentimental, en el cas de la mort d’aquell o aquella que hem fet néixer? Evidentment que es poden practicar tota mena d’exorcismes, des de guardar-ne l’habitació com la va deixar al morir fins a fer-ne els versos, com deia, amb què pretenem conjurar el nostre dolor, passant per ofrenes florals, pels altarets casolans amb les fotografies i per tota mena de rituals conjuratoris de l’absència, però crec que en la majoria dels casos deu ser del tot inútil. Diuen que el mutilat continua tenint sensació del membre amputat, ¿i no és un fill una amputació del propi cos —allò de carn de la meva carn—, i més quan encara és infant o tot just adolescent? I ho dic com a pregunta, perquè no m’ho sé imaginar pas prou, i més en el cas de la mare que l’ha gestat.

Deu anys de poemes a la mort de la filla, en són la mostra. Perquè aquest llibre d’en Josep és el resultat de deu anys de reflexió poètica sobre l’absència de la Maria, i no tan sols poètica, d’un autor que també és pintor, vídeo-artista i sospito que practicant d’unes quantes arts més, perquè en Josep, creativament, té cops amagats.

Així, doncs, un llibre que conté deu anys de vivíssim dolor per la pèrdua i de commoguda reconciliació amb l’absència no és —no pot ser— fruit únicament de la reacció immediata i visceral davant de l’estupor i el dolor descarnat de la mort inesperada. Que ho és, certament, en alguns poemes, en els poemes de la destrucció inassumible, però també és veritat que a poc a poc, a través d’un reviure prodigiós de les vivències amb ella —prodigiós en la vivència i sobretot en el llenguatge de la vivència, allò que fa la Maria poema—, en Josep, el pare, aconsegueix amb lentitud d’orfebre oferir-nos la joia de la reconstrucció de la vida anterior a la mort de la filla, que és per on comença el llibre, per tornar-nos-la —a través de la baixada a l’Hades— com un lluminós holograma fet amb paraules. No, no m’estranyaria gens, tot i que ell no me n’ha hagi comentat mai res, que en Josep, enmig del terrabastall sentimental de la mort de la filla —un terrabastall que sovint aboca a la credulitat esotèrica com a refugi—, hagi pensat més d’un cop que, per la Maria, els pares eren els morts i que, per tant, se li havien de donar senyals de vida perquè no s’amoïnés i no se sentís sola. Aquest llibre.

“Demà tornarem a ser tots amb tu / al pati de l’Aliança. / Ta mare ha escrit un llibre / perquè puguem retrobar-te. // El meu ―vull que parli amb tu també, / però encara es farà esperar. / Trobar les paraules se’m fa difícil ―si desconec el teu idioma d’ara.”

Sovint, llegint els versos d’El no-res perdura sempre (insisteixo, ¡quin gran títol!) he tingut la sensació d’estar llegint les peripècies del Dant seguint, des de l’infern mateix, sense necessitat de cap Virgili, la seva Beatriu adolescent, fins al purgatori de la melangia. Em penso que en Josep, com uns quants de nosaltres, no té cap confiança d’irrompre al cel. El cel de debò era la vida abans de la pèrdua. Només puc dir que si aquest llibre no tingués el magnífic títol que ja té, s’hauria pogut dir no pas La Divina Comèdia, sinó un títol molt més veritat com és La Humana Tragèdia. Ho deixo aquí, amb una cita de l’uninovel·lista sard Salvatore Satta: “…el naixement i la mort són els dos moments en què l’infinit es converteix en finit; i el finit és l’única manera d’existir de l’infinit.”

Només hi vull afegir que si realment hi hagués sensibilitat en els jurats que premien obra publicada, aquest llibre d’en Josep Gerona es mereixeria tots els reconeixements.

Gràcies Josep pel teu llibre i gràcies a tots plegats i a la llibreria Jaimes per fer-li costat amb el vostre acolliment. Ara acolliu-ne els versos amb tota la intensitat, amb tota la veritat, que us demanen. Hi va la vida de la Maria.

“…no em faria res si passats alguns [anys] / des de la meva mort, tothom anés / oblidant-me, i el meu pas / per aquest món caigués / en el més absolut silenci, sempre / que el teu record, en canvi, no es perdés / i els humans de l’avenir tinguessin / ―no sabria com― / la memòria molt fresca d’una noia, / la meva filla, que va morir / amb catorze anys pels volts de Sant Joan.”

X/XI-2021

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles literaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s