Qualsevol mena de càlcul o de mesura és arbitrari i alhora precís. Arbitrari perquè, en comptes de dir que un metre són tants centímetres, també s’hauria pogut dir una altra cosa ben diferent que al capdavall hauria sigut el mateix. O que això suma això i no allò altre. O que l’arrel quadrada de tant és aquesta, però que podria haver sigut la contrària. Tot era una convenció de càlcul i mesura que es va anar imposant culturalment, sobretot per les necessitats mercantils i canviàries i per l’apropiació territorial dels més forts en detriment dels més febles; una convenció que, un cop se’n va acceptar la nomenclatura, va passar a ser precisa. L’arbitrarietat portada a l’exactitud per la seva mateixa utilitat com a coneixement i acumulació. La convenció tornada veritat pràctica. Les necessitats dels poderosos fetes mesura del món. I amb tot, un cop establerts com a veritat científica, càlculs i mesures també podien servir per posar en qüestió aquest poder. No calia lliurar-se a la irracionalitat. La ciència podia fer una anàlisi objectiva de la realitat material i fer retrocedir el pensament màgic en què s’emparava com a camuflatge la justificació del domini de l’home per l’home.
Aprenc / els ordinals / de memòria / quan compto / d’una / en / una, / les espines / que se’m claven / a la pell.
Però, ¿és possible això mateix amb el llenguatge, aparentment el regne de l’arbitrarietat i la falta de precisió, a les quals s’agafen tant el difusor de notícies falses —tinc el gust de dir-ho en català no colonitzat d’anglosaxó— com el més radical poeta postmodern de la feblesa de l’enteniment? Encara que en el camp del llenguatge tot és molt més difícil, més ambigu, que no pas en el camp de la ciència, en totes les èpoques, enfront de l’entropia babèlica de les llengües, s’ha lluitat per emparaular el món, com ens ho mostra l’esforç de la filosofia —i no tan sols de la filosofia—, que històricament ho ha intentat i ho intenta amb més o menys encert un cop i un altre. Tot el coneixement ens ve de voler que el llenguatge respongui a alguna responsabilitat no pas tan sols utilitària, però sí que potser necessàriament útil respecte a la realitat, encara que la utilitat sigui l’aparent gratuïtat del coneixement estètic. En definitiva, en l’ús encertat del llenguatge ens hi va la vida humana.
En el caragol de mar / encara ressona l’agonia del seu cant.
Perquè tota la lluita de la raó, de la lògica, ¿no ha servit de res? ¿De debò? Em penso que el perpetu esforç de tornar-hi, de no rendir-nos mai pel que fa a la possibilitat d’entendre i entendre’ns, això sí, tenint en compte per honestedat les màximes variables possibles, encara que siguin incompatibles, és allò que ens aproxima al valor del llenguatge científic, on els pols oposats també formen part de la “veritat”. Ni que siguin pocs, hi ha uns quants acords implícits en el llenguatge que possibiliten no tan sols la comunicació, sinó també la convivència. Uns acords fruit de la dessubjectivació. És clar que el poder que sigui voldrà imposar-hi la seva hegemonia, encara que això porti a fonamentalismes disposats a liquidar el contrari, i postveritat i postmodernitat ens ho il·lustren perfectament, però precisament la tria d’un llenguatge crític, dialèctic, respecte a les distintes hegemonies possibles, i no pas el seu abandó a la mera desconstrucció, és la base que ha fonamentat i fonamenta si més no la veracitat de les paraules. Només raó i dubte en enllaç permanent en pro de veracitat i verificació ens poden acostar a la supervivència humana. Es podria dir, doncs, que la fiabilitat del que diem es fonamenta no en la coincidència de les paraules amb la realitat, sinó en la manera com el llenguatge aborda aquesta realitat. Allò que separa la complexitat, sempre oberta, sempre ventilada, de la reclosa foscor del mite.
Recela dels dogmes / veritables metzines / embolcallades de rigor.
¿Quina és doncs l’actitud del poeta en aquesta tessitura entre la desconfiança i l’optimisme pel que fa a la paraula? És molt difícil precisar-ho, però també és una pena deixar-ho a la pura arbitrarietat, si de debò creiem que la poesia pot dir alguna cosa de nosaltres que no és quedi en el sòrdid resclosit d’una subjectivitat exacerbada pel poema, i es bo que el poeta ens faci saber per on transita. ¿Com afrontar, doncs, el doble problema de què escriure i com escriure? En principi, em penso que enfilant totes dues qüestions alhora, el què i el com. Sense prioritats. Simultàniament. La ment és el cos. No s’avança només afrontant-ne una, i fan santament aquells que acusen el poema usat només com a comunicació, però també haurien de denunciar, i no ho fan, la formalització buida. En tot aquest debat, la tradició hi té molt a dir. La tradició ètica i estètica és la veritat que s’ha anat formant, amb tots els seus dubtes i ruptures. Perquè la vida del llenguatge, com la dels números, és resoldre incògnites, per quotidianes que siguin, i mirar-ho de fer amb encert.
Una cantonada, una incògnita.
En aquesta posició ètico-poètica hi veig un llibre com Aritmètica llum —d’on trec les cites—; una obra que des del mateix títol ens deixa entreveure que només el rigor ens aporta el coneixement. Llegint els versos de l’Enric Umbert descobrim com un poeta malda per no ser arrossegat a la mera experimentació, al joc de les paraules, sinó per fecundar aquesta experimentació buscant-hi sentits que il·luminin els signes que són les paraules i que les despullin d’excrescències per vestir-les de veritats petites, però nostres. Compartibles.
La distància més curta és la inevitable.
Crec que el llibre d’Umbert opta, doncs, per l’arbitrària exactitud del llenguatge, com en aquesta mostra extraordinària allunyada de tota vacuïtat retòrica:
Dir jo sóc jo / sense dir-te a tu / és no dir, / és no-res. // Dir-nos és abastar.
Contràriament als descontructors i als “febles” postmoderns, Umbert pensa que, tot i la seva arbitrarietat de signe que n’impedeix la relació unívoca amb el món físic, les paraules, un cop adoptades com a convenció/tradició dialèctica, sí que són capaces d’aportar, com l’aritmètica, llum sobre tot un seguit de qüestions humanes transcendentals, com aquesta del solipsisme anorreador que només es pot resoldre en l’altre.
Els números compten, / vers per vers, / la part no escrita / del temps viscut.
El nihilisme que ha portat a l’escissió absoluta de llenguatge/realitat ha deixat prou escletxes per veure-hi a través i adonar-nos que la desconstrucció radical ha fet un servei ideològic a la (a)moralitat del capitalisme, que necessita individus críticament desconstruïts, dialècticament desarmats, per poder-se imposar com a Mercat, la Sola Veritat, sense qüestionament de cap mena. Tot plegat no ens porta sinó a la necessitat de recuperar el discurs crític, l’anàlisi complexa de les relacions de poder sempre en pro de la llibertat, una lluita en què el valor del llenguatge és el valor dels individus interconnectats, sí, però per la solidaritat, com els solitaris costats d’una possible figura geomètrica que amb l’ajuda dels poemes d’Umbert es retroben en la comunitat de l’hexàgon, que els dóna sentit més enllà de la seva soledat de part.
En un poliedre / tots els angles / estan condemnats / a l’abraçada. // En el bosc, / els arbres també.
Les “operacions” aritmètico-lluminoses de l’Enric donen sovint resultats d’una precisió indiscutible:
Sabràs, / per fi sabràs, / que el buit és només / una espera furtiva / pendent de respiració, / un instant no viscut, / un encara.
Sí, fins i tot quan donen zero:
Desnonat de tot, / quan tot sigui / claredat / seré redimit.
Només una ombra molt petita, com és l’ús de paraules que treuen credibilitat a una llengua majoritàriament diàfana: rostre (cara), palès (patent o evident), restar (quedar), vers (cap a), encontre (trobada), romandre (estar o estar-se), cercar (buscar), amatent (atent), mancar (faltar), sageta (fletxa). Com deia, peccata minuta, però en volia deixar constància. Tot allò que fa referència a les tries lingüístiques em sembla transcendent pel que fa, com deia, a la credibilitat textual, i més en poesia.
Acabaré amb unes clarividents paraules del pròleg de Sam Abrams: “En un panorama mundial dominat per la incertesa i la por, el nostre poeta busca adeleradament dur a terme una exploració de la realitat per mirar de trobar-hi els valors i les veritats que fonamenten la condició humana.”
Una Aritmètica llum altament recomanable.
17-I-2022
El rastre d'uns escrits 