ENVEJÈUTICA

ENVEJÈUTICA

Primer de tot, vull donar les gràcies a en Josep M. per convidar-me a seure en aquesta taula, i així mateix a la llibreria Laie per acollir-nos sempre amb tan bona predisposició i amabilitat. També a en Sam per deixar-me fer-li de teloner. A més a més, vull felicitar el jurat del premi Pare Colom, que va saber premiar aquest Domini fosc, i a l’Editorial Lleonard Muntaner que el convoca i que en publica el llibre guanyador. I ja que m’he referit a en Sam, vull remarcar que els passo, a ell i a l’autor, la feina de parlar amb saviesa de l’obra que avui presentem; jo, bastant menys savi que els companys de taula, em limitaré a fer el número de varietés introductòries que distreuen el públic mentre seu a la sala i estossega, a l’espera del timbre i l’apagada de llums que anunciïn el plat fort de la vetllada. Començo, doncs, el meu can-can.

Entre els humans, per fas o per nefas, hi ha sentiments que tenen molt mala premsa moral, i un d’aquests sentiments, dels que més, és l’enveja. Per això, quan en tenim, hi anticipem allò de “sana” per disculpar-nos d’un sentiment tan negatiu, segons la moral convencional.

Però l’enveja, ¿de debò que n’és tant, de negativa? Jo més d’un cop i de dos he sentit enveja “malsana” de poetes com Rilke, Jiménez, Cernuda, Riba, Foix, Ungaretti, Quasimodo, Eliot, Seferis i uns quants més, tampoc no gaires, no malpensin, perquè no són pas multitud els envejables de debò. I dic que enveja de la “malsana”, perquè de vegades he sentit ràbia pel fet que fossin tan bons i tan inassequibles a les possibilitats líriques d’un poetastre com jo. Ja em podia posar de puntetes al costat de tots plegats, que ni així donava la talla. Davant de l’Obert de Rilke o de l’Espacio de Jiménez, la sublimitat dels quals et fa tocar el cel amb les puntes dels dits encara que no hi creguis, sí, davant de tanta “il·luminació d’immensitat”, ¿què hi podia fer jo, a part de sentir vertigen i de tenir un bon rodament de cap a la vista d’espais tan incommensurables?

En definitiva, he pogut comprovar en les meves pròpies carns que l’enveja no és res més, ni tampoc menys, que una forma, potser la més sincera, d’admiració, perquè posa l’envejat per sobre de l’envejós, i això encara que, cec de ràbia, l’envejós no ho vegi, entestat a demostrar tot el contrari.

Sí, ho han encertat, faig aquest preàmbul justificatori perquè des de fa uns anyets, després de vint-i-sis de no dir ni piu en vers, en Josep M., aquí present, no deixa d’aclaparar-nos amb uns resultats poètics superbs i, en conseqüència, ben envejables.

Cada cop que treu un nou poemari, no ho puc negar: em poso verd d’enveja, evidentment de la malsana. Però, ben mirat, l’enveja té els seus innegables avantatges. T’afila el ganivet del sentit crític, cosa que l’embadaliment admiratiu no fa, i entres a mata-degolla en els textos per mirar de fer-hi sang. Exemplifiquem-ho. Que si la llengua d’en Fulquet és… Però resulta que es manifesta amb una netedat i un equilibri indiscutibles, sense cap d’aquelles paraules, com diria Riba, a què alguns acuden amb la pretensió que facin la meitat dels versos per ells. Que si l’extensió dels seus poemes sembla… Però resulta que, contràriament a tots els defectes de la vacuïtat retòrica, els llargs poemes de l’aquí present són poderosíssims i demanen la llargada que tenen i de vegades fan curt i tot. Que si el ritme dels versos resulta… Però vas llegint i acabes havent de reconèixer que és impecable i implacable, que els seus llargs versos tenen música de natural sense necessitat de menystenir mai el que es diu, com fan tants poetes al voltant nostre. Ja ho veuen, practicar vudú amb els seus llibres no resulta. Ell, l’aquí present, tan “pimpante”, que es deia. Vaja, sense ni una mala punxadeta a l’esquena. I és que, en la poesia de l’amic Fulquet, fons i forma, així com coneixement i sensibilitat, s’imbriquen sense ni mica de decalatge de l’un respecte a l’altra, fins a compondre una de les poètiques més brillants del nostre país pel que fa a la intel·ligència sensible o, si es vol, a la raó emotiva.

Morir com un riu, Ample vol de la nit, Natura d’infinit, l’inèdit A cada pas dient adéu… Hi passes el ribot i fins i tot el paper de vidre, però sense èxit, no hi sobra ni hi falta res, i t’adones, amb una impotència monumental que fa que passis del verd d’enveja al vermell rabiós, que tot en els llibres de l’autor peta rodó; fatigat, doncs, de tanta lectura inquisitorial tan poc fecunda pel que fa a poder-ne dir maldats vas notant que l’enveja malsana t’està portant a poc a poc cap a una sensació admirativa encara no prou identificada, mentre balbuceges interrogatiu: “¿Com pot ser?, ¿com coi s’ho fa?” Però no, no acceptes la rendició sense abans una última i heroica resistència; per això aplegues les poques forces malsanes que et queden i furgues una mica més en la colossal bellesa dels seus poemes —aquesta marca de fàbrica d’en Josep M. de transformar en bellesa tot el que toca— fins que a punt de l’esgotament et penses amb sòrdida satisfacció que ja ho tens: la poesia d’en Josep M. se centra en un “jo” que no se l’acaba i que es pensa únic en la peripècia del dolor, un “jo” solipsista al qual la vida li devia tot i que ha estat víctima d’una autèntica conxorxa contra ell. “¡Sí, ja ho tinc!”, et dius, amb pèrfid somriure. Com un Paris qualsevol, per fi creus haver-ne trobat el taló d’Aquil·les.

I vas llegint i rellegint per confirmar triomfant la presència d’aquell “jo” exacerbat que és víctima de totes les malvestats del món, com si només ell s’ho passés putes; però al capdavall resulta que, de tant rellegir-ho, ho acabés llegint bé, i t’adones, desarmat, que aquell “jo” que et pensaves solipsista, ets també tu, i també l’altre; és en definitiva un “jo” que ens identifica a tots plegats i que ens adverteix que hem viscut com a víctimes de totes les malvolences dels poders existents i com a detritus d’una classe social que vol i dol, però que no ha acabat mai de ser res, atrapada entre la moderada ambicioneta amb les seves corrupteles (3%) —no s’atreveix a més— i l’estretor de la hipocresia moral. Una classe social sotmesa i submisa que en nom del desig mundà ha renunciat a l’anhel, més dur i perillós, de la veritat i la llibertat. Et quedes commosament parat. Tampoc per aquí anava la manera de qüestionar-la, perquè resulta que la poesia d’en Josep M. és una gran crònica entre elegíaca i feroçment irada d’un país, el nostre, maltractat, oprimit, al qual es nega fins i tot el dret a la plenitud de la llengua pròpia; una crònica, doncs, també de la misèria dels seus habitants, que no donen mai la talla ni moral ni històrica.

La poesia d’en Josep M. beu de les fonts de l’experiència, però aquesta experiència, en general sempre individual, sempre subjectiva, massa sovint anecdòtica, ell l’objectiva i universalitza per mitjà d’una elevada i alhora fonda reflexió cultural que, de vegades, pren un to assagístic —pròxim a poètiques com la d’Eliot— que ens il·lumina conscientment o inconscientment, tant se val, sobre les relacions de poder, familiars, socials, afectives, culturals, aquelles relacions que amb els seus diversos aspectes marquen dolorosament les nostres vides, perquè amb excessiva freqüència ens fan sentir atrapats per un sistema que ens redueix a les nostres capacitats productives i deixa de banda totes les nostres capacitats gratuïtes, és a dir, fora de mercat, i per això mateix íntimament gratificants. Un to assagístic, reflexiu sobre la condició humana, però sempre amb una veu elegíaca desesperançada —ai, la maleïda memòria que ens rossega— plena de bellíssimes imatges líriques —parentes de l’Obert de Rilke, ara ja un huis clos sartrià— que són una de les característiques més corprenedores, més inimitables, de la dicció de l’amic Fulquet. Precisament aquesta veu lírico-analítica dels seus poemes és la que li permet mantenir-se amb dignitat, sense sortides ad hoc, en l’esquinçament de què ens parla Hegel a la Fenomenologia, perquè no sempre les contradiccions es poden resoldre satisfactòriament, i encara menys el binarisme vida-mort que turmenta de cap a cap la nostra existència conscient i ens fa massa sovint incompatibles amb la naturalesa; aquell esquinçament hegelià que serà reblat per Adorno a la seva Minima moralia. Com assenyala el filòsof de l’Escola de Frankfurt, el nostre organisme és massa feble per aguantar el pes de la consciència, i contra això es despleguen els esforços estètics humans, com el d’en Josep M., amb la voluntat solidària de fer-nos saber que no estem sols en allò que ens és irresoluble. (Em penso que, a l’asseveració adorniana, s’hi podria afegir que potser la mateixa existència no estava preparada per acollir un ser que es pensa a si mateix i que per això mateix es pensa qui sap què. N’estem veient els resultats.) Aquesta escissió íntima, aquest ser per morir tan heideggerià, aquest anar sumant anys sabent que el resultat final sempre serà zero, aquesta esquerda que al llarg de la vida anem obturant amb esoterismes diversos o amb voluntats de poder i altres galindaines del desig, però que queda ben al descobert i a punt d’ensorrar-nos quan arribem a la nostàlgica perspectiva de l’envelliment, la d’allò que ha sigut i la d’allò que hauria pogut ser, tot a punt de perdre’s com si res; la sola perspectiva que ens dóna prou clarividència per parlar del possible i l’impossible, encara que ja no ens escolti ningú.

A hores d’ara, la meva enveja, pobra, ja s’arrossega sense esma i en lloc seu sorgeix, com per art d’encanteri —l’encanteri dels poemes fulquetians—, l’admiració més sincera. Però, per si amb els llibres anteriors de la represa poètica després de vint-i-sis anys de silenci d’en Josep M. no ens havia quedat clar des de quin pronom cantava el poeta i no havíem entès que el seu “jo” era alhora i essencialment un “nosaltres” com una casa de pagès, ara aquest Domini fosc que avui presentem ho corrobora d’una manera diàfana, com de costum bellíssima i anava a dir, perdó, “envejable”…; bé, ho corrobora d’una manera inqüestionable. Molt millor que no ho sabria pas dir jo, ho ha dit el poeta i dietarista catarrogí Ramon Ramon en un magnífic article aparegut a la revista electrònica valenciana “La veu dels llibres”:

“Fulquet despulla el ser humà i, quan li posa al davant l’espill, un vòmit de misèries ens deixa sense resposta. El seu pessimisme és descomunal, però justificat. La seua decepció (que és històrica i ontològica) ompli de dolor els seus versos: hi campen la desolació, la hipocresia, la brutícia moral, la pèrdua de la fe en la humanitat. Diria que aquest fastig existencial, la voluntat de constatar-lo, és la principal causa que Fulquet trenqués un silenci de tants anys. La seua poesia naix, doncs, del domini fosc de l’ésser…”

No vull concloure el meu número de can-can, que bé podríem dir que ha acabat sent un maldestre streptease, sense llegir-los uns versos d’aquest magnífic Domini fosc que crec que il·lustren unes quantes coses de les que he dit, i, mirin per on, seran uns quants versos, els últims, del poema XII, que, ¡oh casualitat de les casualitats!, s’obre amb una cita meva. Diuen així:

[…] El passat és mirar-se / en un mirall entelat per l’alè agònic del temps, / quan el vapor només permet endevinar siluetes, / contorns difusos de nosaltres, ficció d’una ficció, / però no pas reconèixer (cobrint-nos, si cal, el cap de cendra / i vestint-nos amb parracs) que l’ombra de nosaltres / que avui som s’ha esforçat a elaborar un relat confortable, / exculpador, sense mala consciència, del seu transitar / de puntetes per la història, enverinant els escassos / moments d’harmonia, quan formàvem un tot, / la llum del mar a l’hora del capvespre, el suau alè del vent / entre les fulles, la pietat de la terra després de l’aigua. / Així hem envellit, esperant i esperant-nos en un migdia / solar, sovint queixosos i mai no satisfets, calculant, demanant / ―quan no exigint― banalitats, coses sense interès, / gasius en la manifestació dels afectes, silenciosos i  hostils / com amants contrariats que rebutgen concòrdia. / Ningú recordarà que vam ser.

Ai, si l’enveja fos tinya, mig món es grataria. Jo encara guardo les marques de les ungles per tot el cos. Felicitats Sr. Fulquet pel seu Domini fosc, que en el seu cas no n’és gens, de “tosc”. Vostè ja m’entén.

III-2022