ROSA FONT: FER EXCEPCIONALS LES EMOCIONS COMUNES

FER EXCEPCIONALS LES EMOCIONS COMUNES

Text llegit com a presentació de la lectura poètica de Rosa Font en la sessió de Vespertines núm. 24 (6-IV-2022)

Deia Eugenio Montale que el lector de poesia del segle XX ja no reconeixia com a poètic cap altre discurs que el líric. És a dir, la poesia èpica i el drama en vers havien quedat superats i engolits, respectivament, per la novel·la i el teatre moderns. Però vet aquí que el món de la poesia catalana dels últims anys, amb tot aquest embolic de la postmodernitat, que s’ha carregat tot intent de cànon amb la seva proverbial “feblesa” intel·lectual, s’ha omplert de les experiències més diverses, des de la recuperació del poema èpic, és a dir, la narració en vers, fins a un sociologisme més o menys versificat, sobre les reivindicacions més diverses, passant per tota mena de desgavells poètics, tant experiencials com experimentals, o per la mera ideologia en vers; amb les excepcions de rigor, tot de molt baixa qualitat. El que sí que tot plegat ha deixat clar és que, en general, gairebé tothom ha fugit, com gat escaldat de l’aigua calenta, del nucli essencial de la poesia de la modernitat, del simbolisme ençà, com és l’experiència lírica extrema: allò que sovint es titlla de poesia pura. Suposo que la facilitat de caure en els llocs comuns que tot discurs líric té en potència, per culpa de l’abús que se n’ha fet i el desgast consegüent, n’espanta el personal poètic amb pretensions metapoètiques o simplement extrapoètiques. Un mal, aquest de pretendre alguna cosa com a valor afegit al poema, que assola tots els discursos poètics actuals: des de figurar en les llistes de vendes, és a dir, l’èxit mercantil, que obliga a fer les pallassades de rigor, fins a fer-se el místic dient que es vol desaparèixer en el silenci sense acabar-ho de fer mai, a imatge i semblança d’aquells camàndules que volien liquidar la poesia, però que no eren capaços ni de liquidar la pròpia; entre un i altre intent, totes les posicions intermèdies possibles. Però el que els deia: la veu eminentment lírica ha quasi-desaparegut del nostre panorama literari, i a sobre, pels que no pensen que la lírica hagi de ser simple carrincloneria sensiblera al marge del dolor i la crueltat del món, el carnerisme militant hi ha fet molt mal. Però, ¿quina és de debò aquesta veu purament lírica? L’exemplificaré: les Estances, de Riba, o el Llibre de Sinera, d’Espriu, o bona part de l’obra de Leveroni. O alguns poemes de Vinyoli, de Màrius Torres, de Garcés, de Teixidor… Uns magnífics models que em permeten dir que el lirisme és l’expressió de les nostres sensibilitat i sentimentalitat a través d’imatges evocadores de la naturalesa i de la realitat més quotidiana, amb la voluntat de fer finalment el poema que “materialitzi”, que “objectualitzi”, l’estranyament inicial de la consciència respecte a la matèria. Si se’m permet l’esoterisme, és la naturalesa, la realitat física, com a llenguatge que ens parla de nosaltres. O dit d’una altra manera: no som nosaltres els que donem nom a les coses, sinó que són les coses les que ens atorguen els seus noms per dir-nos. La lírica no dirimeix res; és. Com podria dir Rilke, és una rosa amb tota la seva bellesa, ideal i carnal alhora, aquella bellesa de veritat, que també inclou les espines i la possibilitat, doncs, de la ferida i la mort. Per tot plegat, m’atreveixo a afirmar que el líric sempre és un convençut materialista, que es refia molt més de l’aquí i l’ara —“tot és ara i res”, com diu Vinyoli— que no pas de cap enllà. Doncs bé, “l’aquí i l’ara” de la lírica en català és la Rosa Font, que avui tenim l’honor i el goig de tenir amb nosaltres i que incloc entre els millors poetes lírics de la nostra poesia. Els seus dos nous llibres acabats de sortir del forn, Temps el·líptic i Esquerda, refermen tot el que acabo de dir, que ja despuntava amb claredat en llibres anteriors.  

Però, ¿qui és la Rosa Font? Dit amb lògic orgull, la Rosa és la meva successora al Carles Riba, l’any 2010, i vaig tenir el gust com a premiat de l’any anterior de lliurar-li el premi. Ho explico, perquè fins aleshores en coneixia poca cosa, i si no em resultava desconeguda del tot era gràcies al fet que l’Antoni Clapés, en un acte dels Jocs Florals de Barcelona al qual també assistia la Rosa, me l’havia assenyalat com a poeta plena d’interès. Sigui com sigui, captivat pels versos premiats amb el Riba d’Un lloc a l’ombra, en vaig anar seguint les posteriors publicacions, Em dic la veu, Celobert, o ara aquestes dues últimes: Esquerda i Temps el·líptic. Com podeu veure, la seva obra poètica, que arrenca l’any 1989 i que ja consta d’onze títols només de poesia, comença a tenir prou gruix perquè algun editor es plantegi recollir-la en un volum. La Rosa, a part de poeta, és professora de llengua i literatura catalanes, podria dir que per guanyar-se les garrofes, però mentiria perquè sé de la seva dedicació pedagògica. També és autora d’algunes novel·les i ha conreat l’assaig. Però aquests altres camps seus els desconec i els tinc com a assignatures pendents que miraran d’obtenir, si més no, l’aprovat de l’autora.

L’obra poètica de la Rosa, com he intentat explicar amb la introducció, se situa clarament en el camp de la gran tradició lírica, la que inclou els poetes citats, però també un Juan Ramón Jiménez d’Estío i Belleza, o el Quassimodo d’Òboe sommerso o el Montale d’Ossi di sepia. O molts dels poemes d’Umberto Saba. ¿O per què no Emily Dickinson? Sóc del parer que la Rosa no escriu a partir de cap conceptualització prèvia, de cap mena de tesi apriorística. Crec que escriu des de primera línia, sense parapets ideològics on protegir-se. “Ognuno sta solo sul cuor della terra / trafitto da un raggio di sole: / ed è subito sera”, ens diu Quassimodo, en un brevíssim poema que és com un resum de la lírica sencera. Els grans lírics com la Rosa Font es limiten a relacionar-se amb la realitat per mitjà del llenguatge que aquesta mateixa realitat els proporciona. Com ens diu ella mateixa a Temps el·líptic:

Als marges, hi ha paraules per collir, / fingides o marcades per estigmes. / Les arrabasses d’entre els joncs.

O també:

…per espigolar una paraula / abandonada entre els terrossos.

“¡Intelijencia, dame / el nombre exacto de las cosas! / … Que mi palabra sea / la cosa misma, / creada por mi alma nuevamente”, era el desideràtum de Juan Ramón. Per ells, pels lírics de debò, no hi ha pensament poètic si no és en estreta relació amb la naturalesa o amb la realitat material expressada amb el llenguatge que les coses els proposen; en el cas de la Rosa, un món que tant abraça la terra d’aiguamolls de la desembocadura del riu Fluvià —no en va és filla de Sant Pere Pescador— com la simbiosi d’història i modernitat de la ciutat de Girona, on viu i exerceix com a professora; una simbiosi, sovint dolorosa, entre les noves realitats desidentificadores i la nostàlgia del barri vell tan carregat d’identitat. I en aquest dualisme d’hàbitats, naturalesa i història, la seva poesia s’embelleix amb imatges que ens fan estremir d’emoció, d’aquella emoció que no s’edulcora amb falsos lirismes ni defuig el dolor propi, i també el dolor pels —o millor, dels— vulnerables, com ho demostren els poemes que sempre apareixen als seus llibres que s’obren a la comprensió de l’immigrant, del sense sostre, del “perdedor” de la història, perquè, encara que no ens n’adonem, també som nosaltres: són el nostre mirall encara que n’apartem els ulls o el vulguem trencar ignorant-los. A més a més, ¿no n’és la història mateixa, de perdedora, allà al barri vell transformat en Gironlàndia o en escenari de ficció de maleïts “jocs de trons”? ¿No en són de perdedors, els Aiguamolls, sempre perseguits per la depredació immobiliària, contra la qual la Rosa ha lluitat en primera línia? A part de tots els valors morals de la seva poesia, hi ha el mestratge del seu llenguatge. La paraula justa, en tots els sentits, i un envejable vocabulari après de la seva naturalesa vivencial, fan de la Rosa un autèntic model pel que fa a l’experiència lingüística, enquadrada en un estil que concreta, que “materialitza”, fins les idees més abstractes, com fan tots els grans poetes lírics, la poesia dels quals sempre sap fer excepcionals les emocions comunes.

Jo us recomano que en busqueu l’obra i la llegiu, com he anat fent jo mateix, tot i que encara me’n falten alguns dels títols més antics, però sobretot compreu aquests dos últims, Esquerda i Temps el·líptic, perquè amb la seva lectura tindreu una idea prou clara d’una de les poètiques més rellevants de la poesia catalana. Temps el·líptic és un mostrari perfecte, amb totes les seves variables, de la veu lírica de la Rosa, amb alguns dels seus millors poemes. Hi ha des del lirisme extrem fins a la reivindicació que us deia dels vulnerables, passant per la més ambivalent quotidianitat, on fàcilment és mesclen goig i dolor. Esquerda, per la seva banda, és una peça unitària dedicada a la mort de la mare, a la sempre dolorosa mort de la mare, que, a diferència de totes les altres morts, ens deixa sense ascendència. És una autèntica “esquerda” no tan sols humana, sinó autènticament ontològica. Quedem com a descendents d’un buit, precisament el buit del cos que ens va contenir. El buit del ser. No em vull allargar més: només us demano que, si us llegiu aquest llibre de la Rosa, n’observeu l’estil contrapuntístic, que fa dels poemes d’aquesta “esquerda”, a través de la qual entreveiem el buit de l’origen, un autèntic cant exequial.

Sóc la filla del teu estar morta. / D’un parpelleig despert / en l’alta nit. / D’un crit silent que xiscla.

III/IV-2022