TRES OPINIONS D’ESTIU

TRES OPINIONS D’ESTIU

Sempre m’ha causat més aviat enuig que la publicitat, les programacions dels mitjans de comunicació, i, encara més greu, les converses entre la gent, associïn la idea de “viure la vida” a la mera “diversió” —vacances, viatges, concerts i tot un etcètera de maneres de fer el “ganso”, sovint publicitades soto voce—. L’hedonisme d’agència. Consumista. Sistèmic. Col·laboracionista. La lectura, l’estudi, l’esforç de la intel·ligència, es veu, segons els publicistes del sistema, que no formen part de “viure la vida”, tot i que no són sinó la manera de fer-ho de debò. Crítica.

No sé com algú pot ometre a l’hora de “viure la vida” l’anada a Balbec amb Proust, a Davos amb Mann, a Viena amb Musil, recórrer Rússia de la mà de Tolstoi… L’Obert amb Rilke.

***

Ara que estem assistint a la fi de les democràcies occidentals sota els interessos ja indissimulats del sistema econòmic mundial —que, per més que s’escridassin entre si, agermana Occident, Rússia, la Xina, el món àrab i adlàters—, poques coses es poden fer no ja per regenerar-les, sinó simplement per salvar-les. Hi ha massa exemples de creixement eficaç que no necessiten consultar res ni ningú, i això dóna idees no precisament democràtiques.

Un dels aspectes que ajuda, i molt, a aquesta liquidació democràtica són els mateixos aparells d’estat de les anomenades democràcies, posicionats sempre cap a la immobilitat i el conservadorisme per mantenir intactes els privilegis, i això, per experiència, sempre s’aconsegueix més bé remant a favor dels interessos econòmics del gran capital. El cas espanyol n’és un cas paradigmàtic. Sense haver estar mai —en la història— una “democràcia plena”, l’aparell de l’estat ja li ha vist massa les orelles a allò que té per llop i que no és res més que la democràcia de veritat. Per exemple, l’1-O.

Sé prou i de sobres que, sense una revolució social integral, les proposicions que es puguin fer per conservar almenys la democràcia formal —i fer-ho amb formalitat, ¡esclar!— són poques i totes plegades no gaire més que un pedaç. Però, dit això i tenint en compte el context mundial en què ens movem, que ha arribat a fer bona la Thatcher alemanya, que va ensorrar mig Europa, la del Sud, amb especial encrueliment amb Grècia, em penso que no estaria gens malament que, en pro de l’absoluta neutralitat que hauria de tenir l’estat respecte a tots els idearis, la totalitat d’aquells que hi tenen plaça de funció publica en qualsevol dels seus nivells quedessin, mentre els duri la feina, exempts de vot. És a dir, de tots els funcionaris i membres dels organismes i estaments estatals, només podrien votar els càrrecs elegits per la ciutadania.

Imaginem-nos què suposaria això a Espanya: una massa electoral de més de tres milions de persones —entre estat, autonomies i ajuntaments—, decantada clarament, com es veu a cada votació, cap al conservadorisme en el millor dels casos, i en el pitjor, cap al feixisme, no podria participar en les eleccions. Seria una, si es vol, mínima garantia de neutralitat: no se’n podria manipular el vot. De cop, per exemple, l’extrema dreta i la dreta extrema perdrien una bona bossa de vots no gens menyspreable: judicatura, policia, militars (no oblidem que Vox acostuma a guanyar on hi ha grans casernes), alts funcionaris, la mateixa monarquia. D’una tacada, doble carambola: tots els que volen conservar poder i privilegis quedarien fora del joc democràtic (de fet, ja hi estan, però ara amb dret de vot a sobre).

Evidentment que es perdrien alguns vots progressistes o sincerament democràtics, però —faci’s la prova—, els que hi tindrien més a perdre serien totes les trames del poder. Estic segur que si es plantegés aquesta proposta al Congrés, els ais i uis vindrien sobretot de les files de la dreta fins al seu extrem.

***

¿Es pot ser feminista o defensor de les causes LGTBIQ+ i ser unionista? ¿Es pot lluitar perquè ningú vagi “a por ti” per qüestions d’identitat de gènere i, en canvi, acceptar que s’hagi anat contra una identitat cultural i una llengua al crit d’“A por ellos”, quan a Catalunya no fèiem res més que lluitar contra el setge del “macho Alfa” de l’Espanya feixistitzada? Molt em temo que a Espanya n’hi ha uns quants milers amb aquesta contradicció. I a Catalunya també, no es pensin. Ada Colau va ballar no fa gaire davant dels assistents a la Pride barcelonina que cridaven que els “progres” l’havien de votar, i no ho feien pas en català.

Sigui un fenomen més gros o més petit aquest que indico, el que sí que sé del cert és que, a les manifestacions feministes a què he assistit, la part majoritària dels lemes reivindicatius que exhibien les activistes eren escrits en castellà. Alguns de francament ocorrents: “A mi también me gustan la mujeres, pero no las acecho”. Sí, brillants, però, ben mirat, quina falta de sensibilitat cap als assetjats per altres raons, ¿oi? Sóc del parer que quan es lluita per uns drets tan essencials com són els de les dones i de totes les persones LGTBIQ+, això t’ha de fer prendre partit a favor de tots els drets, encara que la negació d’alguns no t’afecti directament.

Advertisement