DOS APUNTS POLÍTICS

ELECCIONS ITALIANES

Aquest 25 de setembre, Antonio Gramsci ha tornat a morir a les presons mussolinianes.

***

1-O

Ara farà cinc anys del referèndum d’independència de Catalunya, al llarg dels quals los españoles de bien, aquells que encara confonen el castellà amb el cristiano, ens n’han volgut fer penedir amb la repressió més ferotge i continuada o fins i tot, els més moderats (sic), han pretès esborrar-nos-el de la memòria, com si el referèndum no s’hagués fet mai, seguint la tradició que diu encertadament que la història l’escriuen els vencedors, amb el garrot com a ploma i amb amanuenses com l’Illa, l’Iceta o la ministra de Gavà, que, com que té l’aeroport a la vora, no agafa mai els trens de Rodalies. Una història que l’escriuen ministeris com els de l’Interior o de Defensa amb Catalangates, Pegasus, operacions policials culminades amb informes falsos, detencions i citacions arbitràries i abusives, presons preventives i judicis farsa vistos per sentència fraudulenta; o també, anant fins al més mínim detall, amb la manipulació de l’entrada Alcarràs de la Viquipèdia perquè no hi digués la veritat que hi diu sobre l’1 d’octubre del 2017. Per no parlar del discurset reial del 3-O, on l’Estat espanyol, un cop més, es declarava en peu de guerra contra els catalans.

En això últim de reescriure la història, i és una verdadera llàstima, hi està col·laborant ERC, amb una dedicació de mesells i amb un Oriol Junqueras que sembla tocat de l’ala per l’experiència passada i un president de la Generalitat que se’ns ha convertit en l’home minvant, i no ho dic tan sols per l’estatura física, com ho ha tornat a demostrar en el Debat de Política General. Però deixem els republicans que vagin suplicant “peix al cove” neoautonòmic i continuem. De Junts, ja en parlarem un altre dia, perquè també tenen tela al teler. Tota la que necessiten per fer els modelets —o més aviat “modelassos”— de la seva presidenta. Sí, com deia, continuem.

Així, doncs, sembla que el feixisme secular espanyol, aquell que empelta el pensament de tants espanyols per més que es diguin moderats o fins i tot progressistes, no ha après encara que als catalans ja no ens va ni ens ve d’una derrota més o menys, perquè al capdavall cada derrota ens confirma que España és l’antònim polisèmic de termes com llibertat, justícia, igualtat o equitat. Una confirmació que fa d’antídot de la voluntat d’extermini —por las buenas o por las malas— de la nostra identitat, sobretot lingüística i cultural. No voldria desil·lusionar els unionistes de l’A por ellos, però, en comptes de penedir-nos de res o d’oblidar les nostres aspiracions, als catalans de l’Ho tornarem a fer ens estranya, a la vista de la corrupció ètica i econòmica de l’Estat espanyol en tots els seus estrats, amb la monarquia Joancarlina com a exemple i paradigma de fins on pot arribar el desvergonyiment moral dels poderosos, que no sigui tot Espanya la que es vulgui independitzar d’Espanya. Vostès em sabran perdonar l’aparença tautològica de la frase, però no ho sabria dir d’una altra manera.

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles sociopolítics. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s