ESCOPINADA

ESCOPINADA

Llegint la famosa antologia dels expressionistes alemanys titulada El crepuscle de la humanitat, de Kurt Pinthus, publicada en català el 2002 per Edicions de 1984 —sigui dit de passada, una traducció que, de tant voler patinar artísticament, rellisca—, t’adones que, al marge dels majors o menors encerts poètics  —sovint menors i d’un to visionari insofrible— dels poetes antologats per Pinthus, les avantguardes —també dada i surrealisme— van aportar una mala bava lingüística pertorbadora. En els poemes de molts d’aquests poetes de l’experimentació i de la protesta tant social com ontològica, hi preval una força del llenguatge que es correspon amb la ira causada per un període de la història europea altament conflictiu, tant pel que fa a la teoria com a la realitat. Repassi’s. Gran Guerra, Revolució soviètica, ascens de nazisme i feixisme, guerra civil espanyola, franquisme, Segona Guerra Mundial, descolonització, Revolució maoista… D’aquí neixen, no pas com a bolets fora de temps, unes posicions hipercrítiques amb el poder i els seus interessos.

Doncs bé, actualment a Catalunya, on molts poetes es fan ressò postmodern —per dir-ho amb paraules no feridores— d’aquelles aventures literàries contestatàries, ens trobem, segurament per absència de conflicte real durant tots aquests anys passats i per presència d’unes ganes infinites de promocionar-se com a funcionaris “alternatius”, que els nostres autors més agosarats pateixen insuficiència lingüística, que en el cor del poema és com dir insuficiència cardíaca. Pobres, no tenen cap potència verbal —el cor del llenguatge radical no els bomba prou— i, tot i que les seves imatges es pretenguin agosarades, recorrent als diccionaris d’obstretrícia i ginecologia, els queden mel·líflues, toves, com els cromos dalinians dels rellotges de plastilina que, amb tot, com a Dalí, sempre els marquen l’hora de vendre(’s). Avida dollars, que en deia Breton.

Per això, enmig d’aquesta flaccidesa poètica de la ira i la protesta nostrades, que més que càrregues en profunditat semblen trets de salva per dir “ei, poder, sóc aquí”, em criden l’atenció els textos i els poemes d’un autor que en aquests últims temps ha guanyat tres dels premis importants del panorama poètic dels Països Catalans —sí, Sr. Camps, un d’ells al País Valencià—, com són el Màrius Torres de Lleida i el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, tots dos el 2016, i el 2017 el Miquel de Palol de Girona.

Parlo d’Albert Garcia Elena, que amb els tres títols premiats, Silur d’amagatotis (Pagès editors), Tòtem ordre (Bromera) i La saliva dels morts (Proa), s’ha situat en un lloc d’honor en el marc de l’experimentalisme més actual, i tot gràcies a una radicalitat textual com no té cap altre poeta de l’“experiment” a Catalunya. Al marge de la millor o pitjor bondat dels seus resultats i de la seva poètica —sobre la qual hi hauria molt a dir i no sempre laudatòriament—, el que a parer meu és innegable és que cada text seu és una autèntica “xurriacada”, com aquesta de La saliva dels morts:

Contra la poesia pura,
contra l’encenall estètic
que s’esgota en l’efecte òptic
de l’aiguabarreig, en el so fred
de la mà tova arrapada a la trinxera
de la terra eixorca dels covards.
Patètica lírica que rimes amb plàstic,
què podries fer tu davant la fúria
d’un simple significat?

Un “simple significat” que etzibat a l’esquena de qualsevol estéticienne de la poesia li deixaria un bon senyal per dies, una “mà tova arrapada a la trinxera / de la terra eixorca dels covards” que m’ha fet pensar tot d’una en el text més expressionista de Thomas Mann: l’últim capítol de La muntanya màgica. Bé, encertada o no l’associació, acabaré a la manera del poeta, amb una fuetada: tant de bo que als llépols els quedessin les glàndules salivals seques com les “dels morts”. ¡Quanta bava que ens estalviaríem! Ho escupo ben viu.

Prou. Els deixo amb un poema en prosa d’un llibre inèdit, Coure sobre el Hudson, escrit per Albert Garcia a la dècada del 2000, durant una estada seva a Nova York. És una mostra fefaent de les fondes arrels de la seva radicalitat, en aquest cas d’alè lorquià.

STATEN ISLAND

Veig, amb nitidesa, un túmul de veles inflamades. I una immensa màquina de calcular. Veig paraigües de porcellana i deserts en hora punta. Veig llúdries que dubten entre dos mons i moren escanyades per llambordes escopides en sèrie. Veig molsa de fonts clausurades. I una immensa màquina de calcular. I mascarons de proa mirant de costat ocells conglomerats. I la tendència de les làpides a trencar-se per la paraula clau. I una immensa màquina de calcular. Veig liti i manganès brollant en pous de filferro. I pedres numerades a les butxaques de ments que no aconsegueixen recordar que han vingut al món. Veig abocadors legals de sinònims de vida. I arbres que supuren oxigen, i veig la deportació, l’èxode de l’horitzó.
                                 I una immensa màquina de calcular.

9-III-2018

Anuncis
Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

8 DE MARÇ

8 DE MARÇ

Que ningú s’equivoqui, el vaitot feminista no és un escac i mat als homes, sinó a tot un model social històricament capitanejat per “mascles alfa”, per “guerrers” que busquen descans en la submissió femenina, en tots els àmbits i en tots els nivells: del poder oligàrquic al nucli familiar, passant per tot l’escalafó polític i professional. Una càrrega en profunditat contra les formes de producció i de relació capitalistes i la seva jerarquització prepotent de la divisió del treball, en aquest cas pel gènere. Perquè la revolució feminista és la de la solidaritat no pas retòrica, sinó en acte: la de la instauració de la cura en la centralitat social; en definitiva, la compartició de la menyspreada pel sistema responsabilitat cap a l’altre/a.

No són pas les dones les que s’han d’incorporar a un model masclista de relacions com és el capitalista, no es tracta pas de substituir “malparits” per “malparides”; no es tracta de “quotes” de poder. Es tracta d’un canvi radical de les formes de producció, i són els homes els que s’han d’alliberar de la violència de l’individualisme i del darwinisme social, del qual són víctimes sovint sense adonar-se’n, i fer-se seu el model solidari, participatiu, de ser individu en l’altre/a a partir de la resolució de les necessitats compartibles: comprendre d’una vegada per sempre que l’única cohesió social real i possible és la de l’assumpció integral de la cura d’anada i tornada, sense gèneres, amb unes polítiques i un model econòmic abocats a acomplir el feliç humanisme de la igualtat. No pas pietat ni compassió ni misericòrdia ni caritat, que impliquen fort i dèbil. El que necessitem és una autèntica i solidària inundació de tendresa.

Però no vull acabar aquestes breus ratlles sobre la necessària revolució antropològica de la condició humana que ens ve de les dones sense referir-me a un poemari, precisament d’una dona, que acaba de publicar Llibres del Segle de Girona, perquè em sembla que en el món de la literatura catalana pot ser un referent del poetitzar d’una veu femenina. Es titula Les harmonies fràgils, un títol que podria exemplificar la densitat de la lluita de qui pel sol fet de ser dona ha de refer equilibris constantment contra la destrucció de l’harmonia perpetrada per un món ple d’ambicions mascles.

D’amor inconcret perdem la nuesa
darrere les harmonies fràgils.

Sí, refer. Això fan en tots els àmbits les dones que no volen ser el simple substitut d’un home. L’autora, Montserrat Garcia Ribas, amb una veu que és com un murmuri, va desgranant i alhora enfilant al llarg d’un bell conjunt de poemes brevíssims tots els dubtes, totes les incerteses humanes del desig, del record, del misteri amagat en la sorpresa de les mateixes paraules d’amor i mort, i amb els seus silencis ens ofereix l’oportunitat d’intercalar-hi els nostres silencis dubitatius, sense voler-nos imposar res, lluny de tota fal·locràcia poètica. Podríem dir, doncs, llegint aquestes essencials “harmonies fràgils”, que la retòrica no és res més que la testosterona de la poesia.

La devoció sosté un estremiment pausat
com una arcàdia feble.

“Harmonies fràgils”, “arcàdia feble”… Sempre la “cura” contra la destrucció sistèmica, sempre l’ecologia de la paraula. Sempre la voluntat de restitució de la paraula desgastada. Montserrat Garcia Ribas és de l’estirp de Montserrat Rodés, de Teresa Pascual, de Rosa Font…, però també d’homes com Antoni Clapés o Víctor Sunyol, o del mateix editor i epiloguista del llibre de què parlo, Roger Costa-Pau, que ens diu: “La poesia que escriu Montserrat Garcia Ribas l’escriu des del despullament i amb la paraula descarnada i plena de semences.” Poetes del silenci que molts voldrien silenciats/des, perquè el seu silenci és massa acusador dels abusos verbals i no verbals en tots els àmbits. Explicava Ungaretti que sovint escrivia per dir que callava, perquè saber callar, hi afegeixo, és la condició necessària per escoltar l’altre, per sentir-lo, per dialogar-hi.

La nuesa clou l’arbitri i la sospita.

Valgui tot plegat com a examen de consciència.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

DESTERRAR-NOS

DESTERRAR-NOS

El franquisme representat pel PP, que potser no ha representat mai res més, ara ja sap que l’exercici del poder a Espanya no té cap trava democràtica, com s’està patint a Catalunya, on el govern de Madrid no accepta els resultats de les urnes. Pobres militants i votants espanyols d’esquerres. ¿Que potser es pensen que, si es posen de perfil, no aniran “a por ellos”? Que qüestionin de debò els interessos de l’oligarquia, la famosa “unidad de destino en lo universal” que és la llotja del Reial Madrid, i ja s’ho trobaran. La defensa dels drets de Catalunya era —és— la defensa de la democràcia, s’estigui o no d’acord amb l’independentisme. Una cosa és oposar-s’hi políticament i una de ben diferent és acceptar la denigrant utilització i la repressora actuació de l’aparell policíaco-judicial en benefici dels interessos purs i durs del poder oligàrquic de l’Estat. PSOE i Podemos, amb la seva col·laboració o la seva pusil·lanimitat, estan deixant que actuï emparat en una llei interpretada unívocament, rígidament, sempre en el sentit restrictiu de la llibertat. Només les lleis amb “cintura” són realment democràtiques.

Per això, pel que representem els catalans de lluita per la llibertat democràtica, amb dret d’autodeterminació inclòs, els espanyols ens volen desterrar de la nostra terra, això sí, sense fer-nos-en fora, perquè el context europeu de moment no veu de bon ull l’expulsió de milers de persones —més immigrants (exiliats) i un altre cop camps a Argelers— ni l’aplicació de la “solució final”, encara prou mal vista, tot i el negacionisme rampant. ¿Quina “solució”, doncs, ens és aplicable? Ras i curt: negar la territorialitat a la nostra llengua i la nostra cultura, desterrar-nos-les, com també es fa a la resta dels Països Catalans. Fa molts anys que s’hi van posar i en això continuen estant: Franco i el franquisme, Suárez, Fraga, González, Guerra, Aznar, Wert, M.Rajoy, Sánchez, “la Sultana”, Rivera, Arrimadas, Albiol, Millo, SCC, Vox, la Gürtel, Camps, Fabra, Bauçà, Matas, Ros, la monarquia, i tots els que se us acudin en aquesta línia de treball liquidador d’una identitat, com els governs d’Aragó, amb lapaos, Sixenes i Corones d’Aragó. Una acció contra la catalanitat portada a terme sempre amb la col·laboració necessària, conscient o inconscient, tant se val, dels votants de PP, PSOE i PSC, i, amb especial contumàcia, dels de C’s (el partit dels Colon’s), és a dir, de tots aquells que es proclamen tan catalans, valencians o balears com el primer, però que neguen tot allò que mostri una identitat que no sigui l’espanyola, amb l’acceptació com a espanyola dels símbols franquistes que s’han vist a les seves manifestacions, mai rebutjats ni denunciats per PP ni per C’s. Ni pel PSC.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

LÍMITS O LIMITACIONS DE LA DEMOCRÀCIA A EUROPA

 

LÍMITS O LIMITACIONS DE LA DEMOCRÀCIA A EUROPA

1

Els marxistes sempre van considerar que les anomenades democràcies burgeses, és a dir, les democràcies sota el jou del capitalisme, no eren sinó formals. Sí, “democràcies formals”, en deien, en el sentit que potser sí que respectaven unes certes “formalitats” democràtiques liberals, però que, en realitat, estaven sota el poder de les oligarquies corresponents a les diverses etapes del seu cicle històric. Ara, els liberals que tant ho discutien o s’han passat a l’extrema dreta, que aprofita aquestes “formes” per assaltar el poder en nom dels poders més obscurs, o simplement han de reconèixer que la “democràcia formal”, a sobre, s’ha tornat d’allò més informal. A l’actual oligarquia mundial, l’engavanyen les “formalitats” i se les passa simplement per la “ingle” política de torn, s’anomeni aquesta Rajoy, Putin, Trump, Erdogan, Orban o com es vulgui, personatges fàcilment corruptibles que corren a complaure’n totes les exigències.

 

2

Puigdemont a Copenhaguen: “No ens rendirem davant l’autoritarisme.” El TS espanyol no gosa demanar-ne l’ordre europea de detenció i extradició. En aquests moments, la lluita per les llibertats de Catalunya està explorant i posant a prova els límits democràtics de les anomenades democràcies europees. (Els límits democràtics s’han de poder ampliar sempre.) La lluita de l’independentisme català depassa clarament l’àmbit merament “espanyol” i, segons cap on vagi l’europeisme, pot ser l’espurna de la llibertat real. Per això, tot autèntic demòcrata a Espanya i a Europa, aquell que no vol estar sotmès als interessos purs i durs del capital, l’hauria de fer seva. Hi ha en joc o bé el triomf dels pobles, la seva història, la seva cultura i la seva llengua, sobre els estats —el magnífic arxipèlag europeu, el mosaic de cultures i parles—, o bé, però per mal, la implantació un cop més del feixisme sense contemplacions, com s’està dirimint a Espanya i en altres llocs del Vell Continent, un feixisme ara de moment només latent que els intel·lectuals orgànico-putrefactes volen fer passar per cosmopolitisme, si són de dretes, o per internacionalisme, si s’autoconsideren d’esquerres; en definitiva, la visió ultraimperialista del món com a conseqüència d’una idea errònia, corrupta i no lliure d’Europa. Al començament en deien l’Europa del Carbó i de l’Acer: d’aquí ens pervé l’Europa amb la consciència cegada pel sutge i blindada contra la pobresa i la immigració. L’Europa dels Mercaders, que sempre han acudit al feixisme quan han vist els seus ingressos i els seus privilegis qüestionats.

 

3

La defensa de la llibertat per la fragmentació, que impossibilita la creació d’imperiosos macroestats unificadors i unitaristes a costa de la liquidació de les diferències per part del més fort. Del més bestial. El necessari arxipèlag que defensa possibilitats i idees enfront del pensament únic, perquè el pensament només pot ser temporal i doncs parcial. A la unitat li correspon la fixedat del dogma. Si la Unitat es pogués veure a si mateixa en parts, descobriria la llibertat.

20 i 22-I-2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

APUNT MÍNIM SOBRE HUGO VON HOFMANNSTAL

APUNT MÍNIM SOBRE HUGO VON HOFMANNSTAL

Com a poeta, Hugo von Hofmannstal (Viena, 1874-1929), sobretot comparat amb un contemporani seu com és Rainer M. Rilke, em deixa força indiferent. Tot allò que en Rilke és plasticitat, fisicitat, del que ell designa com l’Obert, és a dir, l’espai infinit de l’anhel, en Hofmannstal és vaguetat, llangor, sfumato, el mal del simbolisme més recalcitrant. L’insuportable George, per exemple, per no parlar d’alguns francesos, o fins i tot del Mallarmé més fluix, més simbolista, salvat sobretot pel seu trànsit iniciàtic per la forêt de symboles baudeleriana, fins a arribar als versos crucials de la que haurà de ser la seva poètica madura: Ô nuits ! ni la clarté déserte de ma lampe / Sur le vide papier que la blancheur défend. Podríem dir, doncs, que si la memòria de Hofmannstal perviu amb certa força avui dia, això es deu no tant als poemes com precisament a la seva crisi poètica, expressada en un text en bona part anunci i reflex de la crisi del llenguatge de la modernitat, encara vigent avui dia, com és la seva arxifamosa Carta de lord Chandos: “Tot se’m desfeia en parts, les parts un altre cop en parts, i no quedava res que es pogués aprehendre amb un concepte. Les paraules soltes flotaven al meu voltant; es tornaven ulls que em miraven fixament i que jo al meu torn havia de mirar; remolins que giren sense parar, això és el que són, a través dels quals s’arriba al buit i en què la mirada fa vertigen.” Però dit això, sí que vull remarcar tres poemes seus. Els dos primers que transcric, tots dos de l’any 1893, són molt breus i aforístics, i poden servir de base intel·lectual a qui decideixi dedicar-se a la poesia. El primer diu:

Aquesta és la lliçó de la vida, la primera i última i la més fonda,
que ens deslliguem de la condemna que van nuar els conceptes.

La lluita del poeta per recuperar la cosa en si, el no-jo. La utopia que mou el gènere poètic. El segon fa així:

Si separeu la forma del contingut, no sou artistes que creen.
La forma és el sentit del contingut, el contingut l’essència de la forma.

Un resum perfecte del formalisme poètic, que objectiva el poema en la seva significació. La formalització com a sentit últim de la dicció. El tercer poema que vull transcriure, de més desenvolupament, es titula “Després d’una lectura de Dant”, de l’any 1895:

De llosa sepulcral de bronze
són els famosos i difícils versos antics,
freds al tacte, indestructibles, sustentadors
d’una pompa difunta, d’escuts d’armes en verd i negre
i d’una inscripció, bronze sobre bronze,
que fa pensar, encara que no et faci estremir.
Llegeixes i topes per fi amb una paraula
que és com tot sovint va pressentir la teva ànima,
sense mai haver sabut anomenar el que volia dir,
d’aquí sorgeix l’encant. A cada taüt

pica des de dintre amb vius artells
la vida, unes espatlles empenyen amunt,
la tapa tremola on, entre bronze i bronze,
per l’escletxa més fina, uns dits humans
llisquen i per l’escletxa surt una llum,
una llum, una llum meravellosa i càlida
que ha descansat molt temps en el terra fosc i fred
i que ha absorbit el silenci i l’aroma profunda
dels fruits nocturns ―aquesta llum emergeix,
i s’alcen a les lloses de les seves tombes,
el peu nu en daurades sandàlies,
els milers de vius i et miren
a tu i al joc de fantasmagòriques fileres
i diuen més del que tu puguis arribar a comprendre.

Enmig de l’arqueologia literària, de sobte, una paraula antiga que diu més enllà de la nostra comprensió (ens) reviu. Aquella paraula que reneix —no res més és la resurrecció— amb la seva escalfor humana i ens apel·la “com tot sovint va pressentir la nostra ànima”. Aquella escalfor humana que massa sovint no ens va saber oferir l’especulació, de speculum, simbolista. Jocs de miralls massa sovint sense ningú.

19-I-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“ESPAÑOLEAR”

“ESPAÑOLEAR”

Nosaltres defensem la independència republicana amb El cant dels ocells, de Pau Casals. (“El Cant dels ocells m’ha fet plorar”, ens diu un sensible Josep Pla, tot i haver criat fama de poc sentimental, en una de les seves notes inèdites publicades ara sota el títol Fer-se totes les il·lusions possibles.) Ells defensen l’espanyolisme amb el Que viva España, de Manolo Escobar. Si més no, la nostra victòria ètica i estètica és ben clara. En el nostre imaginari, El cant dels ocells és el país just que volem construir, aquell que Casals va defensar davant del món. Que viva España és l’exaltació de l’Espanya que tenim, que tenen, sociològicament franquista i vulgar. Hi va haver un temps que un gris forner de Mollet va posar de moda entre l’esquerra comunista i socialista aquella tesi que deia que el catalanisme era una qüestió burgesa, una tesi amb tuf lerrouxista que avui dia repeteixen com un mantra els Comuns i el PSC, i que també han fet seva Ciudadanos. Però, esclar, si el catalanisme és una qüestió burgesa, ¿s’han preguntat mai què és l’espanyolisme? Ho apunto: cacics, terratinents, oligarques, borbons, militars colpistes… No pas classes populars i republicanes, que, com s’està veient, españolean al dictat de la “casta”. Torno a l’exquisida sensibilitat d’El cant dels ocells i a la barroera vulgaritat del Que viva Espanya, que podríem completar amb aquella cançó de baixa estofa, també de Manolo Escobar, que diu: “No me gusta que a los toros te pongas la minifalda”, resum exacte de l’acarnissament de la “Fiesta Nacional” i del masclisme hispànic. ¿Aquesta és l’alternativa que proposen Ciudadanos i PP a la llengua i la cultura catalanes? El nostre idioma, els agradi o no, és un bon antídot contra la metzina castellano-feixista. Els animo a (a)prendre’l. (Acabo amb una altra cita de Pla, del mateix llibre esmentat més amunt: “El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó”).

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

CAP DESÀNIM

CAP DESÀNIM

Que no us amargui les festes C’s amb els seus saltironets de (falsos) guanyadors. Ells van plantejar des de bon començament unes eleccions, les del 155, com les d’unionistes contra independentistes, i les han perdut clarament. Han concentrat el vot espanyolista, sí, ben cert, però a costa d’esquilar els altres que jugaven a la mateixa carta; fins i tot han pres vots als “equidistants” i han guanyat, no es pot negar, però per perdre, aquesta és la dura veritat electoral. Que ho provin, de formar govern. Tinc tota la impressió que ni els quatre del PP, els votaran. Sisplau, que C’s no parli ara de fair play i de llista més votada, ni de reconciliació; que és mirin els vídeos de quan han reclamat a les Corts el 155 o de quan han exaltat l’espanyolisme i han afavorit que el pitjor de l’Espanya feixista sortís al carrer a Catalunya.

El cert és que, s’hi posin com s’hi posin Ciudadanos, a l’hora de governar i de guanyar votacions al Parlament, ara, l’independentisme format per JxCat i ERC es basta, si ho vol. Justet, però fa prou escons. (A part. Sobretot no ens decebeu amb picabaralles.) Són 66 enfront dels 65 “unionistes”, i això si se’ls suma el peix bullit d’en Domènech. Perquè, si no, són 57, amb el PSC. Els Comuns sabran què es fan. Tant 15-M i tanta PAH, i ara s’han empassat la desobediència i la revolta en nom de la “unidad de destino en lo universal”. ¡El que pot arribar a fer una alcaldia! ¿Que no s’adonen que fins i tot els antics convergents els han guanyat per l’esquerra?

L’única llàstima independentista d’aquestes eleccions del 155 són els minsos resultats de la CUP, la gran sacrificada d’aquesta batalla en benefici de la “llista presidencial”. Els seus quatre diputats perden, com s’ha vist, capacitat d’influència. Crec que es notarà a faltar la seva decisòria empenta social i la seva decisiva entitat ideològica. La seva radical dignitat independentista d’esquerres de debò, un flanc que l’independentisme majoritari no hauria de menystenir.

Deia al començament que a Ciudadanos, en la seva pretensió de governar Catalunya, no els votaran ni els quatre del PP, perquè ara el problema el tenen els populars a Espanya amb els “protegits” d’Aznar i de l’Espanya fàctica més negra. (A la FAES ja s’han afanyat a confirmar amb qui estan.) Em sembla que el PP, i també el PSOE, d’entrada haurien de tancar-los les aixetes fosques amb què es financen, que d’això populars i socialistes en saben un niu. Si no volen que els cadells de l’Aznar se’ls mengin, els hauran d’aplicar el 155 per controlar-ne els diners. (¡Montoro, a por ellos!)

El paper de tonto útil en l’infaust episodi del 155, aquell pobre paio que no sap mai de què va la cosa, l’atribuirem a Podemos, en societat amb els Comuns. (¡Ei, Iglesias, Colau, Domènech, que va d’oligarquia espanyola que no vol perdre la menjadora de Catalunya!) ¿I Iceta? Ell sabrà si vol liquidar el saldo que ja és el PSC a favor del franquisme sociològic espanyol o posar-se al costat dels demòcrates, això sí, un cop s’hagi desempallegat de l’Opus Dei i de la trama negra de SCC.

De moment, en la Lliga Ultra Espanyola, el resultat provisional és aquest:

Aznar, 36 – Rajoy, 4

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

CARTELLS PER LA DEMOCRÀCIA

Nou manifest groc

Gat per llebre

ÍBEX

Urna

Presos Polítics

 

 

Publicat dins de Articles visuals | Deixa un comentari

“DEPENDENTISME”

“DEPENDENTISME”

Els defensors del “dependentisme” són aquells que no s’atreveixen a volar ideològicament sols i busquen la tutela d’Espanya. El cas més vistent és el de C’s, que, creat a Catalunya per liquidar el català i estès a Espanya per “regenerar-la”, ho, ho, ho, ha acabat situant-se a l’extrem de l’ala ultradretana de la voraç gavina del PP. La proposta “reformadora” ha acabat —¿o ja va començar, com volien els padrins?— en la més pura submissió als interessos oligàrquics, que no volen perdre una presa com la catalana. C’s, sorgit per defensar, com deia Fraga Iribarne, “el regionalismo bien entendido”, ara també defensa “el reformismo bien entendido”, a la manera dels hereus d’Alianza Popular, amb casos de corrupció fins a les “ceies”. És el súmmum del “dependentisme”. No tan sols el defensa, sinó que el busca desesperadament i fa autèntiques rabietes parlamentàries quan no se surt prou amb la seva, amb plors suplicants de més 155 al PP.

Sí, “dependentistes”, aquest és el nom dels doblement humiliats per Espanya. Expulsats dels llocs de naixença per uns règims que eren incapaços de fer productives les seves terres amb la necessària, però sempre avortada, si calia manu militari, Reforma Agrària, ara la seva legítima sentimentalitat pels orígens és intrumentalitzada —en benefici dels mateixos interessos oligàrquics que els van arrencar del seu lloc natal— pels que els fan servir de força de xoc en manifestacions i a les urnes contra la independència de Catalunya, l’únic moviment, l’indenpendentista, vista la pusil·lanimitat combativa de l’esquerra “dependentista”, capaç de remoure l’anquilosi constitucional per posar fi als privilegis d’un aparell de l’estat hereu de tots sabem qui.

Un desideràtum final: que les desavinences entre els independentistes, que les fílies i fòbies partidistes, que el desànim pels errors comesos, no serveixin per permetre que la catalanofòbia “ocupi” la Generalitat. Lleialtat a la independència, encara que, en vista de “cómo està el patio… de armas”, no sigui per demà mateix. Ah, i que ningú s’oblidi a l’hora de votar que PP, PSC i C’s no són sinó “jugadors d’avantatge” amb les cartes marcades del 155. Sisplau, ¡que els partits “dependentistes” no ens parlin de democràcia!

Voteu “indepervivència”.

XI-2017

 

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

POSTAL A. CLAPÉS

POSTAL A. CLAPÉS

Postal (cliqueu)

“La boira esdevé una ètica / del tremolor, del dubte, / del fragment. / De l’esborrar(-se). // Endinsar-s’hi és penetrar / en una clariana, / en una solitud il·luminant, / imprecisa. / És fondre-s’hi. // És ser, alhora, / boira encelada i silenci líquid. / És ser, sempre, // llavor llançada contra la tramuntana.” (Antoni Clapés, desembre 2017.)

Coincidint amb la proximitat de les festes nadalenques, Antoni Clapés ens envia des de fa alguns anys un dels seus sempre subtils i bells poemes. La reflexió fonda i severa de Clapés, que ve de molt lluny, s’ha enriquit en aquests últims temps amb una meditació sobre els elements de la natura que encara la fa més rotunda, com aquell científic que passa de la concepció teòrica a la demostració empírica de les seves hipòtesis. Els seus dos últims llibres, Pluja (Aidia) i Arbre que s’allunyà (LaBreu), contenen valuoses “mostres” del que dic. Del que ens diu.

En algun lloc dels meus aforismes i reflexions recollits al volum Memòria de la inquietud (Afers) dic que un poema per ser rotund ha de contenir algun miracle verbal, o si voleu, una joia encastada en un metall noble, i aquesta joia del poema d’Antoni Clapés, aquest miracle verbal, és aquesta “boira” que és “silenci líquid”. ¡Sí, boira, però un autèntic brillant! Aquell silenci humit que notes a la cara, als llavis… Aquell silenci fresc que en la calor és Paraula magnànima dels déus i que glaçat en ple hivern és la veu immisericorde del no-res. Trobar maneres de dir allò que, si no, seria un lloc comú és senzillament el poema, la joia ni que sigui adolorida del poema, la poesia.

¿Per quan el reconeixement de les institucions del Clapés poeta? ¿De l’immens poeta que és Antoni Clapés? Si no és així aviat, i aprofitant que avui és la diada de Santa Llúcia, ¡que Déu els conservi la vista!

13-XII-2017

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 2 comentaris