ESFEREÏDOR

No l’havia llegit mai a la vida i puc ben dir que més valia no haver-ho fet mai de la vida. Un llibre abjecte d’un personatge abjecte. Parlo d’Els grans cementiris sota la lluna, del feixista Georges Bernanos. Un autèntic “femer sota la lluna”, i també de cara al sol. Com Gilles, de Drieu la Rochelle. He sentit autèntica “nàusea” —i aprofito “els mots” per contraposar-hi Sartre—, tant pel que fa a la seva posició humana com política. Un autèntic mamarratxo moral, i a més a més antisemita. Tot i que alguns, com Camus o Arendt, segons es diu a la solapa del llibre, van qualificar l’obra de crítica al feixisme, l’evolució ideològica de l’autor descrita a les pàgines dels seus “cimetières” no va sinó de l’extrema dreta feixista a la dreta extrema catòlico-patriòtica. És com si algú hagués fet l’evolució del pare Le Pen a la filla Le Pen. El llibre no és res més que la història de tants catòlics europeus que van aplaudir amb mans i peus, i amb les orelles i tot, el feixisme (en el cas de Bernanos relacionant-se durant la guerra civil espanyola amb el “facherío” més important de Mallorca i amb un fill col·laborant amb la Falange de l’illa a matar desafectes al “pronunciamento”) i que després, sigui per les circumstàncies adverses o sigui per les salvatges evidències amb les quals no volien que els relacionessin, se’n van penedir, la majoria amb la boca petita, i van acabar reivindicant com a alternativa les arrels cristianes d’Europa via democràcies cristianes. (A França, amb la variant gaullista, després d’haver begut Vichy a galet.) Tot per salvar els negocis. Així de senzill. El que passa és que Bernanos tot ho diu amb un estil inflat i delirant, de totes totes infumable, que, en el súmmum de la inflamació de meninges final, acaba parlant d’una Cristiandat renaixent, al capdavant de la qual hauria de marxar una nova Joana d’Arc, ¡caram, la mateixa santa heroïna nacional que encara reclama la família Le Pen!—. Comptat i debatut, tot el llibre és un pur i no tan pur disbarat, obra d’un autèntic carcamal.

Però el propòsit d’aquestes ratlles no és parlar dels “cimitières”. Si els porto a col·lació, com dirien els petimetres —petits maîtres— estilístics, només és per extreure’n un breu passatge —el llibre es va escriure a finals dels anys 30 del segle passat— que llegit en la situació de confinament que vivim avui dia fa feredat. És aquest:

“[…] Com que es tracta senzillament de despoblar un continent que compta amb massa braços, massa mans per a la perfecció de la seva maquinària, ja res no obliga a usar uns mitjans tan costosos com l’artilleria. ¿Quan un petit nombre d’espies, abastits pels laboratoris i menant de ciutat en ciutat una confortable existència de turistes, seran suficients per a reduir en un cinquanta per cent la població, tot desenvolupant la pesta bubònica, generalitzant el càncer i emmetzinant les fonts, anomenareu també això la guerra, hipòcrites? ¿Condecorareu amb la Creu de Sant Lluís o la Legió d’Honor els vostres agents del borm i del còlera? […]

Esfereïdor.

(Amb lletra petita, aprofito l’avinentesa per comentar que la traducció d’Antoni-Lluc Ferrer és fruit encara d’aquella època en què, valent-se del complex d’inferioritat pel que fa al propi català de molts lectors, els traductors ens encolomaven els seus deliris lingüístics, trets de no se sap quina tradició fatalment estroncada que anava de la medievalitat a la més absoluta ignorància de com fer versemblant un text traduït. Aquell poti-poti indigest —la prova del cotó fluix del llibre: “han acomplert llur tasca”, que es podria retraduir per “han fet la seva feina”, o encara millor: “han fet la feina”— que a partir de Carner i les seves “infidelitats” literàries es va anar encomanant als nostres traductors, amb pitafis cèlebres com força dels volums de la Bernat Metge —magnífica col·lecció d’altra banda, que per això mateix s’hauria de posar al dia retirant-ne moltes de les traduccions com a relíquies d’una època per sort superada i encarregant-les de cap i de nou, com es fa a totes les cultures— o la MOLU, per assenyalar dues fites força inigualables, a més de tants esguerros perpetrats aquí allà per Pedrolos, Arbonesos, Gimferrers, Moixos i els escriptors “transdialectals” —és a dir, ignorants de nivells i registres— de la generació dels 70. ¡Déu meu! I a sobre ens venien Catalunya com a terra de grans traductors.)
Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

“CARÁCTER ES DESTINO”

Reprodueixo aquí, al meu blog, els dos paràgrafs finals del text titulat “Historial de un libro” que Luis Cernuda va escriure com a acompanyament de la seva obra poètica completa, recollida sota el títol La Realidad y el Deseo. Si ho faig ara, això de reproduir-los, és perquè em semblen exemplars com a crítica a la voluntat humana de participar del que sigui si en pot treure promoció i benefici. Una voluntat de ser(-hi) que en aquests dies de confinament s’accentua exponencialment a través de les xarxes al no poder-se escampar aquí i allà. Tots aquells que pul·lulen per escenaris, llibreries i teatres, però també per estadis, pistes esportives i gimnasos, a la vista de com els perilla el negoci (sobretot el “pelón” de subvencions i ajudes a la creació –sic– i a la cultura –sic– de l’esport), s’han ajuntat a les pantalles dels telèfons i televisions, com una autèntica “turbamulta” de pallassos, acròbates i contorsionistes que saltironen a veure si donen la talla, per recordar-nos, enmig de la “refriega”, que hi són, que no ens n’oblidem (ara que tan fàcil seria fer-ho, com ho estem comprovant). D’aquí plora la criatura, s’han deixat mercantilitzar i ara no volen perdre protagonisme ni els beneficis que aquest els comporta —entre ells, i no el menor, la popularitat, que tan consol dóna a les vanitats hipertròfiques—, encara que ho dissimulin fent vots de voler-nos alegrar l’“arrest domiciliari” (el “somni humit” d’alguns que tots sabem). Així, doncs, l’esperança que podíem abrigar el comú dels mortals, que, un cop aixecada la “presó provisional”, els numerets d’aquesta colla —majoritàriament pèssims, si som sincers; no he vist encara cap cantant que sense el txim-txim de fons afini un mínim— es quedarien tancats a casa i no els traurien mai al carrer, s’esvaeix com “un núvol lleuger”, si fem cas de l’amenaça que tots preparen llibre, disc o funció. O prova atlètica de beneficència. Això pel que fa als professionals de les bambolines i altres llocs de mala nota, però un dia d’aquests parlarem dels “amateurs” i els famosos cinc minutets de glòria que han fet caure a tants en les més ridícules indignitats. Que n’hi ha per donar i per vendre.

Aquests són els paràgrafs cernudians:

Alguna vez me contaron en la casa familiar, en Sevilla, cómo durante la fiesta que siguió a mi bautizo, al arrojar mi padre desde un balcón al patio lo que allí llamaban “pelón”, mis primos y primas, que eran numerosos se arrojaron sobre el montón de monedas, mientras mi hermana Ana, segunda hermana mía, se quedaba en un rincón, mirando el espectáculo y sin participar en él. Al preguntarle alguno por qué no entraba en la refriega, respondió: “Estoy esperando a que acaben”. En su respuesta veo no tanto la tontería inocente como la muestra de cierta cualidad insobornable, rasgo característico del temperamento familiar, que también existe en mí.

Así, frente a la turbamulta que se precipita a recoger los dones del mundo, ventajas, fortuna, posición, me quedé siempre a un lado, no para esperar, como decía mi hermana, a que acabaran, porque sé que nunca acaban o, si acaban, que nada dejan, sino por respeto a la dignidad del hombre y por necesidad de mantenerla; y no es que crea no haber cometido nunca actos indignos, sino que estos no los cometí por lucro o por medro. Verdad que la actitud puede parecer a algunos tontería, y no ha dejado de parecérmelo también a mí bastantes veces. Pero ya lo dijo hace muchos siglos alguien infinitamente sabio: “Carácter es destino”.

Acabo amb uns versos del mateix Cernuda:

Fatiga de estar vivo, de estar muerto,
Con frío en vez de sangre,
Con frío que sonríe insinuando
Por las aceras apagadas.

10-IV-2010

Publicat dins de Articles culturals | 2 comentaris

L’ILLA INCONTINENT

Benvolguts lectors del meu blog. M’acaben d’arribar uns versets anònims dedicats al nostre “admirat” ministre espanyol de Sanitat que m’han complagut tant que no em puc estar de fer-vos-els arribar.

L’Illa incontinent (cliqueu aquí)

Espero que us agradin tant com a mi o més. I, si voleu, feu-los córrer.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

QUE EL COVID-19 NO US FACI OBLIDAR EL COVID-155

QUE EL COVID-19 NO US FACI OBLIDAR EL COVID-155

Tres cites ben pertinents, i no pas pel coronavirus, del llibre ¿Per què has deixat sol el cavall?, del poeta palestí Mahmud Darwitx.

La primera, adreçada al lingüicides:

[…] ¿Qui sóc? És
la pregunta que se’m fa, i no té resposta. Sóc la meva llengua,
sóc una… dos, deu mil mu’allaqas*… Aquesta és la meva llengua,
no sóc sinó la meva llengua. Sóc el que van dir les paraules:
sigues
el nostre cos. I vaig encarnar la seva veu. […]

La segona va pels “ciutadans” catalonounionistes:

[…] Vés amb
el cèsar, tu sol, sol,
i deixa aquí la teva llengua.

La tercera, als (in)jutges del Procés i de tants “processos”:

[…] M’ha arribat el moment de cridar
i alliberar la veu de la màscara de la paraula:
això és una cel·la, senyoria, no pas un tribunal,
i jo jutjo i testifico. És a vostè a qui s’acusa ara,
deixi el seu seient i marxi: és vostè lliure, lliure,
senyor jutge presoner. […]

*Poesia oral preislàmica.
Publicat dins de Aforismes i reflexions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

LITERATURA DEL CORONAVIRUS

LITERATURA DEL CORONAVIRUS

Us previnc, perquè en això que ara us diré us ben juro que més val posar-se la bena abans de la ferida. O, si la tinguéssim, la vacuna abans de la infecció. Quan passi l’epidèmia del coronavirus —l’animal reservori del qual a Espanya és la “gallina” preconstitucional—, preparem-nos a quedar sepultats per una allau de llibres i altres productes culturals (sic) plens de les angúnies i els neguits de qualsevol fill de veí durant els dies de confinament. Aquest Sant Jordi posposat a l’estiu pot ser pitjor que la passa que estem vivint, si se’m permet ironitzar en un assumpte tan seriós i greu. (¡Aquells dies sí que ens caldrà confinar-nos!) Rieu-vos-en de la terregada de llibres del “procés” i d’altres fenòmens conjunturals. ¡Que difícil que serà destriar el gra de la palla! Algun de bo n’hi haurà, segur, amb reflexions d’altura intel·lectual que valdrà la pena tenir en consideració, però ningú se n’adonarà enmig de l’estultícia general dels “dietaris del confinament” que creixeran com a bolets —un avançament del fenomen el podem veure ja en les xarxes socials, on qualsevol autoanomenat “artista” del ram que sigui es veu amb cor d’entretenir-nos amb el seu numeret corresponent—. Uns “dietaris del confinament” —¡sospito que alguns ja deuen ser a impremta!— en què qualsevol mediàtic ens explicarà com s’ho ha fet amb els nens, per sortir a comprar o per mantenir-se en forma, o en què ens narrarà les impressions de sortir a passejar el gos en uns carrers buits tipus pel·lícula catastrofista de l'”últim supervivent”, per no parlar de l’exhibicionisme del dolor si ell o algú dels seus ha estat víctima del virus, i això en el millor dels casos —¡no vull ni pensar en les cròniques heroiques dels periodistes de carrer!—, perquè, si cap d’aquests mediàtics i assimilables se’ns posa a perorar sobre pensaments i sensacions tingudes, el nivell pot ser més baix —i contaminat de merda— que el del Besòs en èpoques de sequera. Només demano a la gent intel·lectualment valuosa que s’abstingui d’abocar-nos material en brut i que, en tot cas, el deixi reposar prou temps, perquè precisament el temps li farà veure clar si res d’allò escrit en els dies de confinament ha sedimentat i té cap valor intel·lectual més enllà dels “ais” i “uis” del moment. Per acabar aquest text d’urgència profètica, una crida als novel·listes: sisplau, no ens atabaleu amb remakes casolans de L’endemà o de A la carretera. Els “mecanoscrits” fiqueu-vos-els on bonament us càpiguen. Ho dic sense acritud. I ànims, que això ho hem de superar, com en tot, amb el mínim estrall cultural possible.

19-III-2020

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

¿QUÈ VOL DIR “HONORABLE”?

¿QUÈ VOL DIR “HONORABLE”?

Busco Vinyoli a la llista de Premis d’Honor de les lletres Catalanes. ¿On és? No l’hi sé veure. ¿Quin va ser el problema? ¿Que bevia massa? Ho provarem amb un altre boníssim poeta, a més catedràtic de la UB. A veure… Carles Miralles… ¿Tampoc? Encara un altre poeta. Aviam… Agustí Bartra… No, no hi és. ¿Que potser era més mal poeta que la majoria de poetes que consten a la llista? Però no defallim. Segur que Màrius Sampere hi és… ¿No? ¿El van deixar morir sense premi potser perquè la “burgesia cultural” el menystenia? ¿I Leveroni? ¿I Xirau? ¿I Gouzy? ¿I Ferrater? No, que aquest no era dels nostres, ¿oi? I si marxo dels poetes, ¿que me’n diuen de Josep Fontana, el més reconegut historiador que ha donat mai Catalunya? ¿Ah no, que era comunista? I no continuo, perquè no ho conec prou, amb gent de ciència, humanitats, pedagogia, etc. Fins i tot ens podríem preguntar com és que a un magnífic assagista del món de l’art, com era Antoni Tàpies, tampoc se’l tingués mai en compte. Per no parlar dels carnerians, que són com admiradors francesos de Francis James en detriment dels simbolistes, aquells carnerians que no van dir-ne res quan el poeta va morir sense el premi, després de dues oportunitats de concedir-li: 1969 i 1970. O de la gran absència per motius ideològics dels senyors d’Òmnium, com és Josep Pla, que per quantitat de pàgines en català, n’és ben bé mitja literatura. Però es veu que escriure en la nostra llengua i fornir-la d’una obra tan vasta no va ser al seu moment prou honorable, i em sembla que no han canviat gaire les coses. I encara hi podríem afegir Sales, Castellet, Brossa… ¿Desafectes?

Mirant la llista de dalt a baix, sembla ben bé que Òmnium, lliurat a les dures batalles ideològiques d’aquests últims anys, hagi anat aprimant l’entitat dels premiats en benefici de les fidelitats, però és que fins i tot amb les fidelitats estan sent desafortunats. Un altre dia podem repassar tots els premis “omniuminosos” de la llista, si realment el que es pretenia i es pretén premiar és l’excel·lència en tots els àmbits de la cultura escrita. No oblidem que pel fa a l’alta cultura, abans que el color polític, primer s’ha de reconèixer el talent.

Com que no em quedaria tranquil si només faig la crítica dels premis concedits en els últims anys sense fer cap proposta que em sembli millor, aquí deixo una llista de possibles premis per edat, qualitat i sovint també quantitat:

Lluís Sola, sens dubte el màxim poeta viu que tenen les lletres catalanes —i no catalanes— ara mateix. A més a més, amb tots els mèrits intel·lectuals per ser un candidat potser únic al premi. Sam Abrams, poeta i assagista, un autèntic bé de Déu crític per la poesia catalana, capaç d’oferir-nos una lectura viva dels nostres millors poetes, enfront de la “moribúndia” acadèmica de senyors que es dediquen bàsicament a posar obstacles a la fruïció de la lectura en forma de nota a peu de pàgina i a remeses de nota en nota, “y tiro porquè me toca”, que fan que busquis amb delit caure al pou per tornar a la sortida i deixar-ho estar. Per entendre’ns, tipus “murga d’es Marges”, dit en illenc. Francesc Parcerisas, amb una quantitat d’obra poètica considerable, a més de treballs editorials i diverses presidències. O Narcís Comadira, que, com Parcerisas, s’ho té ben merescut, si no és que hi ha terboleses ideològiques pel mig. O Gimferrer, que tot i els seus textos pompiers dels últims anys, tant en català com en castellà, només per un llibre com Aparicions és mereix tot l'”honor”. O Antoni Clapés, poeta, editor, activista cultural, sempre independent, que és un dels autors que reuneix més mèrits per ser-ne el premiat. Rosa Font i Montserrat Rodés, totes dues d’una alta qualitat poètica que es mereixen tots els reconeixements que sovint s’emporten altres que fan bandera de l’exhibicionisme literari a costa de la qualitat. I encara que no siguin sants de la meva devoció, noblesa obliga, tres que en tenen unes ganes que se’n moren: Pàmies, Miquel de Palol, si més no, per la quantitat de lletra que ha sigut capaç d’escriure, i Joan Margarit… ¡Xsst! ¡Ja m’enteneu! O posats a triar entre els que es consideren a si mateixos moderns, renovadors, més valia Lluís Calvo, molt més sòlid que el premiat. O Arnau Pons, lector privilegiat de Celan.

O periodistes, ¿per què no? Penso, per exemple, en l’Imma Merino, que, en el seu articulisme, abraça un gran espectre temàtic i sempre amb una altíssima qualitat textual i intel·lectual, que en fa autèntica literatura! Encara que donant aquesta idea de premiar periodistes sé que corro el risc que acabin premiant, Déu no ho vulgui, en Bassas, la Terribas o en Basté. O encara pitjor: en Puyal.

Sense oblidar Pere Rovira, Josep M. Sala-Valldaura, Jaume Pont… O Josep M. Fulquet, poeta, assagista, traductor, un altre dels àmbits, el de la traducció, que podria haver donat premis excel·lents. O la novel·lista Maria Barbal, que fa anys que pica “pedra de tartera”. O Vicenç Villatoro. O historiadors com Borja de Riquer.

I si anem a Ses Illes, ¿què els semblen Hilari de Cara o Ponç Pons, per exemple?

Pel que fa al País Valencià, ¿Òmnium deixarà sense premi Pérez-Montaner o un editor i historiador com Vicent Olmos, un autèntic Atles de l’edició, que és capaç de carregar sobre les espatlles tot un món com és Afers? I encara al País Valencià, la poetessa Teresa Pascual, o els poetes, dietaristes i traductors com Josep Piera, Vicent AlonsoJoan Navarro. O el novel·lista Octavi Monsonís, per citar-ne un entre els que hi ha de molt bona qualitat.

¿O és que el jurat d’Òmnium no és capaç de tenir la nostra literatura al cap i sempre escull entre els fidels que els fan la gara-gara i els exhibicionistes sempre presents amb els seus numerets?

I paro. Deixo al lector la feina de proposar-ne més i que no siguin necessàriament del món de la poesia, però sí que atenyin l’excel·lència intel·lectual tant pel que fa a la forma de les obres com al contingut, cosa que no s’ha atès en aquests últims anys. Un  últim apunt en aquest sentit: encara que n’hi hagi amb mèrits estimables, com la novel·lista Núria Cadenas o el poeta i dietarista Ramon Ramon, o qui sap si Sebastià Alzamora, els autors que no freguin com a mínim la seixantena, els deixaria de banda, perquè tampoc es tracta de posar-los la corona de morts abans d’hora: abans de la seva hora.

Però sé que predico al desert: els jurats d’Òmnium. L’any que ve, en Perejaume o la Vicens. ¿Algú ens pot dir què vol dir en literatura i humanitats “honorable”, si no és l’autèntic talent?

primers de març del 2020

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , | 2 comentaris

ELS POETETS!

ELS POETETS!

Cada cop més sovint, una bona part de la població donem per perdut el món de la política per la falta de coherència dels seus actors (escullo expressament la paraula “actors” per tot allò que la política té de “representació” en el sentit teatral) entre el que diuen i el que fan, i ho atribuïm a un excés de pragmatisme, en el millor dels casos, però sobretot a l’oportunisme, a l’electoralisme o, dit sense eufemismes, a la falta d’honestedat.

¿Ho hem d’acceptar també en el món de la cultura? ¿Hem d’admetre que escriptors i artistes plantegin posicions de ruptura, de crítica sistèmica, de transgressió social, i que després, a l’hora de vendre o de parar la mà a la institució o al mecenes de torn (1), se’n desdiguin via fets? ¿Hem d’abandonar la literatura com a lloc de resistència?

¡Esclar! Molts s’exclamaran amb cara compungida: ¡Oh, és el Mercat! ¡Les vendes! ¡El reconeixement! Però si al llarg de la història de la Cultura, la majúscula, sobretot a partir de la Il·lustració i el romanticisme, tothom hagués actuat així, amb excuses de mal pagador -o en aquest cas de bon cobrador-, ¿què en quedaria? Només això: la submissió al poder, a les circumstàncies, al millor postor. Diguem-ho ben clar: la cultura hauria ben desaparegut per la seva inutilitat com a coneixement humà en llibertat. En això estem. Que no ens confongui l’augment exponencial de publicacions, exposicions, mostres cinematogràfiques…

Acabo amb uns versets de Johann Wolfgang Goethe, en traducció de Manuel Carbonell, del “Llibre dels proverbis” del Divan occidental-oriental:

¿Saps què és el que més m’escruixeix?
Que de cantaires i xerraires
pertot arreu te’n trobis ple.
¿Qui expulsa del món la poesia?
Els poetets!

1-III-2020

 

(1) Quan exigirem que, per exemple, la ILC o el Llull facin públiques les ajudes de to(r)ta mena -aprofito l’error, ben significatiu- que s’han donat des de la seva creació als pidolaires de la literatura. Estiguin ben segurs que tindríem una magnífica imatge grupal de tota la misèria moral dels nostres literats i, a fe de Déu, que uns quants, i dels més alternatius, hi quedarien ben retratats. 

 

Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

PREMI D’HONORGROUND

PREMI D’HONORGROUND

Underground, alternatiu, resistent, antisistema, transgressor, cap de colla de radicals poètics que es planten sempre davant del poder…, i ara Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. D’això, en bon català, se’n diu “fer la fi del cagalàstics”. (L’Hac potser hauria estat més digne i no ho hauria acceptat.)

Mireu, cap reconeixement fa millor ningú: Quod natura non dat, Salmantica non praestat, ni tampoc ho presta Òmnium, encara que et cartegis amb el director a la presó. Al contrari, en el cas del premiat, el reconeixement l’empitjora, perquè fa que tota la seva radicalitat faci llufa i que es vegi com un simple bluf de “bon nen” que va voler ser “capità pirata” nord enllà i que ara demana, com en Dalí en els seus últims dies, passats a la panificadora de Figueres, “por favor doctor, una sopita”, última frase del mètode “paranoico-crític” del “geni” (sic) de Port Lligat.

Un alternatiu com l’ara Premi d’Honor hauria de refusar passar a formar part de la col·lecció de premiats amb què una entitat petitburgesa i omniumnívora mira de construir un relat cultural determinat empassant-s’ho tot, fins a fer que qualsevol alternatiu sigui com una samarreta amb lema reivindicatiu venuda a una botiga de “souvenirs”. ¿Que no s’adona el nostre redemptor poètic que ara tot el seu posat trencador queda tan sols com a simple “postureig”?

En fi, si així ho vol Òmniun, que també pretén ser més que un club, no hi tinc res a dir. L’associació amb més adherits -jo entre ells- del món, segons diuen, té tot el dret d’ampliar les bases del premi i concedir-lo de tant en tant al digníssim ram dels pallassos. Però, posats a fer, jo hauria començat pel Tortell Poltrona.

Publicat dins de Articles culturals, General | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Lluís Solà a les “Vespertines” (23-I-2020)

En el marc del cicle de lectures poètiques que, organitzades per Joan Ramon Lladós i Antoni Robert sota el títol de “Vespertines”, es fan un cop al mes al Caffè di San Marco de Sarrià, aquest 23 de gener hi ha llegit els seus poemes el poeta vigatà Lluís Solà. Us ofereixo el petit text que he tingut l’honor de llegir-hi com a presentació.

Solà Vesperines 23-I-2020  (cliqueu)

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

¿ON S’ÉS DIT QUE LES NADALES HAN DE SER EN VERS?

NADALA 2019

La creació artística sempre ha d’estar de part dels vulnerables. Precisament perquè en som, la necessitem com a analítica radical dels conflictes íntims. Com a sublimació de les nostres ànsies. El fet de significar-nos en l’entrellat dels sentits i del sentit no tindria cap interès si no en fóssim, de vulnerables. Els prepotents, els poderosos, els ensuperbits, fins que no s’ensorren desanimats de la seva pròpia ànima, s’esforcen a pensar que no els cal burxar en si mateixos; d’aquí la seva hipertròfia de creure’s invencibles. De creure’s superiors als altres, aquests altres vistos com a dèbils, com a omissibles. O, en el millor dels casos, com a subjectes dignes de llàstima. La seva altiva seguretat rau en el seu poder econòmic. És tot. Per això, de dalt estant del cim de la supèrbia, no són capaços d’entendre que el sentit que té l’esforç d’indagar-nos a través de la creació, tant si ho fem com a autors com si ho fem com a receptors, és justament la vulnerabilitat humana, la nostra autèntica essència. (Pel poderós l’art és possessió, signe de distinció, i no pas just alliberament.) Una indagació, deia, que, perquè sigui de veritat, ha de ser molt dura, radicalment sincera, amb nosaltres mateixos. Ens hem de tenir una despietada pietat i alhora sentir un egoisme solidari que ens ensenyin a viure en l’esquinçament de la consciència, però que alhora ens serveixin per evitar que l’escletxa s’engrandeixi, per evitar l’escissió que ens separi de nosaltres i dels altres, i sempre tenint present, amb orgull, que no hi ha res més difícil que viure i que la vida en si és el nostre veritable èxit. La dilució dels dolors en la sentimentalitat i el melodrama, o en la ideologia, és tan sols placebo. Remei tòpic. Liniment i prou contra el dolor de la musculatura de la ment. Som humans perquè som fondament “malferibles”, perquè som irresolubles. Per això la creació de la mena que sigui ha de defugir les idees il·lusòries, que sovint es vesteixen pomposament de Veritat, i ser veritart.

Bon Nadal i millor Cap d’Any

desembre 2019

Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari