HONOR PER D. SAM ABRAMS

HONOR PER D. SAM ABRAMS
Carles Camps Mundó
Ho subscriu J. M. Fulquet

No fa gaire, mentre tota una colla fèiem el cafè havent sopat, va sorgir la idea que una de les personalitats culturals que es mereixeria el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes seria D. Sam Abrams, una opció que va ser força ben acollida. La cosa va quedar així, a l’espera que algú dels que érem allà prengués la iniciativa i ho digués públicament. Però segons sembla hi ha transmissió telepàtica, perquè, de Madrid estant, l’amic Ignasi Riera, aquest dimecres, 22 de març, a la seva columna setmanal al diari “Avui”, reclamava el màxim premi de les lletres catalanes per Abrams.

Em plau, doncs, la coincidència. Crec sincerament que en Sam ha fet mèrits suficients i tangibles en pro de la nostra literatura i de la nostra poesia: centenars de crítiques i ressenyes de llibres a diaris i revistes, moltes recollides en llibre; articles d’opinió críticament combatius i sovint divulgadors de la literatura internacional; ponències en simposis sobre els millors poetes catalans i estrangers, disperses en llibres i revistes; cursos il·luminadors sobre la lectura de l’obra de grans novel·listes i poetes d’aquí i de fora d’aquí; presentacions i pròlegs d’un altíssim i poc acostumat nivell de comprensió textual de l’obra presentada; recuperació de poetes menystinguts o oblidats, com és el cas de Bartra, el de Joan Teixidor o el de M. Àngels Anglada; el magnífic i inestimable estudi sobre la poesia de Joan Maragall; comissariat d’exposicions sobre diversos autors; direcció de la Setmana de Poesia i del Festival Internacional de Poesia; confecció d’antologies ben diverses; traduccions importants com, per exemple, la d’Emily Dickinson, un camp a més, el de la traducció, en què ha assessorat més d’un i més de dos a l’hora de resoldre dubtes i donar-hi solucions; una intel·lectualment considerable obra poètica en anglès publicada sempre en bilingüe…, i segur que em deixo moltes altres activitats al tinter. El que sí que és cert és que el seu cap és un autèntic arxiu de coneixements sobre la literatura i la cultura catalanes, amb una sàvia mirada interna i externa alhora, com és la que li dóna ser fill d’una cultura com l’angloxasona.

A més a més, com que tinc el gust i la sort de coneixe’l i de considerar-me un bon amic seu, tot i estar sovint als antípodes ideològics, sobretot pel que fa al punt de vista amb què abordar qüestions polítiques i socials, puc afirmar que si algú es mereix actualment això de l’Honor, aquest és precisament Abrams, perquè, com a bon crític independent, no es casa amb ningú ni presta serveis a res més que a l’excel·lència literària i a l’honestedat intel·lectual… És un cas que clama al cel veure’l sovint havent de dilapidar el temps en feines i feinetes per fer bullir l’olla mentre personatges com Vila o Collboni ocupen “carteres” culturals. Perquè, a sobre, si comencem a repassar la mediocritat general de la resta de càrrecs i gestors culturals —passin llista a les institucions i empreses del ram— no és que la postergació d’Abrams —sí, postergació és deixar de banda tant talent cultural— clami al cel, és que és el mateix cel el que clama per la desídia i l’amiguisme —¡ep, aquest no és dels nostres!— cultural del nostre país.

Vagi des d’aquí, doncs, la meva proposició, sol·licitud, demanda o exigència a qui sigui que se n’ocupi que es concedeixi el Premi d’Honor al culturalment inestimable D. Sam Abrams, una persona que reflotaria de cop la nostra màxima distinció si mirem a qui s’està donant últimament. A part dels mèrits inqüestionables que reuneix el personatge, estaria bé que el Premi d’Honor reconegués, i més ara que tant preocupa el que diran de nosaltres a fora, una persona d’origen estranger que ho ha donat tot per les lletres catalanes. Si em perdonen la humorada final, premiar-lo seria com incorporar Virgínia Occidental als Països Catalans.

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

EL “COMPTE” DE LA VELLA… GUÀRDIA

EL “COMPTE” DE LA VELLA…

Aquest dilluns, 19 de març, una associació de rancio abolengo español la sigla de la qual és SCC (segons males llengües, Su Ceguro Cervidor, ja sabeu de qui) s’ha manifestat a Barcelona, amb la prèvia arribada d’autocars de fora de la ciutat, i ha aconseguit reunir 6.500 manifestants segons la Guàrdia Urbana de la capital catalana i 15.000 segons càlculs de la mateixa organizació. La squaw Llanos de Luna els hauria xifrat en 650.000. Però “somnis humits” de l’anterior governadora a banda, siguem generosos i aceptem la xifra de manifestants dels organitzadors de l’event, que en diuen ara: 15.000. Seguint la manera de calcular unionista quan es tracta de les manifestacions en pro de la independència de Catalunya, resulta que 7.485.000 catalans, la majoria silenciosa segons ells mateixos, són contraris a l’unionisme. A l’espanyolisme. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest “compte” de la vella… guàrdia s’ha fos.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“¿MAS ES MENOS?”

¿MAS ES MENOS?

Aquests dies en què el Millet i els Montull impliquen CDC en el “cas Palau” com a partit beneficiari de finançament il·legal, hi ha una colla de polítics dels anomenats unionistes, i també dels que fan veure que no són carn ni peix, que repiquen campanes per anunciar-nos el final del “procés” i el desinflament de l’independentisme.

No hi entenc gens en això de copsar l’estat d’ànim de la gent, però, ¿ja n’estan segurs? Quan veus els sicaris de Doña Inés —sí, aquells paios que, amb cara de males puces, més que no pas fer-li costat, sembla que la portin detinguda, i que de nit somien amb eròtic delit que cremen estelades i gramàtiques catalanes— afirmant el que afirmen en un autèntic deliri estadístic, o el Gordo y el Flaco del Parlament traient pit patriòtico-espanyol —bé, l’escanyolit s’hi esforça, però no n’arriba a treure gaire, i l’altre només aconsegueix treure panxa—, un hom —jo mateix— pensa: “¿Vols dir que no es precipiten?”

¿N’estan segurs que per la més que possible corrupció de CDC els que som independentistes ho deixarem de ser i que els que dubten entre independència sí/independència no s’estimaran més llançar-se en braços dels corruptes de Madrid? Si causa i conseqüència fossin tan clares com ells s’afanyen a dir, si corrupció convergent/refredament de l’independentisme fos una regla de tres que no falla, des de fa temps, a la vista de la corrupció del PP i del PSOE, s’hauria d’haver desinflat l’espanyolisme, i no sembla pas que sigui el cas, amb un PP tan pimpante, amb ajuda de C’s i PSOE, tres partits que inflen discursos de rancio abolengo per anar contra la història, la cultura i la llengua catalanes. D’això es tracta l’independentisme: d’actuar en defensa pròpia amb tota legitimitat.

Jo els recomano als liquidacionistes de Catalunya no ser tan mecanicistes a l’hora de dir que, si “trinquen” CDC i Artur Mas, tot plegat seran faves comptades —allò de Mas es menos— i s’haurà acabat la voluntat catalana de separar-se d’Espanya. Recordin que no hi ha cap voluntat catalana de quedar-s’hi. La voluntat de continuar sent Espanya és una voluntat espanyola, i no crec que sigui gaire més ampliable. Al contrari, és decadent com la mateixa Espanya, sense cap altre projecte “engrescador” que l’autoritarisme.

10-III-2017

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

JOAN BUIXEDA I “L’HIVERN DE LES PARAULES”

JOAN BUIXEDA I L’HIVERN DE LES PARAULES

Fa tres anys, quan estava escrivint els últims poemes del meu llibre Cap nom del món, que vaig publicar el 2015, a Edicions del Buc, vaig tenir la sort que un bon company de feina periodista, confiant en la suposada solvència poètica que em donaven les meves publicacions i els premis rebuts, em va demanar que li llegís uns quants poemes que estava escrivint, un cop represa l’escriptura després del temps de silenci que havia seguit a la publicació de tres llibres: Foc d’ombra (Columna, 1994), El pou de llum (Pagès, 2000) i Terra d’oliveres (Abadia editors, 2006). Aleshores, quan m’ho va demanar, jo el coneixia, com he dit, en la seva faceta de periodista, però n’ignorava totalment la dedicació poètica i no en coneixia doncs cap dels tres llibres que havia publicat. Era en Joan Buixeda.

He dit que “vaig tenir la sort”, sí, és cert, perquè en un dels poemes que em va passar per si me’ls volia llegir, hi vaig trobar dos versos que m’havien de servir de tancament del meu Cap nom del món, dos versos que deien el que jo havia mirat de dir per activa i per passiva sobre el llenguatge. Eren aquests:

Les paraules mai van dir
que tinguessin cap designi.

En dos versos, Joan Buixeda havia posat per escrit el problema modern de la desconfiança en la paraula i formulava, en conseqüència, una crítica debel·ladora contra l’apropiació del llenguatge per creences i ideologies. El poema, molt breu com tots els seus, diu:

Torno al poema,
al ventre de les hores. 

Les paraules mai van dir
que tinguessin cap designi.

Sí, en dos versos. O en quatre, si agafem el poema sencer.

Tota la poesia de Joan Buixeda és una escriptura aparentment tímida, talment dita en veu baixa, com si no volgués destorbar el lector amb inoportunes exhibicions retòriques ni amb doloroses exclamacions grandiloqüents. Una poesia humil en el tracte, dialògica com tota bona poesia, en la qual aflora aquí i allà una fonda intensitat emotiva. La poesia de Buixeda, per mi tensa com les cordes d’un violoncel, el so del qual tan s’assembla a la veu humana, aborda la vida amb una paciència sense límits; una poesia quasi-immòbil, com de bon matí la boira sobre els camps gebrats: la naturalesa hivernal que ell tan estima i que dóna títol a aquest nou llibre que jo he tingut el gust i les ganes d’anar coneixent mentre s’escrivia i es reescrivia: L’hivern de les paraules.

M’agraden
la boira i el gebre,
els dies que guarden silenci.
En el fred
qualsevol gest
sembra l’esperança.

Si ens hi endinsem veurem com a poc a poc la boira escampa i ens deixa veure el paisatge de la seva discreta intimitat. Imatges sembrades perquè creixin amb la lectura. Imatges larvades que s’obren davant dels ulls meravellats del lector. ¿L’esperança de la primavera tot i la “crueltat de l’abril”? Una poesia lírica d’un dolor calm, sense escarafalls, que el lector comparteix perquè s’assembla molt al propi dolor. Sense excessos dramàtics. Aquesta incredulitat sobre el que ens fa el món, que a sobre ens obliga a saber-ho i dir-ho amb les paraules. Poemes que semblen escrits com qui descriu en el paisatge el paisatge interior. ¿Pot un beatus ille ser adolorit?

Amb el permís de l’autor, en vull transcriure uns quants poemes d’un llibre exquisit que demana la immediata publicació.

En groc i verd, novembre
escriu un cos cansat.
Soroll, paraules buides,
els dies sense cara.
És l’hora de marxar,
has descobert qui ets.

* * *

La mort del sol
no és el poema,
ni descobrir
que callar o escriure
té un preu.
Els camps, hivern
on tornes a ser tu
demanen la paraula. 

Sortir de la foscor
des de totes les veus
possibles.

* * *

Mouen els llavis els versos,
però no els sentim la veu.
Dolor sota l’aigua tèrbola
del corc silenci que mata.
L’absència remou la vida
i un núvol fosc de no-pot-ser
ofega el temps d’enamorar-se.
Comença a haver-hi massa morts.

* * *

Cremar sarments
sota el rovell del sol.
Seguir el traç de fum,
història de tot.
Aprendre’n.
El final mai arriba,
se sap.

* * *

Abandonem la sort
i el cau de l’impossible.
Només som el ressò
de remors i silencis
gravats a les entranyes
de la creació.
Tu voldries temps;
les pedres, memòria.

* * *

Volo fent cercles
sobre les vinyes nues.
Vigilo un cau
de paraules d’hivern.
Quan surten, m’hi llanço!
Xiscles, el poema.

(Tot i que és el primer poema de L’hivern de les paraules, l’he transcrit l’últim, per fer-ne aquest petit comentari a part. El poema de Joan Buixeda m’ha recordat un poema aforístic d’un dels nostres millors poetes vius com és Antoni Clapés: El tord vola ran de la murada, gairebé fregant-la: les pupil·les de la guineu es dilaten. / El poema. Tots dos poemes són per mi poètiques d’una ferotgia sorprenent ens dos autors tan subtils; per això m’ha agradat ajuntar-los. Ocell l’un, guineu l’altre, tots dos atents a la presa del poema.)

1-III-2017

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

CÀNON A VUIT VEUS

CÀNON A VUIT VEUS

Amb aquestes ratlles no tinc cap altre objectiu que compartir amb tots els que aneu seguint els articles i altres textos que publico al blog algunes de les meves admiracions literàries catalanes dels últims anys. Si això serveix per donar pistes canòniques a algú més capacitat que no pas jo per fer una bona i convenient garbellada a l’actual i sobresaturada producció novel·lística, poètica i assagística del nostre país i destriar-ne el gra de la palla, em consideraré doblement satisfet, encara que, com he dit, el meu afany no és cap altre que fer partícips els meus corresponsals d’unes quantes obres que considero que haurien de formar part del cànon de la nostra literatura. Evidentment que no són les úniques, perquè no ho llegeixo pas tot —segurament hi hauria d’haver aquí la Introducció a la Ilíada de Jaume Pòrtulas—, però que tampoc ningú es pensi que n’hi gaires més. (L’ordre amb què cito els autors escollits no pressuposa cap mena de jerarquització.) Començo.

¿Què se’n pot dir de l’obra poètica completa de Lluís Sola en unes poques línies? Jo mateix l’he qualificada de monument literari que, ara, amb la publicació de les seves reflexions sobre la condició humana sota el títol de Llibertat i sentit, ja pot passar a la categoria de conjunt monumental. Una obra, la de Solà, d’una grandesa humana desacostumada que, en unes altres condicions de país tant exògenes com endògenes, entraria en totes les apostes de “nobelables”. ¿Qui millor per guanyar el Premi d’Honor?

Un altre “nobelable” si no fos català, i més ara, amb tota l’artilleria anticatalana en ple funcionament: Jaume Cabré. Enmig d’una novel·lística de novel·letes guió, que ens parlen de les trifulgues familiars i sentimentals dels seus autors, sovint premiades per la pressió d’editors que volen fer l’agost per Nadal i el dia de Sant Jordi, però que no duren en la memòria del lector ni fins al premi següent, i també al costat de la tabarra de les novel·les de gènere negre, l’ambició literària de l’autor de Jo confesso, novel·la que excel·leix en recursos literaris que barregen tradició i modernitat, com ara les inesperades transicions temporals, és aclaparadora i ens remet a la gran novel·lística europea de la primera meitat del segle XX. Cabré està bastint una obra d’un alè de grandesa que, a Catalunya, molt poques abans de la seva tenen. Quedem-nos amb Sales i Rodoreda.

És el torn de Sam Abrams i el seu Llegir Maragall, ara, que analitza poema per poema, i gairebé vers per vers, l’obra poètica sencera del poeta. Només hi falta El comte Arnau, que el crític es guarda per fer-ne l’estudi a part. Abrams enlluerna amb la seva comprensió dels textos, amb les seves disquisicions brillants sobre el sentit polisèmic, la circumstància i la localització de cadascun dels poemes. Una anàlisi crítica desconeguda entre nosaltres que arrela en la més brillant i diàfana tradició anglosaxona, la de la materialitat del discurs, sortosament ben lluny de les foscors hermenèutiques heideggerianes. Un llibre del qual surts més savi no ja sobre Maragall, sinó sobre el ser de la poesia en general. D’això se’n diu mestratge.

Un altre títol que vull destacar és Pluja, d’Antoni Clapés. Un llibre de poemes subtil i sublim alhora. Clapés, poeta important amb una obra consolidada —In nuce, Destret, Alta Provença…—, en aquest recull, a part d’una nova entrega dels seus característics poemes breus, sempre tan perceptivament intensos i plens de pensament emotiu, hi recull, a manera de memòria i compendi del seu poetitzar, una sèrie de tres poemes de llarg alè que són una fonda reflexió sobre el seu món delicat i superb alhora, sobre el seu avançar en cercle ascendent cap als límits, una forma d’escriptura que ha rebut l’influx i l’impuls de les avantguardes europeus, amb la seva fragmentació textual, però creuades i empeltades de la tradició contemplativa, epifànica, de la mística d’Orient i el seu quasi-silenci, molt més que no pas de la tradició sacrificial dels místics europeus. Una meditació, la del poeta, sobre els límits del dir i del no dir. Paraula i silenci. Paraula en silenci.

I al costat de Clapés, el seu inseparable Víctor Sunyol, amb Birnam, una obra parateatral —teatre, poesia i assaig en un sol text— sobre el món shakespearià. El Birnam de Sunyol ens ofereix, en un monòleg que recorre les obres de l’autor teatral anglès, tota la recerca poètica personal, expressada en llibres com Stàbat, NO ON o Quest, sobre el que ell mateix anomena languageless, és a dir, el “sense llenguatge” al capdavall de la crisi de la modernitat. Una indagació no tant sobre el silenci com a experiència positiva, si no més aviat sobre el dolorós tema hoffmanstalià de la incapacitat de dir. Una nova i actual Carta a lord Chandos.

Ara vull destacar un llibre que m’ha deixat bocabadat entre les últimes coses que he llegit. És un dietari, una autèntica lliçó del gènere: Dins el camp d’herba, de l’autor valencià Ramon Ramon. Ja la primera pàgina és una evocació del pare i de la infància d’una bellesa corprenedora: El meu pare se m’apareix segant enmig d’un camp d’alfals en arribar la tardor. Només li veig l’esquena. Una esquena peluda, nuosa, d’una musculatura irre­gular, la que es nodreix del treball, l’antítesi dels gim­nasos. Mentre sega, jo el seguesc a una distància prudencial, un límit que mon pare em marca amb severitat. Qui sega amb dalla arrana l’espai circular­ment, com una mitja lluna, i així que bada perd la perspectiva. Anar-li al darrere és un perill. Un fill no pot seguir tan a prop un pare. Amb aquest començament, que passa de l’anècdota a la categoria del capteniment sever dels pares d’una època i d’unes circumstàncies determinades, no cal afegir-hi gaire més per obrir les expectatives de lectura. El llibre conté biografia, assaig, crítica literària, viatges… Un llibre omnicomprensiu, amb tots els sentits que té el concepte comprensió, que va de la infància a l’edat adulta, amb tots els avatars que componen una vida: l’aprenentatge, l’amor i el sexe, la lluita per la justícia, la reflexió social, la reflexió intel·lectual sobre escriptors i autors com Joyce, etc. Lectura apassionant, de les de no poder-les deixar.

Tot i que les dones de la poesia catalana semblen sovint reduïdes a la M. Mercè Marçal i les seves mantenidores, voldria citar-ne unes quantes que per mi són bastant més importants en el pla estrictament poètic, és a dir, sense elements ideològics afegits: Rosa Leveroni, Clementina Arderiu, Felícia Fuster, Teresa Pascual, Rosa Font o la secretíssima Montserrat García-Ribas, per citar-ne les més rellevants a parer meu. Sí, me n’he deixat expressament una que, per la seva discreció personal i poètica, sovint no és citada com mereix per la seva importància literària. Parlo de Montserrat Rodés i el seu diàfan hermetisme poètic. La seva poesia no es deixa a la primera i es necessita insistir-hi. El seu hermetisme és de lectura aparentment fàcil, et fa l’efecte que segueixes el que et diu, però, de sobte, t’adones que allà hi ha un món clos que t’exigeix l’esforç de penetrar-hi. Deleàtur, Immunitats, Alarma, D’incertes certeses. De lectura intensa, repetida. Com les onades, el lector hi ha d’insistir, sempre. Abstenir-se’n els consumidors de cultura.

¿I què dir sobre Morir com un riu, de J. M. Fulquet, que ja no hagi dit? Un text d’una immensa bellesa analítica, un assagisme líric que planteja ben bé un nou gènere en la literatura catalana. Un poemari d’una transcendència literària que només es pot deixar escapar un país culturalment cec com està sent el nostre. Bellesa i reflexió s’hi sumen per donar-nos uns cants elegíacs que desborden la nostra capacitat lectora i que ens porten, si som capaços d’internar-nos-hi, a un altre estadi de percepció estètica. Són la història de la conformació d’un ser humà, d’un jo i de tota la creació/destrucció que implica qualsevol vida viscuda amb plenitud emotiva. Un llibre elegíac, de lectura obligatòria, que ha de quedar al costat dels gran llibres de poesia catalans, com Les irreals omegues, Elegies de Bierville, Passeig d’aniversari, El caminant i el mur, Ecce Homo… Una bona lectura de Morir com un riu i dels Cants de Solà hauria de ser, a Catalunya, el tret de gràcia definitiu al “pensament feble” de la postmodernitat. Un poeta que es passa vint-i-sis anys sense escriure i al capdavall ens lliura un text ple de meravelles com aquest només pot ser un poeta dels de veritat. Dels de la veritat.

Torno a dir que no hi són tots, però en són tots. Aquests autors i els seus llibres estan fent tots els mèrits per un dia o altre, esperem que no gaire llunyà, passar a formar part de ple dret del cànon de la literatura catalana, i qui sap si desplaçar-ne uns quants d’instal·lats que potser no tenen tanta qualitat ni ambició. Sigui com sigui, si no n’acaben formant part, no serà pas per culpa seva.

II-2017

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

CASA NOSTRA, CASA VOSTRA

CASA NOSTRA, CASA VOSTRA

Dissabte passat, 18 de febrer, em vaig sentir satisfet, i fins un punt orgullós, de pertànyer a una societat, la catalana, que, contra els vents que bufen a Europa des de la dreta extrema i no tan extrema, i que a Espanya ja xiulen a la majoria d’institucions de l’estat, és capaç de sortir al carrer a milers per defensar els drets d’acolliment i asil. Gent de tota mena i condició, com quan hem sortit per la independència. Potser m’hi va faltar alguna referència contundent als causants de la crisi dels refugiats actual.

Orgullós, és cert, però també avergonyit de saber que, a la manifestació, s’hi havien sumat, oportunistes com pocs, aquells que, apropiant-se manipuladorament del concepte “ciutadania” per enfrontar-lo a la realitat d’un “poble” que no vol ser liquidat, s’emparen en descendents de l’antiga immigració per propalar-hi un discurs populofeixista que els amaga les raons per les quals els seus avis i pares van haver de marxar de la terra natal i venir a Catalunya, i que nega que el franquisme els utilitzés de força d’assimilació. Un discurs d’un falangisme de coll blanc, encapçalat un cop més per un Rivera, que, amb arguments falsament esquerranosos sobre la immigració explotada pels catalans —uns arguments contra l’explotació capitalista que no porten pas al seu programa—, vol ser ariet contra la llengua i la cultura catalanes per fer-les anar en doina i tornar-les residuals.

En última instància, i si això fos conjunturalment possible, tota aquesta colla que es proclamen tan catalans com el primer, encara que de la catalanitat n’avorreixen precisament allò que ha fet històricament que la “regió” tan “seva com de qui més” es digui Catalunya, el que voldrien és que els que som catalans i ho practiquem parlant i llegint en català, i desitjant que els nouvinguts s’hi sumin per continuar-ne l’existència, haguem de buscar refugi en altres estats i poder fundar aquí Castilla de Mar, si no és que ja ho és la… Comunidad Valenciana. Sí, avergonyit dels pocavergonyes que es reclamen catalans com el que més per liquidar, com va pretendre el franquisme, tot allò que ha donat i dóna nom a Catalunya.

Rajoyahu ja té el seu partit dels Colon’s per formar-hi govern si li cal a canvi de deixar-lo ampliar els “assentaments” espanyols. Nosaltres continuarem reclamant la solució dels dos estats, una reclamació que aviat serà, si no ho és ja, un altre signe d’identitat de la catalanitat. ¿Què faran els comuns sense Comuna? ¿Demanar tanda a la Comunidad de Madrid mentre se n’aguanten les ganes?

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

LA LLIBERTAT IL·LUMINANT EL MÓN

LA LLIBERTAT IL·LUMINANT EL MÓN

Trump, Le Pen i els de la seva corda són la victòria de l’islamisme radical sobre les democràcies. A Raqqua celebren el rumb que han pres les eleccions a les anomenades democràcies liberals: demostren que la llibertat no és superior al fanatisme, que les llibertats crítiques no interessen la majoria dels votants, només amoïnats per la llibertat de consum i la seguretat de continuar-la disfrutant. L’esquerra s’hi acomoda i oblida la lluita de classes. A la dreta i als gran interessos econòmics que representa ja els va bé l’estat de terror de la població. L’una guanya eleccions i els altres s’aprofiten de la pèrdua de drets socials. Democràcies de saldo.

La llibertat il·luminant el món (Cliqueu)

Publicat dins de Articles visuals | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

DON NADIE

DON NADIE

L’any 2011 vaig fer aquesta anotació:

Si puc menysprear una llengua, fàcilment en menysprearé el parlant. Sempre l’ou de la serp, les orelles del llop. Tota potència —econòmica, política, cultural, militar, religiosa— és potencialment genocida: sempre cova el menysteniment de l’altre; no pot comprendre que no sigui dels seus. Encara que objectivament no en pugui ser. No pot comprendre que no sigui seu.

De trista actualitat.

La cito com a encapçalament d’una anècdota que em va passar fa uns dies:

Al sortir del cine, aviso un xicot que se’n va que es deixa les entrades que acaba de pagar a la màquina expenedora que hi ha al vestíbul per adquirir-les per anticipat. Malcarat, em diu: “Qué quieres”, i que m’hi dirigeixi en espanyol. Però m’entén de sobres i s’apressa a agafar les entrades que es deixava. No me’n dóna les gràcies i, quan li pregunto que, si m’entén, per què m’hi haig d’adreçar en espanyol, em replica sense venir gaire a tomb que “os estamos expulsando, en Barcelona ya no lo habla nadie”. “¿Jo sóc Nadie?”, m’interrogo a mi mateix. “Doncs aquest paio deu ser com a mínim el cíclop Polifem i jo Odisseu.” Però no l’hi comento pas i senzillament l’envio amb un somriure a … a la via quan ja feia per anar-se’n, satisfet de la seva invectiva. Comprensiblement irat tot i no entendre el català, se’m gira i m’etziba amb odi reconcentrat: “El catalán es una lengua muerta, como el latín.” “Recoi”, mussito, “he passat de Don Nadie a cadàver en un tres i no res.”

Com a conclusió d’anècdota i anotació apunto aquests tres aforismes polítics:

1. Els catalans som els palestins del Netanyahu de torn de La Moncloa: per guanyar eleccions es neguen a la solució dels dos Estats. (C’s és el partit dels colons.)

2. Els catalans som l’Altre dels espanyols. Necessiten odiar-nos per sentir-se’n.

3. ¿Nacionalistes? Molt més que voler ser Catalunya volem no ser su España.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | 4 comentaris

DUES CARTES DE RESPOSTA A UN INTERLOCUTOR MASSA CRÈDUL

DUES CARTES DE RESPOSTA A UN INTERLOCUTOR MASSA CRÈDUL

1

Benvolgut X:

Gràcies pel teu emotiu comentari. Tens tota la raó: estem marcats per la por latent de morir, i tot ho fem en funció d’això: oblit o esperança. Les nostres estratègies són de vida. Tret del suïcida, ¡tots morim àvids de vida! Però que una cosa tan poca cosa a l’univers com són les paraules em vulgui buscar una sortida perquè la meva consciència té por a mi no em fa ni fu ni fa. La veritat és que tant m’és el déu que sigui, l’energia absoluta, qualsevol superxeria quàntica de les que ara proliferen, la reencarnació, com el Tot i el No-res, i encara menys el Silenci. (El que jo en dic les diverses parades del Mercat de la Superstició.) Si no puc ser jo, la veritat és que totes les solucions d’emergència que ens inventem no em fan ni fred ni calor. Jo vull viure, no pas salvar-me. Ja et vaig dir que jo només crec en el metge del Seguro. Quan estava malalt, les meves esperances estaven dipositades en aquesta vida, i en els metges, ¡esclar!, i no pas en cap superxeria mística. La mort és ineluctable, ben veritat, però per qui mor no serà mai cap experiència. Amb la mort es perd el pronom de primera persona, i tot els altres pronoms dels teus afectes, ¡l’única cosa important! Tant se val formar part de Déu com del No-res.

2

Benvolgut X:

Totes les emocions que vulguis, però sense cap mena d’espiritualisme. Les emocions parteixen sempre de la matèria. Els nostres referents només són materials i la resta són invencions humanes per omplir allò que Freud, un magnífic ateu, en deia “sentiment oceànic”, fruit del nostre ús i abús de les paraules. Els creients en són especialistes per ampliar-ne l’abast cap enlloc. T’asseguro ben bé que per disfrutar de la poesia o de la música o d’un paisatge no cal cap mena de fugida endavant que ens vulgui fer importants a l’Univers. No cal cap mena de transcendència. Em penso que tot ho fem i ho sentim al món; no pas a cap altre. Que un entengui els moments de benestar i embadaliment com a epifànics, això ja són figues d’un altre paner. De moment, els silencis i els no silencis del músic que a tu més t’agradi els sents aquí i no et transporten a cap més lloc que aquí, per molt que et vulguis convèncer del contrari. ¿Paraula i silenci, ens honoren humanament? Segons per què i com. La paraula “holocaust” és terrible, i el “silenci” dels alemanys aleshores, un crim contra la humanitat. Precisament aquest “al principi era el Verb” és el que ha justificat els fanatismes criminals més impensables. La Bíblia, si ningú te’n mediatitza la lectura fent anar l’aigua al seu molí sectari, és un llibre bàrbar, s’hi posin com s’hi posin els hermeneutes de guàrdia del Sant Ofici.

Per acabar allò del Seguro, tingues per ben segur que ni paraules ni herbes et curen quan el teu mal és de vida o mort. Potser valen per anar passant per qui és un crèdul i només té un constipat, però, quan un tumor creix ja li pots anar parlant, ja, com fa la gent que no té altra feina amb les plantes del balcó. Quan un tumor és allà, i no t’ho desitjo pas, només vols metges que callin i actuïn i que tinguin tots els aparells possibles per curar-te bé. Mentre vaig ser a l’hospital amb altres cancerosos no en vaig sentir cap que li demanés conversa al metge.

Sí, el diàleg sempre és possible, encara que sempre és difícil quan apareixen creences i actes de fe pel mig. Les creences i els actes de fe són indiscutibles per les seves bases irracionals. No hi ha res a fer. El diàleg que no es basa en la més estricta racionalitat i fa aparèixer explicacions no demostrables, acaba sent sempre un diàleg de sords. Si una cosa no me la puc explicar, m’estimo més no donar-hi sortides màgiques. No cavalco en cap cavall, no m’enfilo a cap llom; això ho fan els que es volen imposar per poder posar els altres a les potes de la seva veritat. Sóc simplement un ciutadà de peu que mira de no donar explicacions arbitràries als fenòmens, siguin de la ment o del cos. Ni tampoc vull fer caure ningú de la seva muntura: qui va a cavall ja s’espavilarà mentre no em vulgui sotmetre a cop de coça. Això sí, amb la malaltia i la mort segur que se li desboca.

Gener del 2014

Publicat dins de Aforismes i reflexions | Deixa un comentari

“IN MEMORIAM”

IN MEMORIAM

A Carlo Andreucci (m. 28-I-2017),
a qui no he pogut conèixer

Nostàlgia de boscos, de camins.
De ciutats i carrers. De pluja i sol.
Nostàlgia del temps sencer que et fuig.
Una sensació d’esllavissada
al cos que t’arrossega fora teu.
Nit sense nits. Tenebra buida. Mai.
¿El càntic fosc que ve del cel? Només
tens el temps just als ulls per veure’t mort,
per veure’t allà enlloc, sense res teu.
“Si morts almenys poguéssim recordar…”
Per un instant ―el sol instant inert―,
tota la saviesa del no-res.

 

IN MEMORIAM

A Carlo Andreucci (m. 28-I-2017),
a chi non ho potuto conoscere

Nostalgia di boschi, di cammini.
Di città e vie. Di pioggia e sole.
Nostalgia del tempo intero che ti sfugge.
Una sensazione che scivola
lungo il corpo e ti trascina al di fuori di te.
Notte senza notti. Tenebre vuote. Mai.
Il cantico oscuro che arriva dal cielo? Hai solo
il tempo giusto negli occhi per vederti morto,
per vederti lí, in nessun luogo, senza niente di tuo.
“Se da morti potessimo almeno ricordare…”
Per un istante ―il solo istante inerte―,
tutta la saggezza del nulla.

Carles Camps Mundó

(El meu agraïment a Roser Carreras Torrus i Ugo di Pietro per la traducció a l’italià.)

 

Publicat dins de Textos actuals | Etiquetat com a , | Deixa un comentari