SENYALS DE VIDA

SENYALS DE VIDA

No sé si tothom hi estarà d’acord, amb el que diré ara, però em penso que la mort, per activa o per passiva, és el gran assumpte humà i, per tant, el gran tema de la poesia. Sí, també les afirmacions de vida parlen per omissió de la mort. Parlen contra la fugacitat. Se’m podrà dir que també l’amor és un gran tema humà. Ben cert, també l’amor en les seves múltiples facetes. Però, ¿què és l’amor, si no el nostre recer contra la pèrdua? ¿Què, si no la nostra il·lusió de vèncer el temps ni que sigui per una estona? Arribats en aquest punt, ens podríem esplaiar en allò tan dit i repetit d’Eros i Tànatos, en allò que es resumeix en la fórmula Amor/Mort, que tant joc ha donat i dóna a molts creadors i a tants hermeneutes. De totes maneres, jo ara em vull centrar sobretot en la mort, perquè, de l’experiència de la mort, és del que tracta el llibre que aquí es presenta, encara que també s’hi expressin la vida i l’estimació truncades per la pèrdua, perquè, com diu Pasternak, per boca del seu doctor Jivago: “Meditant sobre la mort, [l’art] crea la vida.”

Però, ¿de quina mort ens parla El no-res perdura sempre? Perquè es pot parlar de la mort en abstracte, de la mort per la violència quotidiana, de la mort per culpa dels conflictes, de la pròpia mort o de la mort de l’altre, sobretot quan aquest altre ens incrimina afectivament. ¿I quina mort ens pot incriminar més que la d’un fill?

Escoltem la veu d’Arderiu: Somrigué l’infant / a l’adéu del pare / i entre roba càndida / restava tranquil. / I ella va venir… / La cambra vibrava; / ja tota em prenia / el trast matinal. / I ella va venir, / callada, insensible. / I jo no la veia / colpir el meu infant. / Entre tanta llum, / qui l’endevinava? / Fou la galta pàl·lida / que em digué la mort.

Escoltem també la de Teixidor: Deixa’m una vegada només, com Jacob, / vèncer l’Àngel, l’inconegut, el rar, l’impossible. / Que el que d’imatge teva al fons de mi somniï, / s’aixequi bravament i creï. / Que els plors arribin fins al cel. / Faci’s, Senyor, la teva voluntat, / però que sigui la meva, una vegada només. / Escolta: / no he demanat ni l’or ni la glòria, / he demanat la vida del meu fill. (…)

O la veu de Mallarmé: Oh! deixa’ns / cementiri / pare / ―i conversem d’això que nosaltres dos / sabem / misteri

O la d’Ungaretti: I t’estimo, t’estimo, i és un continu esquinçament!…

Efectivament, d’això tracta el llibre de Josep Gerona: de la mort sobtada de la seva filla Maria en plena adolescència, 14 anys. Si he citat quatre exemples ben significatius d’aquesta temàtica és perquè els “tombeau”, com en diuen els francesos de la poesia fúnebre, ja són tot un gènere, el més trist de tots els gèneres que en la poesia són, amb totes, doncs, les seves exigències literàries, i en Josep hi excel·leix amb el seu El no-res perdura sempre. Vegint-ho:

“Sí, podria agafar gust / a la negror i sentir-me / un fil de la seva llum, / una dòcil fibra de l’univers; / però sense ella no puc / atènyer altre estat / més que un buit ple de dolor: / fosca carn clavada a la llum.”

(Abans de continuar obro un parèntesi per comentar el títol del recull d’en Josep: ¡quin gran títol! El no-res perdura sempre. Fa casar l’impossible amb una contradicció en els termes: no-res i sempre. Una impossibilitat que el que no és sigui perdurable. Aquesta és la grandesa del nostre llenguatge, i alhora el seu gran turment: poder parlar del que no és i fer-ho des d’una mirada temporal. Tanco parèntesi i continuo allà on era.)

Normalment, quan se’ns mor algú que estimem —per la majoria de nosaltres, uns avis, els pares, a tot estirar la parella, un germà o un bon amic—, la nostra reacció és buscar el consol de l’exorcisme, buscar els records i les paraules balsàmiques que ens en calmin el dolor. En el cas del poeta, el poema fa de conjur, de paraula màgica, i serveix sobretot per parlar de la pròpia pena, com si la víctima fos ell i no pas la persona desapareguda. És la reacció visceral. Un gest de defensa enfront d’un cop massa dur. Sovint, els poemes funeraris no passen d’aquí i la vida es reordena amb l’absència. És allò que ens diem després de la mort dels nostres ascendents: “És llei de vida” o “la vida continua”. Sí, ben veritat, però ¿com?, si els afectes són els que sentim per la descendència.

Perquè, ¿com conformar-nos amb un “és llei de vida”, que ens retorna a poc a poc la calma emotiva i sentimental, en el cas de la mort d’aquell o aquella que hem fet néixer? Evidentment que es poden practicar tota mena d’exorcismes, des de guardar-ne l’habitació com la va deixar al morir fins a fer-ne els versos, com deia, amb què pretenem conjurar el nostre dolor, passant per ofrenes florals, pels altarets casolans amb les fotografies i per tota mena de rituals conjuratoris de l’absència, però crec que en la majoria dels casos deu ser del tot inútil. Diuen que el mutilat continua tenint sensació del membre amputat, ¿i no és un fill una amputació del propi cos —allò de carn de la meva carn—, i més quan encara és infant o tot just adolescent? I ho dic com a pregunta, perquè no m’ho sé imaginar pas prou, i més en el cas de la mare que l’ha gestat.

Deu anys de poemes a la mort de la filla, en són la mostra. Perquè aquest llibre d’en Josep és el resultat de deu anys de reflexió poètica sobre l’absència de la Maria, i no tan sols poètica, d’un autor que també és pintor, vídeo-artista i sospito que practicant d’unes quantes arts més, perquè en Josep, creativament, té cops amagats.

Així, doncs, un llibre que conté deu anys de vivíssim dolor per la pèrdua i de commoguda reconciliació amb l’absència no és —no pot ser— fruit únicament de la reacció immediata i visceral davant de l’estupor i el dolor descarnat de la mort inesperada. Que ho és, certament, en alguns poemes, en els poemes de la destrucció inassumible, però també és veritat que a poc a poc, a través d’un reviure prodigiós de les vivències amb ella —prodigiós en la vivència i sobretot en el llenguatge de la vivència, allò que fa la Maria poema—, en Josep, el pare, aconsegueix amb lentitud d’orfebre oferir-nos la joia de la reconstrucció de la vida anterior a la mort de la filla, que és per on comença el llibre, per tornar-nos-la —a través de la baixada a l’Hades— com un lluminós holograma fet amb paraules. No, no m’estranyaria gens, tot i que ell no me n’ha hagi comentat mai res, que en Josep, enmig del terrabastall sentimental de la mort de la filla —un terrabastall que sovint aboca a la credulitat esotèrica com a refugi—, hagi pensat més d’un cop que, per la Maria, els pares eren els morts i que, per tant, se li havien de donar senyals de vida perquè no s’amoïnés i no se sentís sola. Aquest llibre.

“Demà tornarem a ser tots amb tu / al pati de l’Aliança. / Ta mare ha escrit un llibre / perquè puguem retrobar-te. // El meu ―vull que parli amb tu també, / però encara es farà esperar. / Trobar les paraules se’m fa difícil ―si desconec el teu idioma d’ara.”

Sovint, llegint els versos d’El no-res perdura sempre (insisteixo, ¡quin gran títol!) he tingut la sensació d’estar llegint les peripècies del Dant seguint, des de l’infern mateix, sense necessitat de cap Virgili, la seva Beatriu adolescent, fins al purgatori de la melangia. Em penso que en Josep, com uns quants de nosaltres, no té cap confiança d’irrompre al cel. El cel de debò era la vida abans de la pèrdua. Només puc dir que si aquest llibre no tingués el magnífic títol que ja té, s’hauria pogut dir no pas La Divina Comèdia, sinó un títol molt més veritat com és La Humana Tragèdia. Ho deixo aquí, amb una cita de l’uninovel·lista sard Salvatore Satta: “…el naixement i la mort són els dos moments en què l’infinit es converteix en finit; i el finit és l’única manera d’existir de l’infinit.”

Només hi vull afegir que si realment hi hagués sensibilitat en els jurats que premien obra publicada, aquest llibre d’en Josep Gerona es mereixeria tots els reconeixements.

Gràcies Josep pel teu llibre i gràcies a tots plegats i a la llibreria Jaimes per fer-li costat amb el vostre acolliment. Ara acolliu-ne els versos amb tota la intensitat, amb tota la veritat, que us demanen. Hi va la vida de la Maria.

“…no em faria res si passats alguns [anys] / des de la meva mort, tothom anés / oblidant-me, i el meu pas / per aquest món caigués / en el més absolut silenci, sempre / que el teu record, en canvi, no es perdés / i els humans de l’avenir tinguessin / ―no sabria com― / la memòria molt fresca d’una noia, / la meva filla, que va morir / amb catorze anys pels volts de Sant Joan.”

X/XI-2021

CARTA OBERTA A L’AMIC RAMON RAMON AMB MOTIU DEL SEU NOU DIETARI, “NO SÉ QUÈ MOR”

Benvolgut Ramon:

Has tornat a lliurar-nos un dietari excepcional. Després dels dos anteriors, Dins del camp d’herba i Llum a l’atzucac, que feien pensar que potser ja no podries anar més amunt en la teva reflexió holística sobre la condició humana, una reflexió que, com dic, abasta els més diversos camps del coneixement, des del més íntim al més universal, sempre tractats tots amb una envejable maduresa intel·lectual, ara vas —o véns— i ens ofereixes aquesta tercera entrega, No sé què mor, premiada amb els Octubre del 2020. No sé si puc dir que és millor que les anteriors, ja prou bones per si mateixes, però sí que et puc garantir que serveix, almenys per mi, per desvetllar d’una manera diàfana el propòsit motor de la teva bellíssima escriptura: la teva pròpia construcció personal. ¿Què millor per oferir a l’altre?

Normalment, s’escriuen dietaris de simple voyeur que fan el lector còmplice del safareig, aforismes plens de simpàtiques ocurrències i poca cosa més, autobiografies narcisistes amb què s’aconsegueix el reconeixement dels incauts, assajos de quatre idees fixes efectistes, fins i tot novel·les i poemes —fins ara potser l’escriptura més resistent a la demanda— amb voluntat més d’atrapar al màxim de lectors de novetats que no pas créixer en diàleg amb els feliços pocs que viuen la literatura amb una lectura tan creativa com la mateixa escriptura. Són els lectors de fons. O dit amb humor, dels fons que queden en distribuïdors i llibreries per la seva falta d’èxit comercial, cosa que passa a ser tota una garantia de la seva qualitat textual i moral. És a dir, normalment aboquem a la pàgina els petits edificis acabats de la nostra escriptura, sovint amb el propòsit de canviar de registre o fins i tot d’estil en el pròxim projecte per veure si fem més sort mercantil, com si la feina del literat fos satisfer expectatives d’editors i de lectors consumidors. Ben bé com la majoria dels arquitectes, que van fent apartaments d’encàrrec, o casetes adossades, sense ni somiar mai en cap gran obra. Precisament per això, els casos en què se’ns mostren els plànols i els fonaments de l’edificació humana són en general excepcionals, sobretot ara en què tothom vol quota de mercat i el lector consumidor no està per orgues de seguir cap procés constructiu, perquè vol resultats concrets immediats per anar de seguida a l’apartament literari a “pasar-hi les vacances”, que per això li serveixen els llibres. Sí, et parlo de casos excepcionals de construcció humana a través de l’escriptura com en la història de la literatura han sigut Montaigne o Proust, per posar-ne dos exemples realment exemplars. I crec que no m’equivoco gens si dic que tu, Ramon, ets d’aquest tremp literari i humà.

Llegint aquesta última entrega dietarística teva, No sé què mor, m’he adonat —digue’m ruc, si no ho havia fet abans— que estava assistint al procés d’edificació integral d’una persona humana —aquest adjectiu que se’ns suposa, però que no tothom es guanya—, fondament i altament humana, en tota la seva complexitat moral, com ens exigeix el viure social, si no volem ser l’infern dels altres, aquest infern que ens ofereixen el feixisme i, per defecte, l’exacerbació fonamentalista de qualsevol ideologia. La saviesa de què ens forneix la cultura, l’aprenentatge dialèctic de la cultura —aquest qualificatiu “dialèctic” que tants i tants escriptors obliden o neguen—, únicament té sentit, i penso que es correspon clarament amb el teu cas, si és per treballar-nos com si fóssim el fang de l’escultor que som nosaltres mateixos, i no pas per fer-ho de qualsevol manera, sinó per donar sentit al “contracte” amb l’altre: aquest “cont(r)acte” que firmem pel sol fet de néixer, encara que en certes fases de la vida això ens rebel·li, immersos com estem en l’hegemonia dels aparells ideològics del capitalisme, que ens ho volen fer oblidar per trencar l’espina dorsal de la solidaritat d’espècie i deixar-nos paraplègics davant del poder en les seves diverses i sovint críptiques manifestacions.

Una construcció, una edificació, Ramon, que ens fa descobrir totes les febleses, tots els dubtes, sobre els quals hem d’afermar-nos si no ens volem ensorrar com un edifici aixecat en un terreny inestable: un (re)coneixement imprescindible a qualsevol individu que es proposi viure en una respectuosa relació dialèctica amb els altres, que és l’única manera de debò de ser(-hi). Potser peques de vegades d’un excés d’humilitat, que sé, perquè et conec prou, que és sincera, tot i que, a la vista del ventall de coneixements i incitacions intel·lectuals que ens proposes en els teus llibres, algú podria pensar que és falsa modèstia. Sí, tota aquesta construcció de tu mateix —ara, com fa l’escultor, en preciso l’expressió de la cara (el jo), ara en corregeixo la posició del braç i la mà (l’altre), ara acabo de modelar els peus (el meu lloc al món)— passa per la demostració d’un coneixement d’anatomia cultural impressionant, que no és pas de manual universitari com el que exhibeixen alguns joves i no tan joves que escriuen com si redactessin permanentment la tesina, sinó d’una lenta digestió de rumiant; sí, permet-me la imatge en honor a l’ofici del teu pare i tenint present que en català “rumiar” vol dir “pensar”, però un “rumiar” no pas estabulat, no pas alienat, sinó un “rumiar” en llibertat a les pastures comunes dels pros i els contres del possible, amb la certesa que l’anhel d’impossible és tan sols alè escindit de la respiració humana, un alè que indefectiblement acaba en ofec; encara que ja no siguem aquells “infants polimòrfics” de què parla Freud, saps prou bé, com ho demostres a cada pàgina, que a l’hora de pensar, de “rumiar”, hem de retrobar la mirada “polimòrfica” que reconeix que ja no ho pots desitjar tot, que fer-ho és inútil i depredador, però sí que ho pots tenir tot en consideració. Aquesta mirada omnicomprensiva que desplegues a cada pàgina, tant a l’hora d’aprehendre el sentit de les obres de la més alta cultura com a l’hora d’aprendre el sentit del teu dia a dia amb els teus, amb els quals ens deixes les pàgines potser més emotives del llibre: l’encertat contrast que demanen la vida que se’ns fa cu(ltu)ra i la cultura que se’ns fa vida en la transmissió del coneixement: el nostre aprenentatge i el nostre mestratge civilitzadors, en definitiva. La transcendència dels que vindran.

I encara un apunt sobre el teu llenguatge literari. La teva prosa flueix amb elegància, bellíssima —sí, no està gairebé mai en desacord amb el curs, cosa que l’encallaria com una inútil i patètica resclosa—; flueix com la de tots aquells que fan elaboració de si mateixos com a ofrena als altres, una elaboració en què és condició sine qua non que un mateix es reconegui la veu com a plenament pròpia. Aquesta llengua tan de veritat que te n’oblides, com si desaparegués com a treball, com a voluntat, ben bé com si existís abans d’escriure-la i només la transcrivissis. Una fluència d’una austera plenitud només interrompuda en el teu cas, i em dol dir-t’ho, per alguna utilització lexical innecessària, com un reiterat “hom”, totalment omissible, i algunes altres solucions d’aquesta mena, sortosament molt poques. Són aquells usos no nostres, acadèmicament apresos, que, encara que a alguns els sembli mentida, treuen veritat a l’escriptura que volem nostra. (Dit de passada: encara hi ha espanyolistes que ens pregunten que per què escrivim en català. Doncs això. Simplement, per no mentir.)

Amb tot plegat només et pretenc dir, benvolgut Ramon, que actualment no hi ha gaires escriptors que tinguin com tu tan vívida consciència de fluència —són massa els que volen, i passa’m la broma, ni que sigui el refugi d’un petit port com el de Catarroja—; sí, molt pocs que tinguin tan radical consciència de fugacitat, de metamorfosi, d’obra sempre inacabada i inacabable. Però també és cert que també molt pocs poden dir com tu: “Sóc obra meva.”

Afectuosament,

Carles Camps Mundó

IX-2021

FEM DECRÉIXER CATALUNYA

FEM DECRÉIXER CATALUNYA

A Catalunya, des de les files sobiranistes i independentistes, sovint sentim dir —¿o potser sentíem?— que és necessari construir estructures d’estat, si més no, per preparar-nos pel dia —això sí, ajornat sine die— que sigui possible accedir a la independència d’aquest conglomerat anomenat Espanya, mantingut junt només per la secular amenaça de la força, com els catalans hem pogut comprovar des del nostre referèndum d’autodeterminació, i també històricament. Però, com estem veient en el cas de la futura ampliació de l’aeroport, entre la majoria dels partits que s’autoanomenen —encara que sigui dubtosament— independentistes, la visió que es continua tenint d’estat és la del que accepta sense dir ni piu la dependència dels interessos del capital transnacional, que, segons els informes de les més altes institucions internacionals, està arrasant la vida del planeta, amb tot el seu reguitzell de víctimes visibles (catàstrofes) i invisibles (fam). Una acceptació, doncs, de “dependència” que els ve de resultes d’haver interioritzat que ningú en pot escapar, talment l’economia s’hagués escindit definitivament de la política i fos cosa a part sobre la qual no poden intervenir governs ni parlaments, que és el que, en definitiva, se’ns vol fer creure per la via d’uns mitjans de comunicació, on qui paga mana, i amb la col·laboració de tants polítics que cobren per creure-s’ho (portes giratòries, requalificacions urbanístiques molt ben untades, suborns per fer-se el cec davant dels delictes ambientals, i tot un llarg etcètera de corrupteles cada cop més sovintejades i imaginatives). En definitiva, és com si se’ns volgués convèncer que el capitalisme és una força tel·lúrica de la qual no podem escapar. I ja som, doncs, en el despietat darwinisme econòmic i, en conseqüència, social, i això a pesar que diuen i rediuen que l’economia no és política. Per sort i alhora per desgràcia, altres forces de debò tel·lúriques ho estan posant en qüestió a base de catàstrofes naturals (o no tan naturals, si en mirem els culpables: capitalisme extractiu i pol·lucionador, i propietat privada amb la qual el propietari pot fer el que li doni la gana).

Bé, doncs, a partir de la decisió que han d’adoptar sobre l’aeroport, els nostres polítics podrien començar —i seria una magnífica declaració d’intencions— per denunciar i renunciar a una estructura invasiva —disruptiva del medi natural, que en diuen ara— típica d’un estat depredador, com és això que en diuen un hub, i a partir d’aquí posar en marxa una política de decreixement contra la cada cop més evident insostenibilitat del creixement, guiat només per la fal·lera acumulativa infinita —en un món finit— del Capital. Una política de decreixement que, després de la renúncia a fer créixer l’aeroport —i jo proposaria fins i tot reduir-lo—, hauria de continuar amb la liquidació de totes les energies brutes en un termini breu; amb la renúncia a ser Barcelona i Catalunya un atractiu turístic internacional i de masses; amb l’empeny d’arribar a cobrir totes les necessitats bàsiques de la població (renda bàsica garantida i vivenda assequible amb totes les prestacions imprescindibles); amb la moratòria de tota construcció que no sigui reconstrucció i reparació dels edificis abandonats de pobles i ciutats; amb l’obligació dels propietaris de desconstruir els polígons i les fàbriques abandonades; amb la reutilització social de totes les finques dedicades al turisme o adquirides pels “fons voltors”; amb la paralització i retrocés de grans infraestructures prescindibles que han degradat el territori; amb la negativa a organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 a la vista de la degradació del medi natural; amb la renúncia progressiva a la importació d’aliments fins a cenyir-se al famós km0 i a l’alimentació estacional, un km0 que no hauria de quedar reduït a l’alimentació. (El lector hi pot afegir tot allò que em deixo en aquesta imprescindible tendència de decreixement progressiu.) És a dir, anar cap a economies i societats sostenibles que s’allunyin de la depredació globalitzadora. Dit en llatí: s’han acabat els grans negocis globalitzadors en benefici del desenvolupament d’una economia de dimensions humanes. Sí, una societat que trenqui tant com es pugui amb la sanguinària orgia de l’explotació mundialitzada. Això sol crearia una diferenciació d’Espanya —sempre embrancada a ser reconeguda com a potència de primer ordre, però sense fer mai cap progrés de les mentalitats— que seria molt més definitiva que les anomenades estructures d’estat. Seria un estat de la nació enfront de l’estat-nació. De passada, la nova situació obligaria tots els unionistes —que els catalans suportem estoicament en el nostre dia a dia (“hábleme en cristiano”)— a haver-se de definir a favor o en contra d’una Catalunya decidida a adoptar mesures transicionals cap a una economia no destructiva i decreixent. Sospito que sentiríem els ais i uis fins i tot d’alguns que encara es diuen comunistes amb la boca petita i els veuríem posicionar-se a favor de l’Ibex-35 en nom de no sé quina Espanya republicana idealitzada, com la Colau, que diu que la nostra capital és Madrid. Encara que també em temo, i molt, que dintre de Junts i d’ERC més d’un tindria fluixedat de cames i de ventre.

Sigui com sigui, davant d’aquest panorama de voluntari decreixement, seria fantàstic veure com reaccionaria Espanya i si seria capaç d’intervenir contra les mesures de sostenibilitat catalanes recomanades per les instàncies internacionals. ¿Hi hauria carregues de la policia per obligar els empresaris a cops de porra a ser grans empresaris al servei de l’Espanya Una de l’Ibex-35? ¿S’aplicarien tortures a comissaria als pagesos per obligar-los a exportar la collita i acabar amb el km0 al crit d’El km0 d’España és la Puerta del —cara al— Sol? ¿Brigades de la Guàrdia Civil s’encarregarien de destruir les zones inundables de la Ricarda per enterrar-les amb ciment i es dedicarien a detenir els ecologistes per portar-los davant del sempre ben disposat jutge Marchena? ¿Batallons de l’exèrcit esànyol, després de carregar amb vehicles amfibis contra la fauna salvatge, dessecarien els Aiguamolls de l’Empordà per ampliar Empuriabrava i treure rendibilitat immobiliària de tota mena de màfies? ¿Es reduirien per decret llei els parcs naturals com a suspectes d’independència de facto dels interessos depredadors o es desviaria el cabal de l’Ebre per arrasar-ne el delta i perjudicar-ne l’economia tradicional? I podríem continuar. A més a més, el decreixement també faria que Catalunya, en comptes de ser una de les víctimes del forat sense fons de la solidaritat autonòmica, es convertís en receptora dels fons espanyols aportats per les comunitats més riques. Potser aleshores no els agradaria tant compartir estat amb nosaltres.

Dit finament, és allò que comentava Miquel de Palol fa uns dies a les pàgines de l’“Avui” sobre la tàctica de “terra cremada” de la retirada russa davant de la invasió napoleònica. Però, per fer-ho, ens sobren quintacolumnistes del Capital com l’Illa i la Granados, l’Albiach o el Canadell, per posar exemples de camps ideològics diferents.

Evidentment, en una societat com la que plantejo, el gran capital hi tindria molt a perdre i seria necessari per resistir-ne les pressions que les petites patronals i les cambres de comerç, ¡ai!, se sumessin al decreixement, un decreixement que retrataria totalment aquells que s’omplen la boca de país, però que, a l’hora de rebre els guanys, no els aixequen la cua per saber què són (és a dir, si s’han obtingut amb “suor de sang”). Com dic, l’aeroport està fent ensenyar la poteta a tothom. Tot plegat faria que les grans empreses fugissin de Catalunya com van fer entitats bancàries d’arrel catalana per anar-se a instal·lar, amb el 155, en “territorio nacional”. Amb el robatori a mà armada de CajaBankia i Banco Sabadel, ens van voler descapitalitzar. Ara ens volem des-capitalitzar nosaltres i desbaratar la unitat de l’Ibex-35, la veritable “unidad de España” que tant defensen, i a sobre sense saber-ho, els racistes espanyols de peu. ¿Racistes? ¿No s’adonen que totes les turbes que persegueixen els que no són o no volen ser com ells criden A por ellos? Allò que deia d’Espanya i les mentalitats.

15-VIII-2021

UNA PINZELLADA ESTIUENCA

Sempre he pensat que la necessària democratització de la Cultura s’havia de fer a través de l’educació amb l’objectiu de fer arribar el nombre màxim d’alumnes a la màxima exigència possible per apreciar l’excel·lència creativa en els diversos àmbits culturals. Però no ha sigut així, i podem dir, en aquest sentit d’exigència intel·lectual, que l’escola i la universitat han fracassat estrepitosament. Dolorosament. Coses del bunyol de Bolonya, pel qual es va entregar l’educació als interessos “neocons”.

Per això, la “democratització” cultural ha quedat en mans de polítiques erràtiques i oportunistes, amb la col·laboració dels sectors de la indústria de l’espectacle i l’entreteniment i dels mitjans de difusió, que, en nom d’una audiència ja minoritzada mentalment des de la família i l’escola, han “democratitzat” la cultura minusculitzant-la. És a dir, un cop separada la cultura de l’accés al coneixement i al seu progrés cap a les més altes cotes, qualsevol sector pot demanar l’etiqueta de “cultural”. Tant hi fa que sigui una botifarrada, un exposició de treballs manuals de la tercera edat, un concert d’aficionats estiuenc —com tants n’hi ha després de la pandèmia—, una acció artística de sociologia recreativa, una sopa d’estrelles Michelin, un videojoc si pot ser ben violent, el primer “influencer” que passa, una pel·lícula farcida d’efectes especials i amb un justicier “fatxa” o qualsevol manifestació folklòrica de les que es fan a pobles i ciutats. Fins he llegit parlar dels gols de Messi com d’una obra d’art, ara que tothom el plora.

Resultat: una implosió cultural de proporcions irrecuperables. Un tsunami de regressió humana, i places i platges en són la mostra fefaent. Només falta una última volta de cargol “democratitzadora”, i els n’ofereixo el lema a les autoritats competents: “La ignorància és cultura”.

JOC DE LES SEMBLANCES I LES DIFERÈNCIES

“TOTS SOM ARTISTES”

Sense res millor a fer, precaritzats, desvagats per la pandèmia, massa jovent s’abraça a l’artisticitat, sobretot la més “farandulera”, per mirar de treure el cap —”ei, que em veieu, sóc aquí”—, i també el ventre de penes —via subvenció—. Resultat: més oferta que demanda real. Però pressionada pel xantatge demagògic que la cultura és un “bé essencial” —sense més precisió, i mireu que en farien falta, de precisions, sobre què es cultura, perquè no crec pas que sigui aquest tumult d’arribistes de la musiqueta, l’escenari i la performance—, la política ha de gesticular fent veure que se’n preocupa de debò i alhora ha d’afluixar uns calerons, amb els quals es neteja la consciència, si en té, i de passada també mira de dirigir les ganes expressives de la canalla i dels canalles cap on més li convé.

I tot això ho refermen iniciatives com la de l’Arts Santa Mònica i el seu nou director, que volen posar l’espai expositiu al servei del primer que passi (¿o només seran els seus amics i els de la consellera del ram i els que els facin la gara-gara?) sota el lema Tots som artistes, com si ser artista fos cosa de no res. A més a més, és un lema molt suat. Els surrealistes ja deien que “la poesia ha de ser feta per tothom”, per exemple. Però al que anàvem. ¿Què en dirien si algú afirmés que “tots som bioquímics, o enginyers, o…”? En el nostre context actual dir que “tots som artistes” és el mateix que dir “tots volem subvencions”. ¿O no? De debò, ¿quan es començarà a fer la necessària escabetxada de vocacions poc provades? ¿Quan s’assumirà que l’artisticitat és un llarg treball personal sense ajudes ni gratificacions? ¿Quan s’entendrà que tot treball de creació es fa sense demanda ni subvenció? ¿Quan acceptarem que no hi ha creativitat a l’ombra dels calers i del vist-i-plau del poder? ¿Quan entendrem que no hi ha art en la submissió? ¿Quan ens adonarem que els nostres creadors aparentment més agosarats no són sinó gosadia subvencionada, fabricants de fum o, a tot estirar, de bibelots complaents i divertits? ¡Ah, la coartada de l’humor per dissimular la falta de sentit crític!

¡S’imaginen un país on “tots fóssim artistes” (subvencionats)! ¡Quin endarreriment! Doncs no, senyor Puig Punyet i senyora Garriga, no “tots som artistes”, ni falta que fa. Dir que “tots som artistes” és reduir l’art a la insignificança. És carregar-se una cultura que, tot i les traves i els pals a les rodes per part d’Espanya, ha atès un gran nivell d’exigència, i sovint en les èpoques més negres de persecució social, política i cultural.

Mercat i subvencions estoven els cervells.

24-VI-2021

EL “VIVALES” DEL MARESME

EL “VIVALES” DEL MARESME

“Ho haveu vist”, que diuen a l’APM. Una cotilla de suro al voltant d’una palmera com a síntesi dels “indianos” del Maresme i la població “alzinada” del Montnegre (també podria haver creuat una cotorra i un pardal i encara hauria sigut més atrevit i original), un sistema de reg per aspersió flotant vora la platja sense cap altre mèrit que malbaratar l’aigua municipal (una imatge, aquesta de l’aigua sobre l’aigua, que no supera gens ni mica aquells dos bonics versets de Raimon que diuen: “De terra estant, veig ploure sobre el mar, / esplèndida bellesa de l’inútil!”), o l’artista mateix assegut, amb cadira i tot, al rompent de les onades fent la comèdia d’encendre el mar amb una capsa de mistos, que va gastant d’un en un (encara sort que no hi havia a la vora cap vessament de gasoil de cap zòdiac de les que descarrega “farina” d’estranquis al nostre litoral, que aleshores sí que hauria estat un espectacle: “Barbacoa d’artista a la platja amb pa de farina de coca”, n’hauria dit la Ruscalleda). Sí, com diu Raimon, “esplèndida bellesa de l’inútil!”, però en aquest cas un “inútil” no pas neutre, sinó masculí.

A la vista de tan tronat dejà vu d’aquest camàndules santpolenc, només puc dir que el land art —les obres aquí citades no en són més que tristíssimes escorrialles epigonalíssimes— ja és més antic que el mateix cagar ajupit de l’homo antecessor de la Serralada Litoral. ¡Ai, el nostre artista és com un rellotge de sol endarrerit! (Sant Pol, ¿quina hora és?).

Amb aquestes brevíssimes ratlles faig vots fervents perquè la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament de Sant Pol i/o la Fundació Palau i Fabre de Caldetes, de la qual el “vivales” del Maresme s’ha mig apoderat, passin una pensioneta d’“invalidesa” al tan celebrat demiürg maresmenc, però, això sí, amb la condició que ens deixi de vendre la moto (en aquest cas d’aigua). Fins ara, un parell de llenques de suro montnegrenc i una mica de la “farina” que porten les zodíacs —el tan nostrat mar i muntanya— bastaven per flotar la mar de bé sense necessitat de motor fora borda.

La brillantor de la “merda seca” que ens ofereix aquest dies no és pas obra de cap rei Mides, sinó tan sols una trista capa de purpurina. ¡Quina encertada metàfora, ara sí, de tota la seva obra, aquest femer lluent!

“LLIBERTAT” POSTPANDÈMICA

Cada cop queda més clar que la gent en general entén la llibertat com a possibilitat de passar-s’ho bé i fer el que li doni la gana sempre que pugui i com més millor. Per tant, en aquesta “llibertat”, hi compta molt la disponibilitat econòmica de cadascú i, en el seu grau més alt, quan no es tracta de simples trobades gregàries per ballar, emborratxar-se, col·locar-se i mirar de lligar, sovint no és més que una “llibertat” privilegiada. Això ens ho mostra cruament la sortida, encara precària i potser retràctil, de la pandèmia. Bondat, solidaritat, alteritat, ajuda, propòsits d’un món millor… ¡Com ho oblidem tot un cop ja no li veiem les orelles al llop! La llibertat, l’autèntica llibertat no acostuma a ser mai immediatament feliç. O només ho és íntimament, com a realització humana personal, a la qual renuncien tants i tants, que d’aquesta manera s’aboquen, sense potser ni sospitar-ho, a tot el malestar desconegut que els ha de tenir tancats en la seva pròpia presó de “col·laboracionista” conscient o inconscient. (Twitter és un aparador de gent reclosa en el seu propi calabós mental.) Parlo de llibertat com a voluntat analítica de la realitat, sense escapismes basats en falses solucions. Sense dogmatismes, consignes ni simplificacions. No, la llibertat no acostuma a ser exterioritzadament joiosa, perquè comporta, i ha comportat, molt sofriment. Té massa poders en contra que no volen perdre el control sobre la “ciutadania”, dit amb l’eufemisme dels dominadors (del gros dels ciutadans, jo en dic “explotats”), una “ciutadania” a la qual ofereixen bars i restaurants, festivals i concerts, i vacances d’apartament, sorra i xiringuito com a “llibertat”, i encara hi fan negoci. Sí, la llibertat no és divertida; la llibertat és enfrontament crític amb el poder. Sempre. De l’autèntica llibertat, com he dit, se’n deriva molt dolor, molt sofriment. (¡A Catalunya, en sabem un niu!) Per això tants hi renuncien i s’estimen més la “llibertat” divertida. Un succedani ofert pels poders mateixos que fan tots els possibles per fer impossible el veritable alliberament humà. No estic pas contra la diversió, però penso que no l’hem de confondre amb la llibertat. La diversió amaga massa sovint molta desesperació, molta soledat, molta submissió, molta competitivitat; divertint-se molta gent s’ho passa malament. Paradoxalment, els més lliures de nosaltres sovint són a la presó.

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

 

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

Com que sovint em criden l’atenció usos lingüístics inesperats, per qualificar-ho amablement, tant als mitjans de comunicació com a la vida corrent, obro aquesta pàgina per fer partícip a qui s’ho vulgui llegir del meu estupor, nascut de la simple aplicació del sentit comú i la memòria lingüística.

gent-de-paraula-9Baixa

***

ESCLARIR / ACLARIR

És ben cert que a Catalunya la beguda que té més consum és l’enteniment. Si no, com s’explica que sempre es vagin a buscar les opcions lexicals més desacostumades i s’abandonin les més corrents. És cert que de vegades, per la maleïda influència del castellà, dèiem aclarar en comptes d’aclarir, però això no justifica pas que ara s’hagi introduït sense saber gaire com el verb esclarir, suposo que també per l’ús que fan a Espanya del verb esclarecer. Així, doncs, ara ja ningú resol o aclareix un delicte o un problema o el que sigui; ara tothom l’esclareix. Realment en la llengua com en els “crims”, tot és molt confús, sobretot si has agafat una bona pítima d’enteniment. Aviat haurem de sentir que en algun anunci de sabons ens expliquen com hem d’esclarir la roba. Això segur, ningú l’esbandirà.

UN BUIT SENSE FONS

UN BUIT SENSE FONS

D’ençà de l’anomenada modernitat artística i literària ja no s’estila començar les coses pel començament, com si se’ns volgués remarcar que tot plegat és un continu sense cap ni peus. Però jo no em vull fer pas el modern i començaré estrictament pel començament. Perquè, abans d’endinsar-me en l’últim llibre de Josep Gerona, guanyador del Premi Pollença de Poesia 2020 (El Gall Editor), no me’n vull estar de subratllar amb doble i si cal triple ratlla el seu títol immillorable —tots els que escrivim sabem com costa batejar un llibre—, un títol que recull tota la buidor sense fons que destil·la el poemari i que vers a vers de bellesa adolorida el poeta mira d’aconseguir l’impossible d’omplir-la, tot i saber que el no-res és un buit insaciable. ¿No és aquesta l’autèntica funció de la poesia? L’onada que un cop i un altre cop no se’n surt de sortir-se’n, i amb tot hi persisteix. No pas les Muses, ni Pan, ni Orfeu. L’autèntic poeta és Sísif.

EL NO-RES PERDURA SEMPRE

Perquè —i el llibre de Josep Gerona ens ho explica amb la seva tràgica experiència de la mort de la filla adolescent— un final també és un començament, en aquest cas un brutal començament indesitjat. Un títol, doncs, que també podria ser el vers conclusiu del poemari. El final inacabable. El final inicial. El final sempre al principi de tot. Fixem-nos-hi. “El no-res”, inexistent, “perdura sempre”, existent. Sisplau, llegiu-ho poèticament, humanament, i no en feu teologia. Aquí ni déus ni semidéus, com veureu, hi pinten res. Aquí només hi ha un buit immens, el deixat per una criatura que ni milions d’altres criatures podrien tornar omplir. Sí, “perdura sempre”.

Però deixo aquest títol concloent i m’endinso sense més ordre en l’abrupte terreny del llibre d’en Josep, on tan fàcil és ferir-se amb les arestes del dolor i de la pena. Escrit al llarg de deu anys, el poemari és una història elegíaca de supervivència enmig de la desolació humana, de l’arranament de tota perspectiva de felicitat que el pare i el poeta podien tenir oberta: vital, professional, creativa, paterna. Dolor i més dolor i més dolor, i després, encara més dolor. Un dolor que no marxa amb res. Un dolor que la paraula “dolor” no encerta a expressar amb tota la seva rotunditat. ¿Com afrontar-lo? ¿Com domar-ne la ferotgia?

Potser sí que en una visió macroexistencial la destrucció serveix de regeneració cap a una nova creixença que al seu torn morirà i es reprendrà el cicle. L’etern retorn, la reencarnació, el retorn a la terra. ¡Que bonic per fer-ne poemes visionaris, filosòfics! Però la realitat és que la nostra microexistència individual no té temps de veure en la pròpia extinció i en la dels seus cap nou ressorgiment. L’aparició de la consciència va fer néixer un ser turmentat per la mort, capaç d’advertir en va que l’essència de l’Univers és tan sols metamorfosi, amb ell mateix també mudable. Un ser massa breu per assistir a la seva resurrecció en altres formes.

Una escriptura, la d’aquest llibre —fins i tot premonitòria en els primers poemes “feliços”—, tràgica, esborronadora, terrible i, amb tot, d’una bellesa inqüestionable, una autèntica lliçó de resistència en la trinxera excavada en la tendresa de cop exempta, de cop sense objecte, enfront d’una de les més greus —si no la màxima— de les adversitats conegudes.

Hauria de creure primer que no faig un soliloqui, / que és possible l’epopeia del diàleg amb els morts.

El poeta ens ho diu en un dels últims poemes d’El no-res perdura sempre.

La nostra cultura clàssica va imaginar uns èpics semidéus que va anomenar “herois”, els quals tenien unes capacitats determinades que els inclinaven a fer “heroïcitats”, unes “heroiques” gestes que han arribat fins als nostres dies i que s’han encarnat en la multitud d’“herois” del cinema i del còmic. Són en general personatges protofeixistes que, en nom de defensar la gent, no fan res més que afermar l’stato quo —el deep state, que en diuen ara— de l’època corresponent. No us en cregueu res d’aquestes lluites solitàries, ben  contràries a les solidàries, fins i tot quan ens les venen enfrontades amb el poder. Com Robin Hood, només ho fan per restituir el poder anterior i mirar de recuperar les prebendes i els vassallatges perduts. I el poble, com un idiota, aclamant-lo. Ho veiem sovint als cines de crispetes o a la subcultura dels tebeos. I a tots aquests col·laboradors del sistema de poder que sigui, a sobre cal afegir-hi els “herois” militars. Sovint res més que energúmens condecorats, mai prou intel·ligents per ser covards. Ho dic des de les arcades del fàstic.

Des de molt noi que sento horror pels honors que componen una lectura de la història imposada pel poder. Una història de “personatges”. De figures i figurants. Una lectura que es vol exemplar, hegemònica. L’alfals ideològic que es dóna al ramat, com si el ramat no existís com a subjecte històric. Però per mi només n’hi ha uns, d’“herois”: els desafavorits, els marginats, els perdedors. Prometeu, Tàntal, Sísif. I entre aquests “perdedors”, l’“heroi” per mi potser màxim és aquell que ha de fer front a la invalidesa d’un fill, i quina més gran invalidesa que la de la mort. Sí, “l’epopeia del diàleg amb els morts”. Per sort, encara que sigui una sort tan cruel, podem atribuir el mal a l’atzar, a la mecànica de la metamorfosi del món. Un déu culpable d’homicidi seria espantós.

La mort d’aquell ser sempre únic, irrepetible, que, sense gaire consciència del que li podria passar vivint —desamor, malaltia, accident, fracàs, alienació—, has aportat a la vida com una irracional continuació i que, de cop, te’l trobes precedint-te en la mort. Antecedent i descendent del teu fill. ¿Quina més gran “heroïcitat” que resistir-ho, que conviure’n amb l’absència? ¿Quina més gran “heroïcitat” en tota la història dels “herois” que aixecar-te cada matí i, després de l’oblit del son, tornar a saber que el teu fill ha mort? Sí, Sísif. Diuen que quan t’amputen un membre, el continues notant en absència molt i molt temps.

D’això tracta aquest “no res” que “perdura sempre”, aquest anorreament del gust per la vida, aquest “heroic” sofriment de fer-te altar del sacrifici, on ets oficiant i víctima alhora, per oferir-te a qui ja no (hi) és. Sí, que ja no hi és, però que sobretot no és. Aquest intent herculi de fer-nos sentir tot el dolor no pas que sents tu, sinó tot el dolor que sentiria en aquest cas la filla morta per la seva pròpia mort si li fos dat sentir-lo.

Tants cops com s’ha escrit sobre la mort —el tema dels temes que jo en dic “irresolubles” de què tracta la verdadera poesia— i sempre sentim que es “canta” a l’absència, a la buidor, com una rendició. Però Josep Gerona, amb un coratge de debò “heroic”, aconsegueix amb els seus versos de tota mena —quotidians, metafísics, filosòfics, sentimentals, rabiosos d’injustícia— fer-nos sentir la seva filla com a presència. Per tu, Maria. 

Però torno a la “buidor sense fons” del començament. A l’escola nazi-catòlica franquista (hábleme en cristiano) se’ns explicaven vides de sants (aquells altres “herois”, ara de l’ànima, com a models adoctrinadors i doctrinaris), entre les quals recordo la d’un frare de nom Agustí —l’Església l’acabaria fent sant— que, tot cavil·lant per la platja, es topa amb un noiet que agafa aigua del mar amb la valva d’una petxina i la buida en un sot fet a la sorra. El tal Agustí, després de mirar-se’l una estona, li pregunta que què fa, i el nen li diu que passar al sot tota l’aigua del mar. L’Agustí exclama que allò és impossible, i el nen se li gira i li respon: “Més difícil és entendre, com tu pretens, el misteri de Déu.” El pre-sant s’havia topat amb un poeta incipient. Un altre cop Sísif.

25-IV-2021