SÚNION

SÚNION
(amb Carles Riba)

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
     tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
     amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
     que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
     pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
     ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
     súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
     ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VIATGE, ¿FETITXISME O CONEIXEMENT?

VIATGE, ¿FETITXISME O CONEIXEMENT?

Juny del 2017. Visitem Atenes. No hi havíem estat mai. Aquesta Atenes moderna, arruïnada econòmicament pels que se’n proclamen hereus culturals i polítics, que conserva amb penes i treballs (pocs) les restes de l’Atenes de Pericles (s. –V). Els déus hel·lènics, uns autèntics energúmens. La filosofia grega: presocràtics i postsocràtics. La mort de Sòcrates i la manipulació platònica del seu llegat moral. La República. L’Acadèmia. Aristòtil. La democràcia atenenca. L’origen intel·lectual i polític d’Occident. Però, ¿quantes morts va costar l’Acròpoli? ¿Quants esclaus i no esclaus hi van deixar la pell tallant, fent rodolar i elevant els tambors de les columnes del Partenon? Si ja costa pujar-hi lleuger d’equipatge per visitar-la, fins al punt que voldríem tenir “peus alígers” que ens hi elevessin sense esforç, ¿com ens imaginem que devia ser traginar-hi els blocs de marbre muntanya amunt i a cop de múscul mal nodrit? Això també és en l’origen d’Occident: l’explotació. Mentre els herois, protegits pels déus, acomplien inútils gestes fabuloses, centenars de Sísifs, deixats de la mà de déu, feien pujar la seva pedra fins al cim per tornar-ne a baixar i fer-ne pujar una altra. Fins a l’extenuació. La mà d’obra esclava era barata. La repetició de la feina els devia fer pensar que la pedra sempre era la mateixa. La deshumanització del treball mecànic en nom de la divinització del producte. ¡Amb quina enveja que devien pensar en el mite d’Amfíon i el seu do de moure a toc de lira les pedres amb què ell i el seu germà Zetos, aquest com ells mateixos, van aixecar la muralla de Tebes! ¿O és que ens pensem, turistes de les grandeses, que fins les cariàtides van brotar de terra com una massís de flors silvestres? Insensibles al dolor per mor de la bellesa, fem com si tots els monuments ja fossin allà des d’abans del primer ser humà. Com a màxim en recordem el Fídies de torn. Els límits de la democràcia: el valor atorgat als símbols del poder i la indiferència pel sofriment dels que no van deixar petja. ¡Atenes n’era plena! Com ara. Només una societat que posi no pas l’Home, una abstracció, sinó l’home més humil en el centre del seu pensament i de la seva acció es mereixerà l’atribut d’humanística. Sí, la gent més humil… La gent més desafavorida. Els exiliats sense moure’s del propi país mentre l’exili d’arreu del món espera a les fronteres. La gent que no compta per l’Europa benestant. UE. La “troika”. ¡Atenes n’és plena! Com aleshores. No. ¡Que cap viatge sigui una abstracció! No pas fetitxisme, sinó coneixement. La terra que trepitgem és “sagrada” per la sang vessada pels milers i milions de sofrents anònims que guarda i no pas pels déus. Som hereus d’un sofriment secular.

7-VI-2017

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , , , | 4 comentaris

EN ALTA MAR…

Al poeta alguerès Guido Sari,
i en ell a tots els poetes catalans de l’Alguer

En alta mar, només la claustrofòbica
circumferència de l’horitzó.
T’ho miris com t’ho miris, n’ets el centre.
El setge d’aigua que la terra trenca:
la irrupció de la vida en el jo.
Un buf de vida al cadàver del Ser.
Tots aquests anys d’aprendre a ser no-res,
com ja ho vas ser fa els anys que tens, i amb tot
tants i tants dies irrenunciables,
que la renúncia mortal ens pren.
Uns llavis morts, taques de veu resseca.

(Del meu llibre inèdit Desig de veu, 2016-17)

Publicat dins de Textos actuals | Deixa un comentari

VALOR (I VALENTIA) D’UNA EMPRESA CULTURAL

VALOR (I VALENTIA) D’UNA EMPRESA CULTURAL

¿Vostès s’imaginen un país on hi hagués institucions culturals que, en comptes de repartir calerons per fomentar innecessàries vocacions literàries i satisfer espúries ambicions que no tenen res a veure amb la creació d’una cultura sòlida, es dediquessin al foment de publicacions rigoroses de la millor literatura antiga i contemporània d’arreu del món sense intervencions ideològiques? Per posar-los un exemple del meu camp, el de la poesia: ¿s’imaginen una col·lecció que posés a l’abast tant de l’estudiós com del lector mitjà assajos sobre els millors poetes de la cultura occidental a la qual pertanyem. Sí, s’imaginen una col·lecció que estudiés poetes com Rilke, Dickinson, Ungaretti, Auden, Éluard, Pasolini…?

¿S’ho imaginen?

Doncs ho tenim i no pas per iniciativa de cap institució cultural ni tampoc del món universitari. Ho tenim per l’esforç d’un grup de poetes, artistes i intel·lectuals de Sabadell, com són Josep Gerona, Josep M. Ripoll, Marcel Ayats, Esteban Martínez i Quilo Martínez, que s’han de buscar la vida com a editors. Són els “Quaderns de Versàlia”, publicats per Papers de Versàlia, que també edita una bella col·lecció de poesia: “Zona blanca”.

Doncs sí, mentre editorials i editorialetes, amb l’ajuda de les “menjadores” oficials corresponents, ens inunden el “mercadillo” literari d’autèntiques nicieses d’autors que sembla que no s’hagin llegit ni a si mateixos —si ho fessin, no publicarien—, difícilment trobem a les llibreries uns volums que ens ofereixen coneixement fondo sobre el bo i millor de la poesia internacional amb l’estudi polièdric d’un autor rellevant: uns volums que en un “ecosistema” literari de qualitat haurien de ser de lectura obligada per qualsevol persona mitjanament culta interessada en els avatars de la poesia moderna. De moment, se n’han publicat sis. Cada volum ens ofereix una primera part dedicada a diversos estudis que parlen de diferents aspectes de l’autor triat, un segon apartat antològic dedicat a la traducció de poemes seus, i un tercer en què diversos autors actuals ens ofereixen poemes “a partir de” o “a la manera de” l’autor estudiat, fins ara Rilke, Dickinson, Ungaretti, Auden, Éluard i Pasolini.

¿Problemes? Per mi dos.

En una situació com l’actual, en què els més conspicus escriptors en castellà a Catalunya —aquells que mentre la cultura catalana no tenia cap dret en feien paternalisme comprensiu— s’han tret la careta i s’han arrenglerat amb Ciudadanos, partit creat per uns quants “babèlics” ressentits per anar contra la llengua catalana, sembla força pelut que una col·lecció bilingüe de facto sigui prou ben acceptada en un àmbit cultural que se sent agredit per les autèntiques bajanades contra tot el que es mou en català, vomitades precisament per aquests escriptors espanyols que busquen Doña Inés en esta apartada orilla de l’odi a Catalunya i que persegueixen, ja sense embuts paternaloides, la liquidació via afebliment de la llengua i la cultura que fan que Catalunya es digui Catalunya i no pas, posem per cas, Extremadura. ¿Que no són pas tots i que n’hi ha uns quants que diuen que no hi estan d’acord amb la “boca petita”? Potser sí, i en conec alguns de ben valuosos, però també ho és que amb la “boca grossa” no diuen ni piu. En conseqüència, el bilingüisme de facto situa Papers de Versàlia en la terra de ningú en què s’ha convertit el diàleg entre les dues llengües. Aquest és a parer meu el problema major. La pertinença. ¿El problema menor? En una col·lecció tan intel·lectualment seriosa, ¿no seria millor publicar-ne la tercera part, la de poemes “a la manera de”, en una separata o fer-ne un volum de la col·lecció “Zona blanca”, perquè el lector pugui guardar a la seva biblioteca els volums dels “Quaderns” com una obra d’anàlisi de l’autor que sigui sense necessitat d’homenatges ni ressons afegits?

Dos problemes que potser pels editors de tan valuosos Papers no ho són i que no pretenen de cap de les maneres diluir l’interès objectiu que concita el valor (i valentia) d’una empresa com la de Papers de Versàlia —jo me’n penso continuar comprant tots els “Quaderns”—, que amb els anys i la continuïtat, i la catalanitat, podria arribar a ser la Bernat Metge de la modernitat. ¿Per què no? I a més a més sense necessitat de cap “cambó” de Burgos.

13-V-2017

 

 

 

 

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

EL RASTRE D’UNS ESCRITS

Poema que dóna títol a un llibre meu inèdit i del qual pren nom aquest blog.

EL RASTRE D’UNS ESCRITS

De totes les raons
que amb passió de ser
se t’emporten de tu
cap al coneixement,
de tots els pensaments
que penses com a teus
i amb què compons un món
de noms apropiats
per conviure amb el temps,
de tots els sentiments
que et fan reviure intens
de desig a record
contra l’instant que et mor,
de tot allò que saps
o creus immaterial
i que en dius esperit
―com si fos vida a part
que existís sense cos―,
mort no en quedarà res
―¿el rastre d’uns escrits?―,
i ningú sabrà mai
―sense la viva veu―
l’ànim que et feia viu.

Carles Camps Mundó
2010

Publicat dins de Textos actuals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

MAIG DEL 17

MAIG DEL 17

És irrisori que l’Europa política democràtica (sic) respiri alleujada quan fracassa o senzillament no guanya l’extrema dreta, com ara a França, i que, en canvi, no adopti enèrgiques mesures amb una dreta extrema instal·lada al poder a Espanya, amb tots els seus incompliments democràtics i totes les seves corrupteles i amb la fàctica liquidació de la divisió de poders, per no parlar d’Hongria i Polònia. (Si hagués guanyat Le Pen, l’estructura republicana francesa hauria fet que el Front Nacional actués més democràticament que els governants actuals de Madrid.) A més a més, de què s’alegren Juncker, Merkel, Schultz, Hollande, la Comissió Europea, l’Eurocambra, etc. ¿Por de perdre privilegis i sous? ¿Que no s’adonen que els que els alimenten, a ells i Macron, també alimenten Le Pen? Però, ¿què dic? Prou que ho saben que el gran capital juga totes les cartes possibles per guanyar sempre. El mateix Juncker, a Luxemburg, li feia de croupier. Més que mai a Espanya és necessària la “ruptura democràtica”, com defensaven in illo tempore el PC i el PSUC, venuts després per un lloc al sol a les platges madrilenyes de la Transició. (Pobres, van acabar cantant allò de “Vaya, vaya, / aquí no hay playa”.) Una ruptura democràtica que també s’hauria de donar a Europa sencera perquè mai més el feixisme ara rampant hi tingués res a dir. Però els amos no els deixen: necessiten l’alternativa més ferotge, com la van necessitar a Alemanya —encara que el nazisme, que era capitalisme, no ho oblidem, cap al final se’ls n’anés de les mans—, per aconseguir que tots els moviments reivindicatius afluixin en els seus pressupòsits ideològics reformadors i transformadors, i busquin noms transversals sense connotacions ideològiques; els amos del discurs saben prou bé que el nom sí que fa la cosa. Ara, a França, En Marche —una picada d’ull dretana al revolucionari “marchons, marchons !”—, però abans, a Espanya, Podemos —una referència al “Yes we can” d’Obama, ja em diran— o Ciudadanos —una barroera apropiació dels citoyens de “La Marsellesa”—, i a Catalunya, Comuns —que tant pot ser “comunitat de veïns”, vista la procedència activista d’Ada Colau, com “comunitat autònoma”, que ja els va bé en vista de els ai uix que fan a la independència—…, i encara abans, a Itàlia, l’Ulivo, rere les branques “pacífiques” del qual es van voler amagar els dimonitzats eurocomunistes. ¡Que lluny de la política de confrontació de models socioeconòmics! Els nous noms que es van estenent pel mapa polític europeu i mundial són la caiguda de genolls de tot l’àmbit revolucionari i transformador davant del Sant Cristo Gros del capital, i la intrusió de la dreta extrema en l’àmbit de la dissimulació ideològica amb noms amables, perquè els votants d’ultradreta que no volen que sigui dit no se sentin del tot incòmodes. Uns nous noms que ens diuen que no cal dir-se res en concret, perquè només s’aspira a gestionar les engrunes del capital seguint-ne les indicacions pertinents, però sempre impertinents per les aspiracions de les majories socials desafavorides, cada cop més àmplies. Com veuen, els noms ja no inclouen el terme “partit” i els podria fer servir, doncs, qualsevol ideologia. O qualsevol supermercat. En Marche, Podemos, Ciudadanos… ¿Què ens diuen de la seva adscripció ideològica real? No són més que marques publicitàries que volen pescar vots d’aquí i d’allà. Es diu que fins madame Petain vol emmascarar el nom de Front Nacional, a veure si a les legislatives piquen uns quants milions de francesos més. Hi hauria de posar, com han fet els nois i noies de Rivera per aigualir el seu extremisme espanyolista, Citoyens.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

CARTA OBERTA A JOSEP M. RIPOLL

CARTA OBERTA A JOSEP M. RIPOLL ARRAN DE L’APARICIÓ DEL SEU LLIBRE INTERIORS I PAISATGES

Benvolgut Josep M.:

No saps prou com m’ha complagut el teu nou llibre, Interiors i paisatges (Zona blanca, 12. Papers de Versàlia). Tot ell és ple d’elegància poètica i de subtilíssima bellesa, dos atributs, elegància i bellesa, tràgicament bandejats per bona part de la poesia que trobem a les “pires” de novetats de les llibreries. A més a més, els teus poemes són plens d’una intuïció filosòfica que potser passarà desapercebuda al consumidor, però que no pot pas deixar indiferent el lector.

Hi expresses d’una manera ben afortunada l’estupor, el desconcert, i la sàvia acceptació, d’haver arribat a l’edat de la “intempèrie”, per fer servir el terme vinyolià; aquella edat que t’aboca a fer front als anys en què la vida juga la partida definitiva a vida o mort, aquella partida que saps que, la juguis com la juguis, només et portarà a perdre. Però aquest és el repte, saber conviure  —com viure— amb la pèrdua, amb la fugacitat, amb la decadència. Amb els teus vius i amb els teus morts. Pactar-hi i fer-ne vida. L’edat en què l’amor resistent esdevé tendresa.

És el tomb que experimenta a partir d’uns certs anys el nostre cervell i que el fa passar de la immortalitat a la caducitat, al temps de descompte. De l’ànima immortal de la joventut només ens en queda salvar l’ànim de sobreviure’ns dia a dia, amb l’acceptació del que som i amb l’oblit del que podríem haver sigut. Sí, l’ànim per suportar-nos en el nostre mer instint de vida i fer-lo vivible, com descrius tan bé a “Des del jardí”, on ja no som res més que uns déus mortals.

Molts no són capaços d’assumir aquest traspàs de la immortalitat a la precarietat i malden per conservar-se joves fent aquí i allà ridículs pactes fàustics amb el Mefistòfil de torn i en les condicions que siguin. Patètics fruits caiguts que volen fer veure que encara reben saba de l’arbre.

[…]
Renéixer.
No per ser un altre.
Per ser un mateix.

Tu has emprès el camí de la dignitat de la maduració i les seves conseqüències, i ho demostres amb la teva mirada solidària amb la dura condició humana. Exemplar en aquest sentit la teva “Suite del dolor i el jardí”, encapçalada per una citació de l’impressionant De profundis, d’Oscar Wilde.

Puc afirmar sense cap recança que llegint els teus poemes he tingut instants de felicitat lectora, amb versos i imatges aquí i allà com: “…i no han estat tocats mai / per la gràcia de l’abisme.”, “La tarda d’estiu encén tots els buits.”, “Tot el que es veu és silenci.”, “…l’aigua despullada.”, etc. Un llibre, aquest Interiors i paisatges, excel·lent en el qual excel·leixen les set suites que conté, de les quals vull destacar per la seva radicalitat expressiva la titulada “Miracle”, dedicada a una peça de l’escultor contemporani italià Marino Marini.

I

Serè, el genet
domina el cavall:
són u.

[…]

V

Genet estès sobre cavall jacent:
un únic cos.

Miracle
d’unitat de la pedra.

Poemes per ser llegits sense ànsies ni ambicions i aprendre-hi la lliçó de la seva maduresa moral. Enmig de tanta poesia com “sagarreja” en busca de l’aplaudiment fàcil, una poesia en alt relleu, la teva, que reivindica l’esforç intel·lectual d’aquells noms de la nostra literatura que ens van saber treure del sot del provincianisme, en el qual amb disfresses de “modernor” ens estan tornant a enterrar.

Malauradament, entre nosaltres, els escriptors ja no volen ser intel·lectualment influents. Simplement ho volen ser mercantilment, i obliden que, enmig de l’hipermercat global de la cultura, són precisament les cultures assetjades com la nostra, potser per la seva mateixa falta de competitivitat mundial, les úniques encara capaces de preservar els valors morals que ens permeten dir-nos humans. En defensa pròpia.

Gràcies, Josep M., pels teus poemes.

1-V-2017

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

DIA CRÍTIC

DIA CRÍTIC

Un cop més —i ja en van…—, la Secció Filològica de l’IEC desatén les seves funcions “científiques” i cedeix a pressions lingüístiques poc fonamentades.

Segons diuen, amb l’última revisió ortogràfica de la nova gramàtica que s’ha començat a publicar ha decidit tirar pel dret en certes qüestions com la dels diacrítics perquè uns quants professors han fet pressió per simplificar l’ortografia en vista de les faltes que comet l’alumnat.

Es veu que han considerat que mort el “gos” (les marques ortogràfiques), morta la ràbia (la nefasta ortografia a les escoles).

I això és el que fa aquesta descurança científica a l’hora de prendre decisions: ¡ràbia! ¡Sí, ràbia de la bona!

¿S’han parat a pensar què “significarà” pel que fa a les “significacions” literàries certes indistincions gràfiques? ¿Han pres la decisió sense analitzar acuradament què li pot suposar a la poesia catalana, per exemple, la seva resolució ortogràfica? ¿La volen empobrir de possibilitats significatives?

¿Què faran quan es trobin havent de convertir a la nova ortografia Foix, Riba, Espriu, Solà, Sampere, etc.? Sentits abstractes i absoluts es perdran totalment, perquè precisament en la semblança gràfica, però no pas fonètica, es basen molts jocs poètics que s’han fet i que es fan.

Els en posaré un exemple del meu llibre Cap nom del món (Edicions del Buc, 2015), un exemple que m’amoïna de debò, perquè considero que amb la nova ortografia ja no podré fer matisos d’aquest caràcter:

No hi ha res insondable en el silenci.
En el silenci no hi ha rés.

Els membres de la filològica, capitanejats per la senyora Cabré, ¿estan de debò disposats a fer-nos renunciar a aquesta mena de subtilitats de sentit de què la poesia és plena?

¿La possibilitat de titular un llibre com a Rés ha de quedar en res?

¿Les Mireies Calafells futures han de renunciar a la distinció significativa del poema de la Mireia Calafell actual titulat precisament “Diacrític”?:

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència

Posin-lo sense l’accent distintiu, diacrític. ¿Què me’n diuen?

Demano des d’aquí, doncs, a la Filològica que s’ho repensi i que ens estalviï aquesta sèrie de rectificacions ortogràfiques que empobreixen les possibilitats expressives de la nostra llengua i que tots plegats acabarem lamentant. Com un dia crític.

10-IV-2017

 

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

EL BARRET DE J. V. FOIX

EL BARRET DE J. V. FOIX

Lectura de poemes de J. V. Foix feta el dia 30 de març, a la Barreteria Mil de Barcelona. Amb la col·laboració lectora de Jaume Creus.

Lectura Foix (cliqueu)

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

HONOR PER D. SAM ABRAMS

HONOR PER D. SAM ABRAMS
Carles Camps Mundó
Ho subscriu J. M. Fulquet

No fa gaire, mentre tota una colla fèiem el cafè havent sopat, va sorgir la idea que una de les personalitats culturals que es mereixeria el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes seria D. Sam Abrams, una opció que va ser força ben acollida. La cosa va quedar així, a l’espera que algú dels que érem allà prengués la iniciativa i ho digués públicament. Però segons sembla hi ha transmissió telepàtica, perquè, de Madrid estant, l’amic Ignasi Riera, aquest dimecres, 22 de març, a la seva columna setmanal al diari “Avui”, reclamava el màxim premi de les lletres catalanes per Abrams.

Em plau, doncs, la coincidència. Crec sincerament que en Sam ha fet mèrits suficients i tangibles en pro de la nostra literatura i de la nostra poesia: centenars de crítiques i ressenyes de llibres a diaris i revistes, moltes recollides en llibre; articles d’opinió críticament combatius i sovint divulgadors de la literatura internacional; ponències en simposis sobre els millors poetes catalans i estrangers, disperses en llibres i revistes; cursos il·luminadors sobre la lectura de l’obra de grans novel·listes i poetes d’aquí i de fora d’aquí; presentacions i pròlegs d’un altíssim i poc acostumat nivell de comprensió textual de l’obra presentada; recuperació de poetes menystinguts o oblidats, com és el cas de Bartra, el de Joan Teixidor o el de M. Àngels Anglada; el magnífic i inestimable estudi sobre la poesia de Joan Maragall; comissariat d’exposicions sobre diversos autors; direcció de la Setmana de Poesia i del Festival Internacional de Poesia; confecció d’antologies ben diverses; traduccions importants com, per exemple, la d’Emily Dickinson, un camp a més, el de la traducció, en què ha assessorat més d’un i més de dos a l’hora de resoldre dubtes i donar-hi solucions; una intel·lectualment considerable obra poètica en anglès publicada sempre en bilingüe…, i segur que em deixo moltes altres activitats al tinter. El que sí que és cert és que el seu cap és un autèntic arxiu de coneixements sobre la literatura i la cultura catalanes, amb una sàvia mirada interna i externa alhora, com és la que li dóna ser fill d’una cultura com l’angloxasona.

A més a més, com que tinc el gust i la sort de coneixe’l i de considerar-me un bon amic seu, tot i estar sovint als antípodes ideològics, sobretot pel que fa al punt de vista amb què abordar qüestions polítiques i socials, puc afirmar que si algú es mereix actualment això de l’Honor, aquest és precisament Abrams, perquè, com a bon crític independent, no es casa amb ningú ni presta serveis a res més que a l’excel·lència literària i a l’honestedat intel·lectual… És un cas que clama al cel veure’l sovint havent de dilapidar el temps en feines i feinetes per fer bullir l’olla mentre personatges com Vila o Collboni ocupen “carteres” culturals. Perquè, a sobre, si comencem a repassar la mediocritat general de la resta de càrrecs i gestors culturals —passin llista a les institucions i empreses del ram— no és que la postergació d’Abrams —sí, postergació és deixar de banda tant talent cultural— clami al cel, és que és el mateix cel el que clama per la desídia i l’amiguisme —¡ep, aquest no és dels nostres!— cultural del nostre país.

Vagi des d’aquí, doncs, la meva proposició, sol·licitud, demanda o exigència a qui sigui que se n’ocupi que es concedeixi el Premi d’Honor al culturalment inestimable D. Sam Abrams, una persona que reflotaria de cop la nostra màxima distinció si mirem a qui s’està donant últimament. A part dels mèrits inqüestionables que reuneix el personatge, estaria bé que el Premi d’Honor reconegués, i més ara que tant preocupa el que diran de nosaltres a fora, una persona d’origen estranger que ho ha donat tot per les lletres catalanes. Si em perdonen la humorada final, premiar-lo seria com incorporar Virgínia Occidental als Països Catalans.

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , | Deixa un comentari