JOC DE LES SEMBLANCES I LES DIFERÈNCIES

Publicat dins de Articles visuals | Deixa un comentari

“TOTS SOM ARTISTES”

Sense res millor a fer, precaritzats, desvagats per la pandèmia, massa jovent s’abraça a l’artisticitat, sobretot la més “farandulera”, per mirar de treure el cap —”ei, que em veieu, sóc aquí”—, i també el ventre de penes —via subvenció—. Resultat: més oferta que demanda real. Però pressionada pel xantatge demagògic que la cultura és un “bé essencial” —sense més precisió, i mireu que en farien falta, de precisions, sobre què es cultura, perquè no crec pas que sigui aquest tumult d’arribistes de la musiqueta, l’escenari i la performance—, la política ha de gesticular fent veure que se’n preocupa de debò i alhora ha d’afluixar uns calerons, amb els quals es neteja la consciència, si en té, i de passada també mira de dirigir les ganes expressives de la canalla i dels canalles cap on més li convé.

I tot això ho refermen iniciatives com la de l’Arts Santa Mònica i el seu nou director, que volen posar l’espai expositiu al servei del primer que passi (¿o només seran els seus amics i els de la consellera del ram i els que els facin la gara-gara?) sota el lema Tots som artistes, com si ser artista fos cosa de no res. A més a més, és un lema molt suat. Els surrealistes ja deien que “la poesia ha de ser feta per tothom”, per exemple. Però al que anàvem. ¿Què en dirien si algú afirmés que “tots som bioquímics, o enginyers, o…”? En el nostre context actual dir que “tots som artistes” és el mateix que dir “tots volem subvencions”. ¿O no? De debò, ¿quan es començarà a fer la necessària escabetxada de vocacions poc provades? ¿Quan s’assumirà que l’artisticitat és un llarg treball personal sense ajudes ni gratificacions? ¿Quan s’entendrà que tot treball de creació es fa sense demanda ni subvenció? ¿Quan acceptarem que no hi ha creativitat a l’ombra dels calers i del vist-i-plau del poder? ¿Quan entendrem que no hi ha art en la submissió? ¿Quan ens adonarem que els nostres creadors aparentment més agosarats no són sinó gosadia subvencionada, fabricants de fum o, a tot estirar, de bibelots complaents i divertits? ¡Ah, la coartada de l’humor per dissimular la falta de sentit crític!

¡S’imaginen un país on “tots fóssim artistes” (subvencionats)! ¡Quin endarreriment! Doncs no, senyor Puig Punyet i senyora Garriga, no “tots som artistes”, ni falta que fa. Dir que “tots som artistes” és reduir l’art a la insignificança. És carregar-se una cultura que, tot i les traves i els pals a les rodes per part d’Espanya, ha atès un gran nivell d’exigència, i sovint en les èpoques més negres de persecució social, política i cultural.

Mercat i subvencions estoven els cervells.

24-VI-2021

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EL “VIVALES” DEL MARESME

EL “VIVALES” DEL MARESME

“Ho haveu vist”, que diuen a l’APM. Una cotilla de suro al voltant d’una palmera com a síntesi dels “indianos” del Maresme i la població “alzinada” del Montnegre (també podria haver creuat una cotorra i un pardal i encara hauria sigut més atrevit i original), un sistema de reg per aspersió flotant vora la platja sense cap altre mèrit que malbaratar l’aigua municipal (una imatge, aquesta de l’aigua sobre l’aigua, que no supera gens ni mica aquells dos bonics versets de Raimon que diuen: “De terra estant, veig ploure sobre el mar, / esplèndida bellesa de l’inútil!”), o l’artista mateix assegut, amb cadira i tot, al rompent de les onades fent la comèdia d’encendre el mar amb una capsa de mistos, que va gastant d’un en un (encara sort que no hi havia a la vora cap vessament de gasoil de cap zòdiac de les que descarrega “farina” d’estranquis al nostre litoral, que aleshores sí que hauria estat un espectacle: “Barbacoa d’artista a la platja amb pa de farina de coca”, n’hauria dit la Ruscalleda). Sí, com diu Raimon, “esplèndida bellesa de l’inútil!”, però en aquest cas un “inútil” no pas neutre, sinó masculí.

A la vista de tan tronat dejà vu d’aquest camàndules santpolenc, només puc dir que el land art —les obres aquí citades no en són més que tristíssimes escorrialles epigonalíssimes— ja és més antic que el mateix cagar ajupit de l’homo antecessor de la Serralada Litoral. ¡Ai, el nostre artista és com un rellotge de sol endarrerit! (Sant Pol, ¿quina hora és?).

Amb aquestes brevíssimes ratlles faig vots fervents perquè la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament de Sant Pol i/o la Fundació Palau i Fabre de Caldetes, de la qual el “vivales” del Maresme s’ha mig apoderat, passin una pensioneta d’“invalidesa” al tan celebrat demiürg maresmenc, però, això sí, amb la condició que ens deixi de vendre la moto (en aquest cas d’aigua). Fins ara, un parell de llenques de suro montnegrenc i una mica de la “farina” que porten les zodíacs —el tan nostrat mar i muntanya— bastaven per flotar la mar de bé sense necessitat de motor fora borda.

La brillantor de la “merda seca” que ens ofereix aquest dies no és pas obra de cap rei Mides, sinó tan sols una trista capa de purpurina. ¡Quina encertada metàfora, ara sí, de tota la seva obra, aquest femer lluent!

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 4 comentaris

“LLIBERTAT” POSTPANDÈMICA

Cada cop queda més clar que la gent en general entén la llibertat com a possibilitat de passar-s’ho bé i fer el que li doni la gana sempre que pugui i com més millor. Per tant, en aquesta “llibertat”, hi compta molt la disponibilitat econòmica de cadascú i, en el seu grau més alt, quan no es tracta de simples trobades gregàries per ballar, emborratxar-se, col·locar-se i mirar de lligar, sovint no és més que una “llibertat” privilegiada. Això ens ho mostra cruament la sortida, encara precària i potser retràctil, de la pandèmia. Bondat, solidaritat, alteritat, ajuda, propòsits d’un món millor… ¡Com ho oblidem tot un cop ja no li veiem les orelles al llop! La llibertat, l’autèntica llibertat no acostuma a ser mai immediatament feliç. O només ho és íntimament, com a realització humana personal, a la qual renuncien tants i tants, que d’aquesta manera s’aboquen, sense potser ni sospitar-ho, a tot el malestar desconegut que els ha de tenir tancats en la seva pròpia presó de “col·laboracionista” conscient o inconscient. (Twitter és un aparador de gent reclosa en el seu propi calabós mental.) Parlo de llibertat com a voluntat analítica de la realitat, sense escapismes basats en falses solucions. Sense dogmatismes, consignes ni simplificacions. No, la llibertat no acostuma a ser exterioritzadament joiosa, perquè comporta, i ha comportat, molt sofriment. Té massa poders en contra que no volen perdre el control sobre la “ciutadania”, dit amb l’eufemisme dels dominadors (del gros dels ciutadans, jo en dic “explotats”), una “ciutadania” a la qual ofereixen bars i restaurants, festivals i concerts, i vacances d’apartament, sorra i xiringuito com a “llibertat”, i encara hi fan negoci. Sí, la llibertat no és divertida; la llibertat és enfrontament crític amb el poder. Sempre. De l’autèntica llibertat, com he dit, se’n deriva molt dolor, molt sofriment. (¡A Catalunya, en sabem un niu!) Per això tants hi renuncien i s’estimen més la “llibertat” divertida. Un succedani ofert pels poders mateixos que fan tots els possibles per fer impossible el veritable alliberament humà. No estic pas contra la diversió, però penso que no l’hem de confondre amb la llibertat. La diversió amaga massa sovint molta desesperació, molta soledat, molta submissió, molta competitivitat; divertint-se molta gent s’ho passa malament. Paradoxalment, els més lliures de nosaltres sovint són a la presó.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

 

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

Com que sovint em criden l’atenció usos lingüístics inesperats, per qualificar-ho amablement, tant als mitjans de comunicació com a la vida corrent, obro aquesta pàgina per fer partícip a qui s’ho vulgui llegir del meu estupor, nascut de la simple aplicació del sentit comú i la memòria lingüística.

***

ESCLARIR / ACLARIR

És ben cert que a Catalunya la beguda que té més consum és l’enteniment. Si no, com s’explica que sempre es vagin a buscar les opcions lexicals més desacostumades i s’abandonin les més corrents. És cert que de vegades, per la maleïda influència del castellà, dèiem aclarar en comptes d’aclarir, però això no justifica pas que ara s’hagi introduït sense saber gaire com el verb esclarir, suposo que també per l’ús que fan a Espanya del verb esclarecer. Així, doncs, ara ja ningú resol o aclareix un delicte o un problema o el que sigui; ara tothom l’esclareix. Realment en la llengua com en els “crims”, tot és molt confús, sobretot si has agafat una bona pítima d’enteniment. Aviat haurem de sentir que en algun anunci de sabons ens expliquen com hem d’esclarir la roba. Això segur, ningú l’esbandirà.

Publicat dins de Llengua | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

UN BUIT SENSE FONS

UN BUIT SENSE FONS

D’ençà de l’anomenada modernitat artística i literària ja no s’estila començar les coses pel començament, com si se’ns volgués remarcar que tot plegat és un continu sense cap ni peus. Però jo no em vull fer pas el modern i començaré estrictament pel començament. Perquè, abans d’endinsar-me en l’últim llibre de Josep Gerona, guanyador del Premi Pollença de Poesia 2020 (El Gall Editor), no me’n vull estar de subratllar amb doble i si cal triple ratlla el seu títol immillorable —tots els que escrivim sabem com costa batejar un llibre—, un títol que recull tota la buidor sense fons que destil·la el poemari i que vers a vers de bellesa adolorida el poeta mira d’aconseguir l’impossible d’omplir-la, tot i saber que el no-res és un buit insaciable. ¿No és aquesta l’autèntica funció de la poesia? L’onada que un cop i un altre cop no se’n surt de sortir-se’n, i amb tot hi persisteix. No pas les Muses, ni Pan, ni Orfeu. L’autèntic poeta és Sísif.

EL NO-RES PERDURA SEMPRE

Perquè —i el llibre de Josep Gerona ens ho explica amb la seva tràgica experiència de la mort de la filla adolescent— un final també és un començament, en aquest cas un brutal començament indesitjat. Un títol, doncs, que també podria ser el vers conclusiu del poemari. El final inacabable. El final inicial. El final sempre al principi de tot. Fixem-nos-hi. “El no-res”, inexistent, “perdura sempre”, existent. Sisplau, llegiu-ho poèticament, humanament, i no en feu teologia. Aquí ni déus ni semidéus, com veureu, hi pinten res. Aquí només hi ha un buit immens, el deixat per una criatura que ni milions d’altres criatures podrien tornar omplir. Sí, “perdura sempre”.

Però deixo aquest títol concloent i m’endinso sense més ordre en l’abrupte terreny del llibre d’en Josep, on tan fàcil és ferir-se amb les arestes del dolor i de la pena. Escrit al llarg de deu anys, el poemari és una història elegíaca de supervivència enmig de la desolació humana, de l’arranament de tota perspectiva de felicitat que el pare i el poeta podien tenir oberta: vital, professional, creativa, paterna. Dolor i més dolor i més dolor, i després, encara més dolor. Un dolor que no marxa amb res. Un dolor que la paraula “dolor” no encerta a expressar amb tota la seva rotunditat. ¿Com afrontar-lo? ¿Com domar-ne la ferotgia?

Potser sí que en una visió macroexistencial la destrucció serveix de regeneració cap a una nova creixença que al seu torn morirà i es reprendrà el cicle. L’etern retorn, la reencarnació, el retorn a la terra. ¡Que bonic per fer-ne poemes visionaris, filosòfics! Però la realitat és que la nostra microexistència individual no té temps de veure en la pròpia extinció i en la dels seus cap nou ressorgiment. L’aparició de la consciència va fer néixer un ser turmentat per la mort, capaç d’advertir en va que l’essència de l’Univers és tan sols metamorfosi, amb ell mateix també mudable. Un ser massa breu per assistir a la seva resurrecció en altres formes.

Una escriptura, la d’aquest llibre —fins i tot premonitòria en els primers poemes “feliços”—, tràgica, esborronadora, terrible i, amb tot, d’una bellesa inqüestionable, una autèntica lliçó de resistència en la trinxera excavada en la tendresa de cop exempta, de cop sense objecte, enfront d’una de les més greus —si no la màxima— de les adversitats conegudes.

Hauria de creure primer que no faig un soliloqui, / que és possible l’epopeia del diàleg amb els morts.

El poeta ens ho diu en un dels últims poemes d’El no-res perdura sempre.

La nostra cultura clàssica va imaginar uns èpics semidéus que va anomenar “herois”, els quals tenien unes capacitats determinades que els inclinaven a fer “heroïcitats”, unes “heroiques” gestes que han arribat fins als nostres dies i que s’han encarnat en la multitud d’“herois” del cinema i del còmic. Són en general personatges protofeixistes que, en nom de defensar la gent, no fan res més que afermar l’stato quo —el deep state, que en diuen ara— de l’època corresponent. No us en cregueu res d’aquestes lluites solitàries, ben  contràries a les solidàries, fins i tot quan ens les venen enfrontades amb el poder. Com Robin Hood, només ho fan per restituir el poder anterior i mirar de recuperar les prebendes i els vassallatges perduts. I el poble, com un idiota, aclamant-lo. Ho veiem sovint als cines de crispetes o a la subcultura dels tebeos. I a tots aquests col·laboradors del sistema de poder que sigui, a sobre cal afegir-hi els “herois” militars. Sovint res més que energúmens condecorats, mai prou intel·ligents per ser covards. Ho dic des de les arcades del fàstic.

Des de molt noi que sento horror pels honors que componen una lectura de la història imposada pel poder. Una història de “personatges”. De figures i figurants. Una lectura que es vol exemplar, hegemònica. L’alfals ideològic que es dóna al ramat, com si el ramat no existís com a subjecte històric. Però per mi només n’hi ha uns, d’“herois”: els desafavorits, els marginats, els perdedors. Prometeu, Tàntal, Sísif. I entre aquests “perdedors”, l’“heroi” per mi potser màxim és aquell que ha de fer front a la invalidesa d’un fill, i quina més gran invalidesa que la de la mort. Sí, “l’epopeia del diàleg amb els morts”. Per sort, encara que sigui una sort tan cruel, podem atribuir el mal a l’atzar, a la mecànica de la metamorfosi del món. Un déu culpable d’homicidi seria espantós.

La mort d’aquell ser sempre únic, irrepetible, que, sense gaire consciència del que li podria passar vivint —desamor, malaltia, accident, fracàs, alienació—, has aportat a la vida com una irracional continuació i que, de cop, te’l trobes precedint-te en la mort. Antecedent i descendent del teu fill. ¿Quina més gran “heroïcitat” que resistir-ho, que conviure’n amb l’absència? ¿Quina més gran “heroïcitat” en tota la història dels “herois” que aixecar-te cada matí i, després de l’oblit del son, tornar a saber que el teu fill ha mort? Sí, Sísif. Diuen que quan t’amputen un membre, el continues notant en absència molt i molt temps.

D’això tracta aquest “no res” que “perdura sempre”, aquest anorreament del gust per la vida, aquest “heroic” sofriment de fer-te altar del sacrifici, on ets oficiant i víctima alhora, per oferir-te a qui ja no (hi) és. Sí, que ja no hi és, però que sobretot no és. Aquest intent herculi de fer-nos sentir tot el dolor no pas que sents tu, sinó tot el dolor que sentiria en aquest cas la filla morta per la seva pròpia mort si li fos dat sentir-lo.

Tants cops com s’ha escrit sobre la mort —el tema dels temes que jo en dic “irresolubles” de què tracta la verdadera poesia— i sempre sentim que es “canta” a l’absència, a la buidor, com una rendició. Però Josep Gerona, amb un coratge de debò “heroic”, aconsegueix amb els seus versos de tota mena —quotidians, metafísics, filosòfics, sentimentals, rabiosos d’injustícia— fer-nos sentir la seva filla com a presència. Per tu, Maria. 

Però torno a la “buidor sense fons” del començament. A l’escola nazi-catòlica franquista (hábleme en cristiano) se’ns explicaven vides de sants (aquells altres “herois”, ara de l’ànima, com a models adoctrinadors i doctrinaris), entre les quals recordo la d’un frare de nom Agustí —l’Església l’acabaria fent sant— que, tot cavil·lant per la platja, es topa amb un noiet que agafa aigua del mar amb la valva d’una petxina i la buida en un sot fet a la sorra. El tal Agustí, després de mirar-se’l una estona, li pregunta que què fa, i el nen li diu que passar al sot tota l’aigua del mar. L’Agustí exclama que allò és impossible, i el nen se li gira i li respon: “Més difícil és entendre, com tu pretens, el misteri de Déu.” El pre-sant s’havia topat amb un poeta incipient. Un altre cop Sísif.

25-IV-2021

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

“LA POESIA CATALANA ÉS ENCARA MASSA PURITANA”

“LA POESIA CATALANA ÉS ENCARA MASSA PURITANA”

Després d’haver llegit de passada aquest titular generalista extret d’una entrevista a un poeta provecte que es veu que fa amb la poesia com tants fan amb l’spinning: voler-se treure (en va) anys de sobre.            

El problema més greu de la poesia del cos és la suor. ¿Com poetificar els efluvis corporals, si no la volem asèptica, tontorrona? Perquè la pega de la poesia del cos és que fa de desodorant i li treu verisme. En canvi, ànima i esperit, com que només tenen existència lingüística, no plantegen problemes de representació odorífica. Parlar de l’amor carnal és com voler parlar de la mort explicant autòpsies. Per exemple, “Crims” o tantes sèries sobre assassinats i matances: la morbositat, la por, l’adrenalina, però no pas el dolor per l’Altre. No pas l’amor per l’Altre.

Però, ¿per què la necessitat de fer-se el transgressor amb una poesia sudorífera en una època en què els cossos ens arriben en totes les actituds i en totes les posicions a través de tots els mèdia i són objecte de greus delictes, fins i tot publicitats? S’entén, això de la poesia del cos, en períodes de greu agitació hormonal, un terrabastall interior que ens fa pensar únics, que ens fa pensar que el que ens passa hormona endintre només ens passa a nosaltres, perfectes narcisos que massa sovint es cronifiquen. Però de vells, ¿no ens podem estalviar la suada poètica, si no és que expliquem envejables prodigis, és a dir, sopars de duro difícils de creure? Perquè tampoc cal fer posar vermella la parella a la perruqueria o al colmado de la cantonada en una època que més que passió despertem compassió.

Avui, potser la transgressió veritable és el “puritanisme” de la crítica ètica, aquella que denuncia com, amb l’exhibició, es prostitueixen els cossos. (Només s’ha de donar una ullada a la prensa rosa, blava o arc iris.) La transgressió veritable és rescatar-los, tornar-los a la intimitat dels afectes. Allunyar-los del “consum” de l’exhibicionisme. Fer de la poesia un reducte contra el “consumir-nos” com a sexe o com a cadàver. El lloc on parlar amb precisió de les coses més imprecises que ens assetgen l’“ànima”, si se’n vol dir així del llenguatge, com la dualitat amor i mort, sense necessitat de tripes ni budells. (Per cert, si Baudelaire —a qui sempre es treu com el Sant Cristo Gros quan es parla d’aquests temes— hagués arribat a la setantena, com l’autor de la frase d’encapçalament o jo mateix, no sé pas si hauria continuat escrivint el que escrivia, coses que, si no fos per la formalització precisa i l’època prefreudina, ens farien riure comparades amb qualsevol programa televisiu d’aquells que esquarteren la víctima de viu en viu).

No sé pas si jo ho sé fer, ho confesso, però la millor manera d’envellir és amb indiferència. Sense lluitar-hi en contra. Ja fa massa temps que no ens sona The Young Ones, si no és que vols cantar-lo com encara fa en Cliff, amb perruquí i a l’ombra de The Shadows, valgui la redundància. Unes Ombres, que també estan per l’arrastre.

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | 2 comentaris

EL POEMA – LO POÈMA

Gràcies a la generosa mediació del poeta nord-català Joan Pere Sunyer, la revista “OC” ha tingut l’amabilitat de publicar-me una sèrie de poemes del meu llibre inèdit L’Instant inexacte, traduïts per Joan Ives Casanova, a qui agraeixo de tot cor la feina feta. També dono les gràcies a l’equip encapçalat per Frederic Fijac, que, amb la publicació de la revista “OC”, lluita per la conservació i la difusió cultural de l’occità i en occità. Alhora animo els poetes catalans a establir vies de relació amb una llengua que també hauríem de tenir com a nostra.

Publicat dins de Textos actuals | Deixa un comentari

VOX VOL UN SALVADOR

VOX VOL UN SALVADOR

Aquestes ratlles no tenen cap altra pretensió que preguntar-me i preguntar-vos si, per culpa de les nostres decepcions independentistes, hem de permetre per desídia política que un personatge com Salvador Illa arribi a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Sí, m’ho pregunto i us ho pregunto. Un personatge que fa ostentació de títol de Filosofia i a qui, doncs, hauríem d’exigir que fos honest i filés ben prim, cosa que per desgràcia no fa, a l’hora de manejar conceptes com legalitat i legitimitat, deures i drets, llibertat i submissió constitucional, delicte i transgressió, pressió social i ordre polític o públic, i tot l’etcètera de dilemes democràtics que s’hi vulguin afegir i que tan sovint se’ns estan plantejant actualment a causa de la política espanyola cada cop més democràticament qüestionable…, un personatge així, dic, ¿té dret moral a presentar-se a la presidència de la Generalitat tot i haver-se empassat sense matisos la repressió dels seus conciutadans, amb les infaustes càrregues policials de l’1 d’Octubre, amb més de dos mil encausats de resultes de la persecució política, i amb càrrecs, com el president Torra, inhabilitats? Sí, ¿hi té dret aquest Salvador que va donar suport al 155, sense que se li mogués ni un pèl del serrell lateral, o que no ha badat mai boca —ni que fos la boca més petita— davant del judici farsa del TS?

Mireu-vos-el, amb la seva cara d’úlcera d’estómac, cínicament indiferent a la sort de la quinzena de polítics del país que ara vol presidir que estan empresonats o exiliats per haver lluitat sense por perquè aquest país no sigui esborrat per l’assimilació espanyolista; ¡oh sí!, mireu-lo bé, mentre el seu partit, el PSOE —per no parlar del seu PSC, èticament degradat per ell mateix, pel reptilià Miquel Iceta, el “Postergat”, i per l’odiosa Eva Granados—, mira cap a una altra banda, la banda del gran capital, de la monarquia, de l’extrema dreta, dels militars, de les forces de l’ordre, de la judicatura… Hi mira i es veu que no hi veu res. O que no ho vol veure. Ni corrupció, ni amenaces a la democràcia, ni justícia venjativa, ni persecució política, ni repressió…

Però, per si no n’hi ha prou amb l’aspecte moral —amb aquella branca de la filosofia que es diu ètica—, ¿com es pot permetre que presideixi la nostra institució algú que ha volgut centralitzar la sanitat pública —i, doncs, la nostra salut— amb l’excusa…, amb la “gran coartada” centralitzadora de la pandèmia, però que, quan ha vist que tot se li escapava de les mans —fins i tot els xinos li colaven mascaretes i tests falsos—, s’ha espolsat les puces de sobre i les ha passat a les d’entrada menystingudes comunitats autònomes —recordem el tracte despectiu dispensat al MHP Torra— mentre ell i el tal Simón s’han quedat fent el Don Tancredo davant de les envestides del toro del coronavirus, i això fins ara mateix que ens vol presidir, que ens vol “salvar” del procés després d’abandonar el càrrec de ministre de Sanitat, just en el moment que Espanya té els pitjors indicadors de la covid de tot Europa i amb unes eleccions tipus 155 també imposades per la judicatura en les dates que convenen als socialistes segons les enquestes del CIS, sense que els importin un rave les possibles conseqüències sanitàries? (És tanta la ineficàcia d’aquest senyor —alguns dies, i me’n vaig d’un trumfo gros, fins i tot l’Ayuso m’ha semblat més resolutiva que ell— que hi ha moments que em penso que Sánchez l’ha fet candidat a la presidència de la Generalitat per treure-se’l del davant a Madrid. Si no és així, fa feredat el concepte d’eficàcia que té per presidir la Generalitat el president del govern central.)

De debò, encara que el món independentista sigui un desgavell i un campi qui pugui, i que sembli més aviat que, en comptes de lluitar democràticament contra la “sagrada” i predemocràtica unitat d’Espanya, tothom treballi contra la més humil unitat d’acció en pro de la llibertat del nostre país, goso demanar-vos a tots els que llegiu aquestes ratlles que, ni que sigui amb una pinça al nas —que també pot anar bé contra la covid— i amb la mascareta als ulls, no us quedeu a casa i que no us equivoqueu —amb això de la mascareta als ulls— de papereta: només ens valen les de Junts per Catalunya, ERC i la CUP, encara que només sigui per fer-los sumar una majoria suficient que allunyi els republicans —¡ai, aquests republicans!— de la temptació de pactar amb qui no fa fàstics dels hipotètics vots dels de l’Abascal per sortir de president. No perdem de vista que Vox vol un Salvador. És la Tradición.

A part de tot, votar una d’aquestes opcions és el mínim que podem fer pels nostres empresonats, exiliats, inhabilitats i encausats. Per tots aquells que han donat la cara —una cara que sovint els han trencat— per nosaltres, ho hagin fet com ho hagin fet. No fer-ho és abandonar-los a la seva sort. És condemnar-los a alguna cosa encara més greu que la presó: l’oblit. Ens hi va la supervivència humana i lingüística. (Per cert, una pregunta: ¿quan serà que alguna força política catalana portarà al programa la defensa del nostre monolingüisme a tots els nivells? Amb això no vull pas dir que no hagin de continuar sent benvingudes totes les llengües a Catalunya, però sí que molts voldríem que la benvinguda la poguéssim donar en català?)

Ah, i per acabar, que la senyora Jéssica Albiach, de Catalunya en Comú-Podem, no ens vingui ara fent-se la virtuosa exigint al Salvador que digui ben alt i clar —¡que ho hauria de dir, i tant!— que, si fos el cas, no acceptaria de cap de les maneres ser investit president amb els “votox”, perquè no sé si l’amiga Jéssica recorda que l’alcaldessa “comuna” per excel·lència mana a Barcelona amb els vots de l’espantagitanos catalano-gavatxo i els seus ex-sequaços del C’s. Però ja sabem que la memòria és selectiva, sobretot quan ens convé, ¿oi, Jéssica?

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EN LA MORT DE JOSEP M. MESTRES QUADRENY

En memòria d’uns anys de formació fecunds,

en què Mestres, amb Brossa i Tàpies,

ens va acompanyar amb el seu coneixement de l’avantguardA

Amb Mestres l’octubre del 2017, a l’Arts Santa Mònica

Partitura de J. M. Mestres Quadreny publicada pel Grup de Gran de Gràcia

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari