VALOR (I VALENTIA) D’UNA EMPRESA CULTURAL

VALOR (I VALENTIA) D’UNA EMPRESA CULTURAL

¿Vostès s’imaginen un país on hi hagués institucions culturals que, en comptes de repartir calerons per fomentar innecessàries vocacions literàries i satisfer espúries ambicions que no tenen res a veure amb la creació d’una cultura sòlida, es dediquessin al foment de publicacions rigoroses de la millor literatura antiga i contemporània d’arreu del món sense intervencions ideològiques? Per posar-los un exemple del meu camp, el de la poesia: ¿s’imaginen una col·lecció que posés a l’abast tant de l’estudiós com del lector mitjà assajos sobre els millors poetes de la cultura occidental a la qual pertanyem. Sí, s’imaginen una col·lecció que estudiés poetes com Rilke, Dickinson, Ungaretti, Auden, Éluard, Pasolini…?

¿S’ho imaginen?

Doncs ho tenim i no pas per iniciativa de cap institució cultural ni tampoc del món universitari. Ho tenim per l’esforç d’un grup de poetes, artistes i intel·lectuals de Sabadell, com són Josep Gerona, Josep M. Ripoll, Marcel Ayats, Esteban Martínez i Quilo Martínez, que s’han de buscar la vida com a editors. Són els “Quaderns de Versàlia”, publicats per Papers de Versàlia, que també edita una bella col·lecció de poesia: “Zona blanca”.

Doncs sí, mentre editorials i editorialetes, amb l’ajuda de les “menjadores” oficials corresponents, ens inunden el “mercadillo” literari d’autèntiques nicieses d’autors que sembla que no s’hagin llegit ni a si mateixos —si ho fessin, no publicarien—, difícilment trobem a les llibreries uns volums que ens ofereixen coneixement fondo sobre el bo i millor de la poesia internacional amb l’estudi polièdric d’un autor rellevant: uns volums que en un “ecosistema” literari de qualitat haurien de ser de lectura obligada per qualsevol persona mitjanament culta interessada en els avatars de la poesia moderna. De moment, se n’han publicat sis. Cada volum ens ofereix una primera part dedicada a diversos estudis que parlen de diferents aspectes de l’autor triat, un segon apartat antològic dedicat a la traducció de poemes seus, i un tercer en què diversos autors actuals ens ofereixen poemes “a partir de” o “a la manera de” l’autor estudiat, fins ara Rilke, Dickinson, Ungaretti, Auden, Éluard i Pasolini.

¿Problemes? Per mi dos.

En una situació com l’actual, en què els més conspicus escriptors en castellà a Catalunya —aquells que mentre la cultura catalana no tenia cap dret en feien paternalisme comprensiu— s’han tret la careta i s’han arrenglerat amb Ciudadanos, partit creat per uns quants “babèlics” ressentits per anar contra la llengua catalana, sembla força pelut que una col·lecció bilingüe de facto sigui prou ben acceptada en un àmbit cultural que se sent agredit per les autèntiques bajanades contra tot el que es mou en català, vomitades precisament per aquests escriptors espanyols que busquen Doña Inés en esta apartada orilla de l’odi a Catalunya i que persegueixen, ja sense embuts paternaloides, la liquidació via afebliment de la llengua i la cultura que fan que Catalunya es digui Catalunya i no pas, posem per cas, Extremadura. ¿Que no són pas tots i que n’hi ha uns quants que diuen que no hi estan d’acord amb la “boca petita”? Potser sí, i en conec alguns de ben valuosos, però també ho és que amb la “boca grossa” no diuen ni piu. En conseqüència, el bilingüisme de facto situa Papers de Versàlia en la terra de ningú en què s’ha convertit el diàleg entre les dues llengües. Aquest és a parer meu el problema major. La pertinença. ¿El problema menor? En una col·lecció tan intel·lectualment seriosa, ¿no seria millor publicar-ne la tercera part, la de poemes “a la manera de”, en una separata o fer-ne un volum de la col·lecció “Zona blanca”, perquè el lector pugui guardar a la seva biblioteca els volums dels “Quaderns” com una obra d’anàlisi de l’autor que sigui sense necessitat d’homenatges ni ressons afegits?

Dos problemes que potser pels editors de tan valuosos Papers no ho són i que no pretenen de cap de les maneres diluir l’interès objectiu que concita el valor (i valentia) d’una empresa com la de Papers de Versàlia —jo me’n penso continuar comprant tots els “Quaderns”—, que amb els anys i la continuïtat, i la catalanitat, podria arribar a ser la Bernat Metge de la modernitat. ¿Per què no? I a més a més sense necessitat de cap “cambó” de Burgos.

13-V-2017

 

 

 

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s