“INTERNACIONALISME” ESPANYOLISTA

La més greu limitació de la democràcia espanyola és a la ment d’una àmplia majoria d’espanyols. Quaranta anys de dictadura i quaranta anys de Transició (democràticament intransitable) no han sigut en va, fins al punt que ni les qüestions de classe denunciades pels marxistes espanyols (en teoria, socialistes i comunistes), ni tampoc l’evidència dels abusos de l’estat pel que fa als incompliments constitucionals, han servit per l’alliberament de les mentalitats, si més no de les d’aquells que es consideren d’esquerres o progressistes.

Només ens hem de fixar, quan es debat amb ells, en l’ús “imperialista” que fan de l’“internacionalisme” en relació amb la “qüestió catalana”, que en diuen, fins al punt de negar que la nostra llengua pugui ser tan internacionalista com la seva, qui sap si convençuts que internacionalistes russos, xinesos, alemanys, francesos, italians, anglesos, africans, etc., tots parlaven espanyol (sic). És a dir, convençuts que la I Internacional, la II, la III i la IV van tenir el castellà com a llengua vehicular. Valgui la caricatura per explicar com en són, d’obtusos, els ideòlegs d’esquerres del Regne d’Espanya. I ho remarco: del Regne d’Espanya. Aquells que callen quan no els convé l’assumpte de cara als privilegis polítics obtinguts amb els mercadejos ideològics “transicionals”. Encara que no ho vulguin reconèixer, a les proves em remeto, també ells han sigut abduïts pels vuitanta anys de franquisme explícit o implícit que ens han tocat viure.

No cal ser cap llumenera per adonar-se, doncs, que només el catalanisme, el basquisme o el galleguisme, han servit d’antídot de la generalitzada alienació ideològica espanyola. I la llengua hi té molt a veure pel fet de ser una codificació i una descodificació històricament diferents de les idees transmeses pel feixisme, sigui actiu o latent, per mitjà dels aparells d’hegemonia ideològica de l’estat, fins al punt que, aquesta hegemonia, ha empeltat la llengua castellana d’un substrat de sentit irracional i reaccionari del qual els costarà molt desempallegar-se, si mai s’ho proposen, ¡esclar! Per això, la seva obsessió amb el català a l’ensenyament, perquè ho posa en evidència, i no pas amb adoctrinament de signe contrari, sinó amb la simple descodificació democràtica. Els hereus de l’esquerra, podemites i comuns, i em quedo aquí per no malgastar saliva amb els socialistes, encara no es deuen ni haver llegit el Testament de Lenin ni el seu llibre El dret d’autodeterminació de les nacions. Si ho haguessin fet, potser ara encapçalarien la “revolució” catalana. S’haurien adonat que l’autèntic internacionalisme passa pel pas previ de l’alliberament dels pobles. Precisament no adonar-se’n condemna el seu “internacionalisme” a ser una de les potes, la pota coartada, que aguanten el “nacionalisme” espanyol.

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s