RES DE LAUTRÉMONT

Rellegits. Els cants de Maldoror. El pobre Isidore Ducasse, víctima de la psicopatia i la impotència, si val de res el meu diagnòstic amateur. Els seus “cants”, que volen ser terribles, sovint no són res més que ximplets. Més miops que no pas visionaris. Un deliri de cartró pedra. “Maldorland”. ¡I pensar que quan era jovenet em van impressionar! Sí, la veritat és que s’ha de ser molt ingenu i haver llegit molt poc perquè t’impacti una obreta com aquesta. Si se’m permet una petita i cínica humorada, puc afirmar que, en vista de la quantitat d’insectes que hi surten, per mirar de fer-nos por i fàstic —en aquella època transmetien moltes malalties—, una ruixada de DDT deixaria el llibre ben bé en la meitat. I si a sobre subhastéssim tot el peix monstruós de que també va ple el llibre, els “cants” quedarien reduïts a quatre “cançonetes” plenes de barbaritats pretesament sàdiques post la lètre; només hi puc afegir, a aquest apartat de “peixateria”, que l’acoblament de Maldoror amb tota una senyora tauró és potser un dels màxims exponents kitsch de la història de la literatura. De totes maneres, enmig de tanta verbositat malaltissa, de tant en tant, molt de tant en tant, hi ha consideracions intel·ligents, com: “Puc reconèixer les meves faltes, però no pas agreujar-les amb la meva covardia” o “¡No sabien que el mal que ha fet l’home no es pot desfer!” Allò de si l’encerto, l’endevino (més aviat poc). El reguitzell de disbarats i de desvariejaments que és tot el llibre, alguns maîtres à penser l’atribueixen a un suposat fosc i transgressor sentit de l’humor del jove Isidore, qui sap si provocat per alguna substància opiàcia o per successives trompes d’absenta descomunals, un recurs, aquest de l’humor negre gestat a l’inconscient, que els crítics fan servir tel quel quan no saben per on agafar un text i el volen qualificar de genial. I, ¡esclar!, la imatge estrella citada tantes i tantes vegades per tants i tants comentaristes del llibre: “¡…com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció, d’una màquina de cosir i d’un paraigua!” Tot plegat, doncs, un rèdit ben pobre després d’invertir-hi tanta guillada verbositat. Jo qualificaria el llibre d’avorridot, de res de Lautrémont, a pesar de tot l’esforç del senyor Ducasse per crear un suposadament distret guinyol d’esguerros i monstruositats. Un “Horrorland”. Pel que em diuen, impressiona més el de Cercs. Una lectura poc recomanable a l’estiu per l’excés de greix de tanta víscera.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Articles literaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s