UNS APUNTS SOBRE “TOT ÉS ALTRE”, DE MONTSERRAT RODÉS

UNS APUNTS (SENSE PRETENSIONS EXHAUSTIVES) SOBRE TOT ÉS ALTRE, DE MONTSERRAT RODÉS

Quedi apuntat: títol de ressonàncies rimbaudianes.

I després ja res no farà / sentit. Tot és altre. Tan sols / el foc de la cosa evocada / et segueix fins que, sinuós, / devori el darrer pensament.

La poesia de Rodés és feta d’al·lusions en què les el·lusions biogràfiques les universalitzen al fer-les abstracció del concret, que de totes maneres hi és com a rerefons que n’humanitza la conceptualització. L’elisió i l’el·lipsi són la manera formal d’aconseguir-ho. Una cosa ben diferent de l’il·lusionisme que fa que moltes poetes només facin trucs. Jocs. Trampes. Brossa.

Que la veu del deliri no et dugui / a tancar el cercle, si encara / desconeixes l’explosió secreta / que ens haurà estat predestinada. / Cap retard no serà una inútil / espera; en la seva mudesa, / hi vibren d’altres instants, quan érem.

Els poemes de l’autora són com llampecs que ens revelen una totalitat més enllà del nominalisme amb què ens relacionem amb el real. D’aquí la fascinació del flaix que no ens enlluerna, sinó que ens il·lumina molt més enllà de la llum acostumada, de la llum domesticada. Som darrere de la càmera.

Ningú no recorda / el cos que et fugia / ni en quin besllum / danses, ocultada.

Bachmann, Celan, però també l’exigència formal dels hermètics italians, amb el rerefons mallarmeà: en Rodés, el llenguatge és d’una elaboració gairebé despietada amb les ànsies de les paraules de proliferar per agafar autonomia, fins a fer-se autores de l’autor. En la lectura notes el nervi de l’animal/llenguatge i l’extrema tensió de les brides/poema. L’autora no permet que la gratuïtat, la generositat, de l’acte creatiu els surti de franc, a les paraules, com sí que els passa amb certs desmenjaments avantguardistes que tant abunden a la poesia catalana.

Enllà, on s’atrapa el misteri, / l’irracional avança absolut / cap a una claredat corpòria.

La poesia de la Montserrat fa pensar en un ordit atapeït, però elàstic, que amb la lectura has de tibar per deixar-hi passar prou llum que et reveli els volums i les imatges que cobreix. En realitat, si tens prou força lectora, els poemes de l’autora són molt més extensos que no pas sembla. No sempre l’amplitud retòrica és la màxima llargada del poema.

Mira aquesta successió / d’escenes. Acosta-t’hi fins / que en vivifiquis l’existència. / ―Un pas en fals, i no podràs / recular.― Has invocat totes / les edats per recuperar / un simple hàlit d’infantesa. / Captura’l, i et submergiràs / en un inusitat origen.

No parlo del fons dels poemes. Podria dir que no m’interessa, però mentiria si no hi afegix que les qüestions que ocupen l’autora ens impliquen a tots, perquè són les grans qüestions humanes que ens torturen i turmenten: naixement i mort com a parèntesis i tot el que enclouen sobre la condició humana. Parlo sobretot de la forma, perquè és l’única manera solidària que té un poeta de fer-nos còmplices de la seva peripècia i de pemetre’ns fer-la nostra amb la revelació d’unes paraules que, quan són de debò, com és el cas que ens ocupa, ens conjuren a compartir la nostra complexitat humana. Com el títol de Borges, els lectors som ―hem de ser― Los conjurados.

Vagareges per un indret / transparent. Hi brilla l’absència / de color. Pertot, un mormol / insistent, pàl·lid de sentit. / T’abrigues amb la violència / de la por ―empeltada sempre / de sang viva. Buidat de temps, / no es detecten senyals de tu.

No diria pas que la poesia de Rodés sigui visionària —per sort, perquè els visionaris em fan riure, són ridículs—, però sí que és d’una capacitat de penetració en les escletxes del silenci —de les no respostes— que ens envolta pertot arreu com a subjectes. D’aquest silenci ominós que ens aïlla en un indret de preguntes desesperançades.

La distància després / de la distància toca / els extrems. La visió / abrusada de l’eteri / deixa anar el que existeix. / D’entre el tremir que ens dissol, / remotament un demà / per pressentir-hi la llum.

Un apunt final: la puntuació com a element fonamental del poema en els poemes de Rodés. Una puntuació tant o més expressiva que les mateixes paraules i els seus silencis. De vegades, la puntuació acaba sent la representació més ajustada dels nostres dubtes i de les nostres certeses. Una explicació o una determinació. Una ruptura o una unió. Una disjuntiva o una contraposició. La “dilematització” de la poesia.

XI-2020

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s